Anant a comprar

El vídeo d’avui és una mostra, un exemple claríssim del tema que tenim encetat des de fa unes setmanes. Quan us explicava que els nens aprenen de vosaltres i amb vosaltres quan anem a comprar i que des de ben petits poden ajudar-nos, l’únic que hem de fer és saber presentar-los la compra com alguna cosa que els motivi i per això hem d’adaptar-nos sempre a la seva edat i al seu procés de creixement. En aquest vídeo coneixereu a l’Àlex i la seva mare que van junts a comprar al mercat. Ells tenen pensat el menú del migdia i van a comprar els ingredients per poder fer el dinar. Veureu que l’Àlex és capaç de demanar el que necessita a la botiguera, amb el suport i l’ajuda de la seva mare i que és una activitat que sap gaudir  igual, segurament, que anar a jugar al parc. També són molt interessants les reflexions que fa la seva mare i el seu punt de vista, que ens explica també com després, aprofita per cuinar juntament amb el nen i que els dos fets, tan anar a comprar com cuinar, ajuden a que sigui més fàcil introduir aliments com les verdures i el peix a la taula.

aravideo

Avui, per altra banda, celebrem la primera efemèride del blog, avui superem les 100 entrades!!

Mama, hi puc anar jo sol?

Quan els nens i les nenes es van fent responsables de sí mateixos, és a dir, van guanyant autonomia no ens hem d’oblidar també de fer-los responsables de diferents activitats o necessitats que hi ha dins de la casa. Evidentment, en primer cas es troba el fer-se responsable de la pròpia habitació, estiguin sols o compartida amb els seus germans, han de ser capaços de responsabilitzar-se de l’ordre i de la neteja. A més a més, comparteixen altres tasques de casa, però arriba el moment, que ens poden ajudar amb parts de la compra.

Els nens i les nenes acostumen a gaudir quan els demanem que vagin a comprar alguna cosa sols, els hi dóna la sensació que ja són grans i sobretot, gaudeixen de la confiança que els hi donem.

Però per vosaltres, en canvi, aquestes activitats són, normalment les que més us costen, perquè normalment per arribar a la botiga s’ha de creuar algun carrer, perquè no sabeu què farà o com ho farà.

És molt important doncs, que puguin fer totes aquestes activitats, però és igual d’important que vosaltres us sentiu segurs amb el que els hi demaneu que facin, perquè sinó ells i elles també noten aquestes reticències i a la vegada fan les coses amb molta més inseguretat.

Així doncs, que el que proposo és que les coses es vagin fent de forma gradual i de forma natural. Els vostres fills us han acompanyat moltes vegades a comprar, per tant, segurament ells i elles coneixen perfectament la botiga on han d’anar i el botiguer o botiguera també coneixen el vostre fill, perquè l’han vist amb vosaltres incomptables vegades.

Quins passos podem seguir perquè la cosa sigui gradual i serveixi perquè agafem confiança nosaltres i a la vegada els petits? Jo proposo un exemple:

  1. Les primeres vegades, podeu dir al vostre fill que sigui ell qui demani les coses a la botiguera. O si es tracta d’escollir fruites i verdures per posar-les a una caixa o bossa, podeu ajudar-lo a escollir perquè aprengui a detectar quines es troben en bon estat.
  2. El següent pas, ja posa una mica més de repte als nens. Podeu esperar-los fora la botiga mentre ells fan la compra tots sols. Veureu que van bastant segurs a fer tot allò que saben fer, i a més a més amb la seguretat que si sorgeix qualsevol dubte esteu a un pas per ajudar-los.
  3. Una altra situació important, quan hi ha carrers per creuar. Podeu esperar a l’altra banda del carrer, controlant la situació. Esperar que traspassi, faci la compra i torni a traspassar fins on sou vosaltres.
  4. Evidentment, l’últim pas ja és el d’esperar-los a casa.

Un cas real, un nen que ara té 12 anys, que encara no ha anat gaires vegades a comprar tot sol, sobretot perquè la seva mare pateix bastant i s’angoixa bastant davant d’aquesta situació. Un dia, però li va demanar a l’Albert que baixés a la carnisseria (botiga que hi arriba sense creuar el carrer, que és la situació que més preocupa a la mare) a buscar unes hamburgueses. El que va fer l’Albert, va ser comprar moltes més coses a part de les hamburgueses, el que el nen va dir, “omplir la nevera”. Va ser la forma de demostrar a la seva mare que podia confiar amb ell per anar a fer la compra, que li havia agradat que hagués confiat amb ell i la seva manera de tornar-li la confiança era, el que ell creia, fer una bona compra.

Problemes a l’hora de menjar

Finalment, i per tancar el tema de l’alimentació, us voldria parlar d’un problema bastant específic en què ens podem trobar: Que el nen o la nena s’aixequi de la taula.

Quan detectem el problema, hem de decidir un petit pla d’actuació bastant senzill. Com que es converteix en un problema específic, es tracta també de tractar-ho així. Quan decidiu que sigui el moment, tots junts, la parella, explicareu que s’ha posat una norma nova i molt concreta a casa: no ens podem aixecar de la taula fins que no acabem de menjar! Pensarem també una conseqüència per si s’aixeca i li explicarem. A partir d’aquí, es tracta d’aplicar aquesta norma i la seva conseqüència en els moments que sigui necessari.

Exemple:

El Joan últimament ha començat a aixecar-se de la taula a l’hora de menjar i al final acabeu perseguint-lo amb la forquilla per la casa perquè s’acabi el que està menjant.

Decidiu, doncs, que posareu una norma específica. Quan arriba de l’escola, agafareu al Joan i li explicareu que a partir d’avui a l’hora de sopar i durant cada dia a totes les hores de menjar, no es podrà aixecar de la taula fins que no acabi de menjar. Si no ho fa, li dieu que anireu requisant jocs de la consola.

Comença l’hora de sopar. Recordeu: Joan, a partir d’ara comença la nova norma, no ens podem aixecar de la taula fins que no acabem de menjar, d’acord?

Quan porteu una estona sopant, en Joan, comença com sempre a moure la cadira i intentar aixecar-se. Li recordeu una altra vegada:

– Joan, que te’n recordes? Que has acabat de sopar?

– No, encara no.

I torna a posar-se bé a la cadira.

– Molt bé, així, ben assegut fins que no acabem.

Tot i això, cap al final del sopar, quan ja només falten les postres, el Joan s’acaba aixecant. En aquest moment, no us heu de posar nerviosos ni pensar que la cosa no funciona, sinó que es tracta de fer servir la conseqüència, perquè el Joan vegi que és cert que la norma existeix. No espereu fins a acabar de sopar. Senzillament us aixequeu i aneu a buscar al Joan:

– Com que encara no has acabat de sopar i ja t’has aixecat, agafarem un joc de la consola i el guardarem fins que siguis capaç d’estar tota l’hora de menjar a la taula. Vinga, quin joc posem a la capsa?

– Doncs aquest, posem aquest.

– Molt bé, posa’l aquí, i no el podrem treure fins que estiguis tota l’hora de menjar assegut.

Torneu a la taula, torneu a seure i seguiu menjant.

És possible que acabeu amb tres o quatre jocs de la consola dins de la capsa, però quan el Joan vulgui anar a jugar i vegi que no pot fer servir aquells jocs, serà quan s’adoni, que per poder-hi jugar, ha de seguir la norma i estar-se ben assegut per poder-los recuperar. Igualment, d’aquesta manera, aprendrà a estar-se tot el temps ben assegut al seu lloc.