L’art d’amargar-se la vida

L'art d'amargar-se la vida

No us espanteu amb el títol d’aquesta entrada, “L’art d’amargar-se la vida” és el títol d’un llibre, que en clau d’humor, intenta explicar diferents maneres que tenim els humans de complicar-nos la vida. És un llibre bastant curt, molt humorístic i divertit, que, amb tots els exemples és impossible que en algun dels casos no ens sentim identificats.

El seu autor, Paul Watzlawick, és autor de la Teoria de la comunicació humana, entre molts altres treballs. Forma part de la teràpia familiar i teràpia sistèmica. La seva teoria de la comunicació humana es basa en 5 idees claus i molt interessants, també pel tema que ens ocupa, que és l’educació dels més menuts:

És impossible no comunicar-se: Tot el que fem, les nostres conductes, són comunicació. Tots els actes tenen el seu significat, per tant, sempre ens comuniquem. Pensem doncs, que als nens els hi estem donant informació constant.

Hi ha diferents nivells de comunicació: La comunicació va més enllà del significat de les paraules, com es diuen les coses i com les entèn l’altra persona tenen la mateixa importància perquè el missatge tingui el significat sencer.

Comunicació digital i analògica: Comunicació verbal (digital), comunicació no-verbal (analògica).

Comunicació simètrica o complementària: Depèn del tipus de relació que tenen els que es comuniquen, ho fan d’una manera o una altra. Per exemple, en el cas de professor-alumne o de pares-fills, estem parlant de comunicació complementària, en canvi, si és una relació d’igual a igual, és una comunicació simètrica.

La naturalesa de la relació entre els que es comuniquen, depèn de com aquests, interpretin la comunicació, cada part interpreta una cosa diferent.

 

Us poso un exemple que es troba dins del llibre, molt gràfic:

Font imatge: www.papelenblanco.com

Un home està a casa seva a punt de penjar un quadre. Té el clau, però s’adona que li falta el martell. Pensa en demanar-lo al seu veí.

Pensa:

– Baixo ara al 4t i li demano, a veure si me’l deixa. Ahir a la tarda, quan ens vam trobar a l’ascensor em va saludar una mica distret, potser tenia pressa o potser li passa alguna cosa, potser està enfadat amb mi. Però perquè pot estar enfadat? Jo no li he fet res. Si em vinguessin a demanar una eina jo els hi deixaria ràpidament, perquè no ho ha de fer ell? Pot negar-se a un favor tan senzill? Es pensa que per tenir un martell jo depenc d’ell.

Després de pensar tot això, baixa cap al 4t pis i truca a la porta del veí del martell. Quan el veí li obra la porta, abans que li pugui dir “bon dia”, el nostre protagonista li diu:

– Quedi’s amb el martell, se’l pot menjar amb patates!!

 

Aquest exemple ens ensenya que de vegades provoquem les coses amb el pensament. Pensant que el veí té algun problema amb nosaltres, acabem creant el problema.

Escrit per Anna a Comunicació, Llibres, Psicologia, Sin categoría  
Social Share Toolbar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR