Tècniques per posar límits (IV). Les possibilitats

La tècnica d’avui es diu: «oferir alternatives». Es tracta de proposar diferents possibilitats per acabar un comportament que no és adequat i permet que el nen/a triï l’opció que més el convenci. És important que no tingui un ventall grandiós d’alternatives on escollir, perquè llavors no ajudem al nen o la nena, sinó que l’emboliquem, dubta i al final els resultats no seran els que esperàvem. De fet, el que estem ensenyant aquí és com sempre a fer les coses ben fetes, per tant, no és tan que ens enfadem per una conducta concreta, sinó que el nen aprengui com pot fer allò que està fent, però ben fet.

Exemple:

Un exemple molt senzill, la Maria, acaba de posar-se al sofà amb els peus a dalt i les sabates incloses. Voleu que no posi les sabates damunt del sofà, però li heu d’oferir un parell d’alternatives: – si vols estar al sofà estirada t’has de treure les sabates, perquè les sabates al sofà no hi poden ser. Si no vols treure’t les sabates, seu bé amb els peus a baix. A poc a poc, la Maria anirà guanyant amb autonomia, perquè li anirem ensenyant, encara que escollint de moment sobre 2 opcions, a ser més autònoma i vosaltres sereu els que marqueu les normes de casa i per tant, seguireu amb l’autoritat.

Com veieu, no es tracta d’oferir un munt de possibilitats als nens, de fet, no estan escollint res, sinó que han de canviar el que estan fent perquè està mal fet, però aprenen a valorar diferents solucions per un mateix problema.

Per exemple, també em trobo amb casos de mares i pares, que quan van a una cafeteria a prendre alguna cosa, els hi diuen als nens:

– vols un suc? si? de què el vols?

Això és semblant. Hi ha una varietat bastant gran de sucs, i encara que així l’estem deixant escollir, el posem davant d’un problema, perquè per ells, és massa on escollir i se senten perduts. Els ajudem més si sabent quins són els seus gustos li preguntem: -què vols, un suc de préssec o un suc de taronja?

Tècniques per posar límits (III). Les rebequeries

Avui seguirem amb una tercera tècnica, que és la d’ignorar la conducta. Els nens aprenen a trobar els punts febles de la gent amb qui interaccionen i de vegades, volen cridar la nostra atenció o evitar de fer alguna cosa que no volen fer i que nosaltres els hi hem demanat.

Ignorar la conducta, és molt més fàcil de dir que no pas de fer, perquè de vegades costa molt, ja sigui perquè la rebequeria o rabieta l’està fent al supermercat i a nosaltres ens fa certa vergonya que estigui plorant i picant de peus a terra per tots els passadissos, o perquè plora de manera desesperada i ens agradaria agafar-los en braços o ja sigui perquè ens estan explicant alguna cosa que sembla important i no els voleu deixar amb la paraula a la boca.

M’agradaria posar-vos un exemple amb el que em trobo bastant sovint a la meva feina. Treballo amb nens que tenen dificultats d’aprenentatge i per tant, fem exercicis de reeducació. Imaginem-nos un nen que té problemes per concentrar-se, problemes d’atenció i que a més a més és molt poc autònom per fer feina. Bé, doncs moltes vegades, quan comencen a fer un exercici, i els hi dic que l’hauran de fer tots sols, escriuen un parell de paraules i llavors em comencen a explicar, per exemple, que avui a l’hora del pati els hi ha passat alguna cosa important. La meva tendència, és escoltar això que m’estan dient, perquè sembla important, però en realitat, el que està fent el nen és cridar-me l’atenció amb alguna cosa que sap que em costarà resistir-me. És important doncs, remarcar que ara no el puc escoltar perquè està fent l’exercici, que en tot cas m’ho expliqui quan acabi.

La sorpresa està, i és on queda clar, que simplement era una crida d’atenció, és que el tema del que ha passat no torna a sortir en tota la sessió, de cop i volta ha perdut tota la importància que tenia.

De conductes per cridar l’atenció, doncs, com veieu, n’hi ha de tot tipus, però una que és molt evident i que acostuma a preocupar bastant als pares són les rebequeries.

Pla d’actuació:

  • Estar molt calmat, teniu vosaltres el control de la situació, no el nen/a.
  • No parlar-li, no preguntar-li què li passa ni res de tot això.
  • No mirar-lo als ulls, esperant que deixi de plorar, com més el mirem (recordeu que volen atenció, no importa de quin tipus sigui) plorarà més.
  • No agafar-lo en braços.
  • No donar-se per vençut, de vegades les rebequeries no duren massa, però de vegades els nens tenen una paciència infinita i poden estar bastanta estona, heu de seguir amb la vostra estratègia fins al final. Podeu agafar un llibre o una revista i així evitareu mirar-lo i anar-li donant força.
  • Penseu que de vegades inclús us poden anar seguint per casa mentre ploren o agafar-vos la cama. Intenteu sense ser bruscos, seguir amb la vostra feina i com a molt, de tant en tant, li podeu dir: – Quan deixis de plorar, podrem parlar.
  • Quan ja es calmi, llavors tot l’amor i tota l’atenció que volgueu.

Segueixo amb l’exemple anterior:

Ara ja li he dit al nen que quan acabi l’exercici podrem parlar del que ell vulgui, però primer que faci ell sol la fitxa que li he donat. Agafo un llibre i em poso a llegir, així evito mirar-lo i donar-li peu a algun altre tipus de crida d’atenció. Tot i així, alguna vegada pot ser que comenci a queixar-se perquè no ho sap fer o no li surt. Segueixen sent crides d’atenció. Senzillament, és dir-li que si s’equivoca no passa res, que el més important és que ho intenti, llavors segueixo amb el llibre.

Amb això el que vull dir, és que els nens ho intenten de totes les maneres possibles, però amb calma i sempre transmetent que estàs allí amb ell, però que ell també ha de posar de la seva part, i s’ha de comportar d’una altra manera perquè vosaltres li presteu atenció.

 

Tècniques per posar límits (II). Ensenyant a fer coses

Avui us vull explicar la segona tècnica, que s’anomena: dirigir la conducta. Aquesta vegada el nom s’entèn perfectament i significa això, que haurem d’anar dirigint el que fan dient-los com ho  han de fer. De fet, quan fan una cosa malament, els hi direm perquè això que estan fent no ho han de fer, però no ens podem quedar aquí, els hi hem d’explicar com ho han de fer per fer-ho bé. Jo crec que aquesta és la millor manera d’ensenyar les coses i a poc a poc, els haurem d’anar deixant sols i cada vegada seran més autònoms. Sempre que hi hagi una nova situació, farem el mateix.

Us poso un exemple:

Hi ha nens, que quan agafen una capsa amb un joc de taula, un puzzle o alguna per l’estil, obren la capsa i ho aboquen tot de mala manera damunt la taula, amb el perill que es trenqui alguna cosa, es perdi alguna peça del joc, etc. La primera vegada que ha passat, no hi hem sigut a temps, perquè no ens esperàvem que ho fes així, però li direm que els jocs no es tiren, sinó que es treuen a poc a poc, perquè sinó es trenca i perdem peces.

Al següent dia que agafi un joc, l’anirem dirigint. Li direm: te’n recordes que el joc s’ha d’obrir i treure a poc a poc, que sinó perdrem peces? Edgar, quan arribem a l’habitació, deixarem la capsa damunt de la taula. Molt bé! Ara obre-ho i a poc a poc, ves traient les peces i ves-les posant damunt de la taula així, aquí al meu costat.

D’aquesta manera, aprèn a fer una cosa bé i també evitem que intenti provocar-nos o cridar-nos l’atenció. De fet, a partir d’ara, si torna a treure el joc de mala manera i mirant-nos, a veure què fem, ja sabem que està posant a prova aquesta norma que ha après. Simplement, hem de ser coherents i decidir la nostra actuació, que podria ser, tornar a desar el joc conjuntament a la capsa perquè ja sabem que així no es pot fer i tornar-hi al cap d’una estona.

A més a més, m’agradaria afegir un petit truc, que a vegades no en som conscients, però ho fem i ens provoquem un problema que no existia i possiblement no anava a existir. De vegades tenim la tendència a fer preguntes que per nosaltres no tenen opció de resposta, sinó que quan fem la pregunta, ja sabem que ho hem de fer, que no hi ha opció. El nen, però, ens diu que ell no vol acceptar la nostra proposta, reacciona, s’enfada i ens posa en una situació molt incòmoda, perquè l’intentarem convèncer d’allò que necessitem que faci.

A veure, m’explico. Teniu la roba preparada de la vostra filla i avui toca la faldilla blava. En lloc de dir-li, ara posa’t la faldilla, dieu:

– Que et vols posar la faldilla?

– No

A partir d’aquí, ja hi sou, ara el que heu de fer és intentar convèncer-la de que se la posi.

Un altre exemple:

– Raúl, que vols anar a passejar? (quan per vosaltres no hi ha opció, perquè heu de passar a comprar algunes coses i s’ha de sortir)

– No mama, no vull.

El lema seria: «No preguntem res quan no volem que ens diguin que no».

La idea seria:

– Molt bé Raúl, ara d’aquí a 10 minuts hauràs de recollir tot això que sortirem a passejar. Quan ho tinguis recollit m’avises que t’ajudaré a posar-te la jaqueta.

O en el cas de la nena, imaginem-nos que s’ha de vestir sola, li direm:

– Mira, tens la roba d’avui damunt de la cadira. Després vine a la cuina que tens cereals per esmorzar.

Tècniques per posar límits (I). Els més petits

Aquesta setmana la dedicaré a explicar-vos les 5 tècniques que existeixen per posar límits i per tant, evitar la desobediència i ensenyar tot el munt de coses que els nens aprenen. La primera, que és la d’avui té un nom bastant llarg i rebuscat, però en realitat és la més senzilla de totes, s’anomena: reestructurar les expectatives o les situacions. Com que és la més senzilla és la que utilitzarem sobretot amb els més petits de casa, però, una vegada s’aprèn, jo crec que no la deixareu d’utilitzar mai.

Bàsicament, es tracta de canviar alguna cosa de l’entorn per aconseguir que el nen faci o no faci allò que volem o que ha d’aprendre.

Us posaré dos exemples.

Exemple 1: La vostra filla o el vostre fill comença a gatejar o caminar i per tant, a moure’s per tota la casa. Una manera de posar límits, és senzillament, canviant les coses que hi ha dins dels calaixos (on ara arriba i abans no) per evitar que agafi alguna cosa perillosa, o que es pugui trencar o que senzillament no voleu que agafi. També pot ser que vulgueu evitar que entri en alguna de les habitacions de la casa mentre vosaltres no hi sou presents, doncs senzillament n’hi haurà prou en tancar la porta. Vist així això sembla bastant obvi i senzill, però sempre, quan ens trobem davant d’alguna situació que se’ns presenta com un problema o un repte, hauriem de tenir en compte aquesta idea tan senzilla, ara us quedarà molt clar en el següent exemple.

Exemple 2: La vostra filla o el vostre fill, ha crescut, i ara ja fa moltes coses sol, està aprenent a vestir-se i menja tot sol, però sobretot al matí, va molt lent i tarda molt en esmorzar. Això provoca discussions i que us enfadeu de bon matí perquè voleu que aconsegueixi menjar una mica més ràpid perquè sinó arribeu tard a l’escola. Ho heu provat de moltes maneres, inclús alguna vegada ha marxat cap a l’escola sense acabar-se l’esmorzar, però tot i així, no heu aconseguit que esmorzi. Doncs una solució ben senzilla, que a més a més, evitarà el mal humor és «reestructurar la situació», és a dir, despertar-lo 10 minuts més aviat perquè així tingui, aquests 10 minuts més de marge, que necessita per esmorzar. De vegades, quan el nen no està cridant l’atenció amb la seva conducta, sinó que senzillament li estem demanant un repte massa gran, podem evitar molts dels problemes d’aquesta manera.

 

 

Límits específics

En el procés de desenvolupament del nen, aquest ha de descobrir el món que l’envolta. L’hem d’acompanyar en aquests descobriments, proposant-li alternatives que s’ajustin a les nostres necessitats i a les seves.

El que per nosaltres pot semblar una dolenteria, pot ser simplement un joc per ell. Hem d’explicar-li que hi ha coses que no es poden fer. Ex: La Maria, agafa uns plastidecor nous i es posa a dibuixar coses en el seu llibre preferit. Per ella això és un joc, però se li ha de dir i explicar que això no es pot fer.

 

Per posar límits:

 

  • Avaluar ràpidament la situació: per exemple, què està passant, si la situació es perillosa o si el nen es pot fer mal. En el cas que hi hagi perill, l’hem d’apartar del lloc on es trobi o agafar-li qualsevol cosa perillosa que tingui a les mans, amb tranquilitat i sense alterar-nos.
  • Quan s’intervé, s’ha de saber amb antelació el que es farà: Una vegada hem vist què està passant és molt més fàcil que trobem o pensem un pla d’actuació.
  • Mantenir la serenitat.
  • Si el nen no respon a les demandes, seguir insistint.
  • Tenir paciència.
  • Tancar el procés, parlant amb el nen: Al final de tot serà quan es poden treure conclusions de tot el que ha passat i de treure’n un aprenentatge si ho creiem necessari.

Per tant, seguint l’exemple de la Maria, primer avaluarem la situació i veurem que no hi ha cap perill en el que està fent. Decidim que el que volem és que deixi de pintar el conte, per tant, li direm que deixi el plastidecor i que vagi a buscar fulls per poder pintar. Una vegada ho hem decidit, ho direm de forma serena i tranquil·la. Al final, li explicarem que els contes no es poden pintar perquè són per llegir, són per tots i han de durar molt de temps i els hem de cuidar entre tots.

 

Beneficis dels límits

Fins ara, hem parlat dels límits, però dins del dia a dia i dins de les activitats que es fan en família i que fa la pròpia família. Una vegada ho tenim tot organitzat a través d’una rutina adaptada a la nostra vida, on tenim clars quins són els valors importants i que volem transmetre ens podem preguntar com ho hem de fer quan els nens no ens fan cas. Quan no es porten bé o posen a prova la nostra autoritat. Ser capaços de dir no, de marcar límits. Però abans de tot això, m’agradaria destacar quins són els beneficis que sobtenen de posar límits.

Els beneficis els obtenen tan els adults, és a dir, vosaltres, com els vostres fills. Comporten, doncs, beneficis importants a les dues parts. Per un costat els beneficis que obtenen els nens, que estan aprenent moltes coses i que és important que aprenguin a fer-les bé, conjuntament amb nosaltres i a través de tots aquests valors que dèiem:

 

NENS

  • Seguretat emocional: Bàsica i molt important per atrevir-se a explorar el món i voler fer coses noves i diferents.
  • Gestió de la frustració: Avui en dia, hi ha molts nens que no aprenen a gestionar la seva frustració, de fet, de vegades, com que no volem que ho passin malament o que s’enfadin, inclús els adults intentem que els nens obtinguin sempre allò que volen. Si no es frustren amb petites coses, si no diem que no poden fer certes coses, d’adults ho tindran molt més difícil per enfrontar-se a les dificultats. Per exemple, a l’hora d’aconseguir una feina, treballant o relacionant-se amb els seus companys.
  • Previsibilitat de conducta: Com ja hem vist, si els nens preveuen què s’espera d’ells se senten més segurs.
  • Preparació per la vida adulta

 

I en segon lloc, us beneficia a vosaltres:

 

PARES

  • Confiança: Us sentiu confiats, perquè sabeu quines són les coses que els hi voleu transmetre als nens i les nenes, quines són les normes, els valors, els aprenentatges, i sabeu com fer-ho. Per tant, aquesta confiança us donarà la seguretat d’actuar davant de qualsevol problema.
  • Gestió de la frustració: Vosaltres també apreneu a gestionar la frustració, perquè la reacció dels nens quan de vegades els limitem a fer coses, també provoca frustració.
  • Economització del temps: Com que els nens ja saben el que han de fer, coneixen quins són els seus deures dins la rutina de casa, vosaltres teniu temps per poder fer les coses. A més a més, habitualment, només serà necessari repetir les coses un parell de vegades perquè nens i nenes les facin, per tant, temps que ens estalviarem.
  • Capacitat de control: Tot això us dóna aquest control, teniu l’autoritat i l’utilitzeu.

Les rutines: traiem conclusions

Hem d’establir, com hem vist, ordre al dia a dia de manera que el nen sàpiga en tot moment què és el que s’està fent i què és el que es farà. També ens permetrà organitzar els tempos del nen i els nostres propis. D’aquesta manera, podem “anar més relaxats” quan sabem que per exemple, al final del dia podrem disposar de dues hores lliures per estar en parella, mentre el nostre fill dorm. La rutina conforma el nostre esquema d’activitats diàries i, si està ben organitzat, podrem decidir què fer i com fer-ho al llarg del dia. Els beneficis pel nen són indiscutibles, ja que establint una estructura, serà més fàcil per ell saber què esperem de les seves conductes, facilitar-li les coses i evitar confrontacions. Si no, se sentirà insegur i serà molt difícil que es relaxi.

Activitats bàsiques: menjar i dormir, que mantenen els seus ritmes biològics.

Per últim, m’agradaria incidir en la idea que fer de pare és molt creatiu i que qualsevol solució que se us acudeixi pels vostres problemes l’heu de provar. Per exemple, si la vostra filla o el vostre fill tenen dificultats en integrar el significat de les hores, del pas del temps o que s’encanta menjant o fent qualsevol altra activitat, podeu construir o confeccionar un rellotge que us ajudi en la tasca. Si feu participar als nens en aquestes activitats, ho aprenen de forma més senzilla i també s’eviten confrontacions.

Ex: La Raquel, als matins, quan es desperta, li costa molt activar-se i l’activitat de vestir-se la fa molt lentament. Fins ara, heu fet com heu pogut i bàsicament, l’heu anat vestint vosaltres, però tot i així, ella segueix anant molt a poc a poc i us adoneu que si seguiu així no l’esteu ajudant en la seva autonomia. Teniu un conjunt de solucions que podeu posar en marxa conjuntament:

1. Despertar-la 10 minuts més aviat, així li doneu una mica més de temps.

2. Amb el despertador que té a l’habitació, li marqueu el temps que disposa i quan s’acabi sonarà el despertador. L’objectiu és aconseguir que cada dia, quan soni el despertador estigui més vestida que el dia anterior.

3. Quan porti un parell de setmanes seguides vestint-se amb el temps que té, passareu al següent objectiu, que serà el d’aconseguir vestir-se amb el mateix temps, però sense que l’avisi el despertador.

D’aquesta manera, la Raquel al final, ha aconseguit vestir-se tota sola, amb la vostra ajuda centrada en que aprengui a ser conscient del pas del temps i per tant, us heu evitat crits i presses durant el matí. Per altra banda, és evident, que fer així les coses demana molta més paciència i espai pels nens, perquè s’equivoquin i fabriquin les seves pròpies estratègies davant dels problemes diaris.

Les rutines com a eina

Una vegada tenim la rutina integrada i tenim els dies ordenats, hem d’utilitzar aquestes rutines com a una eina d’autoritat. Si l’utilitzem en favor nostre, evitarem confrontacions amb els nens, perquè ells aniran sabent el que toca fer i el que han de fer i alhora, els ajudarem, perquè se sentiran millor i més segurs sabent el que toca fer i el que s’espera d’ells.

Així doncs, tenim petits trucs perquè el canvi d’activitats, el pas d’una activitat que li agrada a una que no li agrada tant no sigui tan brusc i no provoqui tensions.

Trucs:

Parlar amb to de veu alegre i intens, evitant anticipar allò que pensem que pot passar, sobretot quan sabem que l’activitat que li estem demanant al nen o a la nena no li agrada, i anem amb la idea que no ho voldrà fer, que s’hi posarà en contra, que s’enfadarà o que es posarà a plorar. Si anem amb aquesta idea, se’ns nota en l’estat d’ànim i en el to de veu i podem provocar que acabi passant allò que pensem.

exemple: si anem amb la idea que quan li diguem que s’ha d’anar a dutxar es posarà a plorar, no li hem de dir: – Albert, ja se que no t’agrada, però ara, sense plorar, recull les joguines i prepara’t per anar a la dutxa.

Si fem això, li estem donant arguments al nen perquè faci tot allò que no volem. O sigui, que sense fer cas de les nostres sensacions o idees prèvies, li direm les coses sense pressuposar res, de vegades els nens i les nenes ens donen grates sorpreses! Direm: – Albert, vinga, cap a la dutxa! Quan acabis de recollir, vine cap al lavabo que jo t’espero allí.

Avisar amb un cert temps d’antelació, de manera, que evitem que el nen discuteixi amb nosaltres, es va fent a la idea. D’aquesta manera, el pas d’una activitat a una altra no és tan brusc.

ex: Anem a l’habitació on està jugant i li diem: -Albert, d’aquí deu minuts hauràs de recollir i anar cap a la dutxa. Després d’això marxem sense donar opció a cap rèplica. Al cap de deu minuts tornarem i direm: -Albert, ja és l’hora de recollir, quan estigui tot recollit, ja pots anar cap a la dutxa. I tornem a marxar de l’habitació.

No negociar amb el nen.

ex: jugaràs quan acabis de fer els deures, no, si fas els deures podràs jugar.

Així doncs, a poc a poc, es va construint el dia a dia, on els nens també participen i expressen la seva personalitat i tot aquest ordre és el que permet desenvolupar-se de manera natural, tranquil·la i segura.

 

 

Les normes: traiem conclusions

Com a conclusions us volia parlar d’alguns conceptes molt concrets. Vivim en una societat plena de normes, per tant, és important familiaritzar-nos amb elles el més aviat possible, de manera, que poc a poc, les anem entenent i els nens aprenen a tolerar la frustració. Els nens n’aprenen de moltes maneres de conviure amb les normes, i una d’elles ha de ser també a casa. Quan juguen amb els seus amics, quan fan cas de les normes de l’escola i de la classe  i a casa, on s’ha de compartir l’espai amb tots els membres de la família.

No s’ha de tenir una gran quantitat de normes, sinó normes bàsiques i clares i que vagin en consonància amb els valors de la família, d’aquesta manera tot és més senzill i fàcil de fer dur a terme. És per aquesta raó que no existeixen normes millors ni pitjors, sinó normes que van en consonància amb cada família i que són útils en cada una d’elles.

En quant als pares, un dels reptes que teniu davant del tema de les normes, és el de distingir quan s’ha de ser rígids amb les normes que existeixen a casa i quan, a poc a poc, perquè les necessitats de la família van canviant, les normes també ho fan. De vegades amb l’ajuda de tothom, opinant i modificant la norma al gust de tots i de vegades, imposant aquelles normes que creieu que són necessàries.

Exemple: Heu detectat, que últimament, l’Elena, la vostra filla, quan vol alguna cosa o vol cridar l’atenció crida molt. A vosaltres us posa molt nerviosos i fins ara, com que això us ha agafat de sorpresa, no heu sabut aturar-ho i de fet, la vostra forma d’actuar el que realment ha fet, ha sigut accentuar-ho. Decidiu que hi voleu posar solució. Doncs bé, una possibilitat que teniu, és posant una norma. Si fem cas de les característiques que us vaig explicar, la idea seria aquesta:

– Elena, a partir d’aquest moment, quan parlis amb nosaltres ho has de fer sense cridar. Si ens dius les coses sense cridar, les podrem fer, però si les dius cridant, nosaltres no et sentirem. D’acord?

Doncs bé, hem creat una norma nova que s’adapta a les necessitats actuals, l’hem explicat a tota la família i a més a més ho hem explicat de forma clara i senzilla. Ara, el més important, és complir amb allò que acabeu d’explicar. Quan ella us demani les coses sense aixecar la veu, obtindrà resposta per part vostra. Si ho fa cridant i cridant-vos l’atenció, no li fareu cas. Això demana paciència, perquè, l’Elena, segurament posarà a proba aquesta norma nova i us posarà a proba a vosaltres, però no heu de trair-vos a vosaltres mateixos.

 

Les normes: us proposo un joc!

Us proposo un joc mental, del qual no coneixeu les normes. De fet, l’única informació que teniu és que m’estic passant una pilota amb una altra persona i en un moment donat paro. Podeu endevinar quina és la norma del joc? No? No ho teniu clar? No ho enteneu?

Això és el que passa quan no expliquem clarament les normes als fills. Encara que a vosaltres, pares i mares, us semblin normes evidents o que les coses estan clares, s’han de dir en veu alta i de forma ben clara, evitant així confusions.

Per exemple: – Que t’has rentat les mans? Ja saps que sempre abans de menjar ens hem de rentar les mans.

Seguim amb el joc. D’acord, tinc clar que és important que conegueu les normes, per tant, us dic que em passaré la pilota amb el meu company 3 vegades i a la tercera vegada us passaré la pilota a vosaltres, d’acord? Preparats?

Ens posem a jugar, doncs, i arribem a la tercera passada, esteu esperant que us tiri la pilota, però no ho faig. Quedeu desconcertats, tot i que no dieu res, i ara de sobte, us la tiro. Que estàveu despistats? O potser massa atents? Us ha empipat que no complís ni amb la norma ni amb la meva paraula? Em creureu la pròxima vegada?

Exemple: Abans d’anar a sopar has de guardar totes les joguines. Poden passar dues coses, un primer cas quan arriba l’hora de recollir és que resulta que heu d’iniciar una petita lluita perquè el nen/a no vol recollir, i com que es fa tard, li dieu que ja ho recollirà després. Una altra possibilitat és que tingueu pressa per anar a sopar perquè s’ha fet tard, quan el nen/a comença a recollir, li dieu que ho deixi per després, que és tard.

En qualsevol de les dues situacions, les normes no estan clares, es van manipulant segons les necessitats del moment i per tant, el nen no té mai clar què ha de fer.

Per últim, imagineu que ja us he explicat bé les normes i ja esteu preparats per jugar amb mi i comencem el joc. No es pot fer trampes, per tant, si algú incompleix les normes, hi haurà d’haver alguna conseqüència.

Exemple: Aquí em refereixo al cas particular de que s’hagin de recollir les joguines perquè s’ha d’anar a sopar i sigui el nen/a que no ho vol fer. És important aconseguir que ho reculli, que es responsabilitzi de les seves coses i que es responsabilitzi també de les normes de casa.

Quan posem una norma, però no la complim, estem tirant pedres a la nostra pròpia teulada. Ja sigui perquè el vostre fill es salta la norma i vosaltres no el corregiu (per ells és com si la norma no existís i això us fa perdre autoritat) o perquè heu  demanat que les coses es facin d’una manera determinada i després resulta que no és veritat, la norma perd tot el poder i no servirà per a res. Per tant, ells i elles deixaran de fer allò que els hi demaneu a mesura que aneu perdent credibilitat.