Tècniques per posar límits (II). Ensenyant a fer coses

Tècniques per posar límits (II). Ensenyant a fer coses

Avui us vull explicar la segona tècnica, que s’anomena: dirigir la conducta. Aquesta vegada el nom s’entèn perfectament i significa això, que haurem d’anar dirigint el que fan dient-los com ho  han de fer. De fet, quan fan una cosa malament, els hi direm perquè això que estan fent no ho han de fer, però no ens podem quedar aquí, els hi hem d’explicar com ho han de fer per fer-ho bé. Jo crec que aquesta és la millor manera d’ensenyar les coses i a poc a poc, els haurem d’anar deixant sols i cada vegada seran més autònoms. Sempre que hi hagi una nova situació, farem el mateix.

Us poso un exemple:

Hi ha nens, que quan agafen una capsa amb un joc de taula, un puzzle o alguna per l’estil, obren la capsa i ho aboquen tot de mala manera damunt la taula, amb el perill que es trenqui alguna cosa, es perdi alguna peça del joc, etc. La primera vegada que ha passat, no hi hem sigut a temps, perquè no ens esperàvem que ho fes així, però li direm que els jocs no es tiren, sinó que es treuen a poc a poc, perquè sinó es trenca i perdem peces.

Al següent dia que agafi un joc, l’anirem dirigint. Li direm: te’n recordes que el joc s’ha d’obrir i treure a poc a poc, que sinó perdrem peces? Edgar, quan arribem a l’habitació, deixarem la capsa damunt de la taula. Molt bé! Ara obre-ho i a poc a poc, ves traient les peces i ves-les posant damunt de la taula així, aquí al meu costat.

D’aquesta manera, aprèn a fer una cosa bé i també evitem que intenti provocar-nos o cridar-nos l’atenció. De fet, a partir d’ara, si torna a treure el joc de mala manera i mirant-nos, a veure què fem, ja sabem que està posant a prova aquesta norma que ha après. Simplement, hem de ser coherents i decidir la nostra actuació, que podria ser, tornar a desar el joc conjuntament a la capsa perquè ja sabem que així no es pot fer i tornar-hi al cap d’una estona.

A més a més, m’agradaria afegir un petit truc, que a vegades no en som conscients, però ho fem i ens provoquem un problema que no existia i possiblement no anava a existir. De vegades tenim la tendència a fer preguntes que per nosaltres no tenen opció de resposta, sinó que quan fem la pregunta, ja sabem que ho hem de fer, que no hi ha opció. El nen, però, ens diu que ell no vol acceptar la nostra proposta, reacciona, s’enfada i ens posa en una situació molt incòmoda, perquè l’intentarem convèncer d’allò que necessitem que faci.

A veure, m’explico. Teniu la roba preparada de la vostra filla i avui toca la faldilla blava. En lloc de dir-li, ara posa’t la faldilla, dieu:

– Que et vols posar la faldilla?

– No

A partir d’aquí, ja hi sou, ara el que heu de fer és intentar convèncer-la de que se la posi.

Un altre exemple:

– Raúl, que vols anar a passejar? (quan per vosaltres no hi ha opció, perquè heu de passar a comprar algunes coses i s’ha de sortir)

– No mama, no vull.

El lema seria: “No preguntem res quan no volem que ens diguin que no”.

La idea seria:

– Molt bé Raúl, ara d’aquí a 10 minuts hauràs de recollir tot això que sortirem a passejar. Quan ho tinguis recollit m’avises que t’ajudaré a posar-te la jaqueta.

O en el cas de la nena, imaginem-nos que s’ha de vestir sola, li direm:

– Mira, tens la roba d’avui damunt de la cadira. Després vine a la cuina que tens cereals per esmorzar.

Escrit per Anna a Autoritat, Comunicació, Límits, Normes, Sin categoría  
Social Share Toolbar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR