Som bons distingint emocions?

Després d’haver fet tot un recorregut per temes centrats majoritàriament en aconseguir tenir autoritat i saber transmetre als nens i les nenes certs valors i també la importància de fer allò que toca en tot moment i saber com ho podem fer, quines eines tenim com a pares per poder transmetre-ho i fer-ho complir,no ens hem d’oblidar que hi ha tot un conjunt igualment important de coses que influeixen als més petits de casa, perquè n’estan aprenent i que són les emocions i els sentiments. Tan pel que fa al fet de sentir-nos estimats i protegits per la família, però també, i molt important, pel que fa a saber reconèixer en un mateix aquestes emocions i per tant, aprendre perquè actuem i actuen els nens d’una manera concreta.

Quan parlem d’emocions en general, i des de la psicologia, acostumem a diferenciar un grup d’emocions que anomenem bàsiques i que a més a més són universals, això vol dir que a tot arreu, a tots els racons del món s’expressen amb els mateixos gestos de la cara, aquestes són:

  • Alegria
  • Tristesa
  • Sorpresa
  • Ira
  • Por
  • Fàstic

Per veure si som bons o no en el reconeixement de les emocions només veient la cara d’una persona us proposo un joc. Si entreu en aquesta pàgina web, trobareu que hi ha una pantalla amb deu números. Cada número correspon a una cara diferent. La idea és que si polseu cada número i us espereu, veureu que durant unes mil·lèsimes de segon la cara canvia, i llavors és quan heu d’endevinar a quina emoció correspon la cara. Una vegada ho hagueu fet, sabreu quina ha sigut la vostra taxa d’encerts.

També teniu la possibilitat de veure durant més temps els gests de la cara, de manera, que tindreu molt més temps per pensar de quina emoció es tracta, perquè ja veureu que n’hi ha algunes que possiblement tindreu dubtes. Per aconseguir veure la cara durant un temps heu de polsar en el teclat qualsevol nombre i llavors, la cara que heu d’endevinar es quedarà quieta a la pantalla de l’ordinador. Estic quasi segura, que llavors si que no tindreu cap dubte de l’emoció que ens volen transmetre.

Podeu jugar, o fer l’experiment si us ve de gust amb el vostre fill/a.

Arrencada!

Després d’aquesta parada tan llarga ens tornem a posar en marxa. Us he de donar les gràcies a tots els que vau participar en el petit concurs per escollir el nom de la nostra mascota i espero, poc a poc, anar proposant més concursos i que pugueu seguir participant.

Ja se que les notícies són poc alentadores, sobretot pel que fa a l’educació dels nostres infants, però per això no hem de perdre les ganes de seguir lluitant pel seu futur i per la seva educació. Arrel de tot això, i després de donar-li moltes voltes, m’agradaria d’alguna manera centrar aquest nou curs i les properes entrades al blog per parlar dels valors que aprenem, que ensenyem als petits i en els que estem immersos en aquesta societat i arrel d’això, també a través d’aquests valors l’aprenentatge i l’ensenyament de les emocions.

Les emocions semblen invisibles, però no ho són. Marquen el nostre dia a dia, el que fem, com ho fem i com ens expressem. Les emocions ens acompanyen sempre, de ben petits aprenem a conèixer-les i de grans les anem experimentant de moltes maneres diferents. És important, doncs, ensenyar als petits de la casa que aquestes coses que senten tenen nom, i per tant, unes característiques concretes, que hem de saber conviure amb elles, tant quan ens agraden com quan no ens agraden tant i créixer, sentint-nos segur i capaços de nosaltres mateixos.

Els avis també segueixen normes

Tal com us vaig dir, encetem el tema dels avis, perquè penso que els avis tenen també un paper molt important i l’hem de tenir en compte. De vegades els avis els tenim a prop i ens ajuden quan ho necessitem, de vegades estan lluny i no els veiem gaire sovint, sinó que els veiem a les vacances, o potser els veiem els caps de setmana quan s’ajunta tota la família per fer dinars conjunts o per anar a passejar una estona.

Així doncs, m’agradaria centrar-me en el tòpic que diu, i que també es diu en el vídeo que us vaig enllaçar la setmana passada, que els avis estan per malcriar i els pares per educar…

Crec que hi ha, evidentment molts matisos, i que tenen a veure amb les diferències a les que feia referència al principi. És evident que la tasca dels pares és molt més clara que la dels avis, i també és veritat que en aquest sentit són els pares els encarregats de marcar quines són les coses que els nens han d’aprendre, quines les normes i els valors que formen part de la seva educació, però, els avis, si són els encarregats de part del creixement del nen, han de col·laborar amb els pares i anar a una.

Imaginem que la Raquel no hi ha manera que mengi sola. S’asseu a la taula, agafa la forquilla i comença a moure el menjar amunt i avall del plat, però menja molt a poc a poc, perquè passa més estona amb el menjar al plat que no posant-ne a la boca. Això s’ha convertit en un petit problema, perquè al final, perquè mengi i arribi a temps a l’escola, sou vosaltres, pare i mare qui li acabeu donant el menjar a la boca. La Raquel aconsegueix el que vol, que estigueu per ella. Vosaltres heu decidit que voleu que les hores de menjar canviïn i que la Raquel sigui capaç de menjar sola. Heu pensat quin serà el vostre pla d’actuació, consisteix en deixar de tractar-la com una nena més petita del que és i no insistir en que mengi, quan s’acabi l’hora de menjar li retireu el plat, perquè sigui conscient del temps que té i així, a poc a poc, s’adoni que la única manera de menjar és fent-ho ella sola.

Doncs bé, què passaria si els àpats els fes a casa els avis? O més encara, si feu els àpats tots junts, avis, vosaltres i la Raquel? Si esteu tots junts, i heu pres aquesta decisió, serà una cosa que us costarà, perquè els primers dies patireu per si no menja prou, doncs no ajudarà gens si l’avi o l’àvia, agafa la forquilla i comença donar-li el menjar com ella vol, perquè la vostra solució deixarà de funcionar, la Raquel no millorarà la seva autonomia i sabrà que davant dels avis, la vostra autoritat queda reduïda.

Si els àpats els fan amb els avis i vosaltres no hi sou, l’únic que heu d’aconseguir és que els vostres fills entenguin que amb vosaltres hi ha unes normes diferents que les que hi ha a casa els avis, per tant, en el cas del nostre exemple, la Raquel ha de menjar sola quan estigui amb vosaltres. La majoria de les vegades això no comporta cap problema, perquè els nens aprenen a comportar-se adaptant-se a les normes del lloc on són sense dificultat. Així doncs, els avis estan per mimar els seus néts i netes, però només quan no interfereix en el procés d’aprenentatge dels menuts i quan no interfereix en la vostra autoritat.