Solucions per l’estrès familiar

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

Bruce Feiler

Els avis també segueixen normes

Tal com us vaig dir, encetem el tema dels avis, perquè penso que els avis tenen també un paper molt important i l’hem de tenir en compte. De vegades els avis els tenim a prop i ens ajuden quan ho necessitem, de vegades estan lluny i no els veiem gaire sovint, sinó que els veiem a les vacances, o potser els veiem els caps de setmana quan s’ajunta tota la família per fer dinars conjunts o per anar a passejar una estona.

Així doncs, m’agradaria centrar-me en el tòpic que diu, i que també es diu en el vídeo que us vaig enllaçar la setmana passada, que els avis estan per malcriar i els pares per educar…

Crec que hi ha, evidentment molts matisos, i que tenen a veure amb les diferències a les que feia referència al principi. És evident que la tasca dels pares és molt més clara que la dels avis, i també és veritat que en aquest sentit són els pares els encarregats de marcar quines són les coses que els nens han d’aprendre, quines les normes i els valors que formen part de la seva educació, però, els avis, si són els encarregats de part del creixement del nen, han de col·laborar amb els pares i anar a una.

Imaginem que la Raquel no hi ha manera que mengi sola. S’asseu a la taula, agafa la forquilla i comença a moure el menjar amunt i avall del plat, però menja molt a poc a poc, perquè passa més estona amb el menjar al plat que no posant-ne a la boca. Això s’ha convertit en un petit problema, perquè al final, perquè mengi i arribi a temps a l’escola, sou vosaltres, pare i mare qui li acabeu donant el menjar a la boca. La Raquel aconsegueix el que vol, que estigueu per ella. Vosaltres heu decidit que voleu que les hores de menjar canviïn i que la Raquel sigui capaç de menjar sola. Heu pensat quin serà el vostre pla d’actuació, consisteix en deixar de tractar-la com una nena més petita del que és i no insistir en que mengi, quan s’acabi l’hora de menjar li retireu el plat, perquè sigui conscient del temps que té i així, a poc a poc, s’adoni que la única manera de menjar és fent-ho ella sola.

Doncs bé, què passaria si els àpats els fes a casa els avis? O més encara, si feu els àpats tots junts, avis, vosaltres i la Raquel? Si esteu tots junts, i heu pres aquesta decisió, serà una cosa que us costarà, perquè els primers dies patireu per si no menja prou, doncs no ajudarà gens si l’avi o l’àvia, agafa la forquilla i comença donar-li el menjar com ella vol, perquè la vostra solució deixarà de funcionar, la Raquel no millorarà la seva autonomia i sabrà que davant dels avis, la vostra autoritat queda reduïda.

Si els àpats els fan amb els avis i vosaltres no hi sou, l’únic que heu d’aconseguir és que els vostres fills entenguin que amb vosaltres hi ha unes normes diferents que les que hi ha a casa els avis, per tant, en el cas del nostre exemple, la Raquel ha de menjar sola quan estigui amb vosaltres. La majoria de les vegades això no comporta cap problema, perquè els nens aprenen a comportar-se adaptant-se a les normes del lloc on són sense dificultat. Així doncs, els avis estan per mimar els seus néts i netes, però només quan no interfereix en el procés d’aprenentatge dels menuts i quan no interfereix en la vostra autoritat.

Aprenent a ser pares

En el programa de redes, de rtve, hi ha una secció que es diu: “La mirada de Elsa”. Doncs en el programa d’aquest diumenge, en aquesta secció, Elsa va parlar, a través d’una entrevista al psicòleg René Diekstra de la importància de conèixer el desenvolupament tan físic com psicològic del nen per poder-lo ajudar i acompanyar en el seu creixement. I és veritat que el pares i educadors no ho sabem tot sobre els nostres infants, i també és per això, que sempre que puguem hem d’anar aprenent i deixant-nos guiar per poder tirar endavant la nostra tasca de manera natural, efectiva i convertint-la en un procés de creixement per tots.

Aquí teniu la secció del programa: