Aprenentatge archivos - Página 3 de 3

7 febrero, 20135 octubre, 2021

Autoestima

És important poder formar una bona autoestima, perquè aquesta ens acompanyarà tota la vida, la veritat, és que tota la vida l’anirem modulant i aprenent sobre les coses que ens fan sentir millor, més capaços, per tant, és important saber com ho podem fer per ajudar als infants a que poc a poc vagin construint-se una bona autoestima.

De fet, hi ha quatre accions, bàsiques i generals, que podem realitzar perquè els nens vagin construint la seva autoestima de forma progressiva:

Com ja us vaig dir, acceptar els seus sentiments. Ensenyar-li a saber què sent, acceptar-ho i donar-li estratègies per afrontar-ho. No deixant que faci el que vulgui, sinó que hem d’aconseguir que es reconegui davant de diverses actituds que no l’ajuden perquè a poc a poc les vagi canviant.

Per exemple: L’Ainoa s’ha enfadat perquè la seva germana petita li ha pres la joguina que ella estava fent servir i li ha donat una bufetada. Acceptem doncs, que estigui enfadada, però no acceptem que pegui a la seva germana, i com a pares, ens toca la part més difícil, ensenyar a les dues germanes a compartir les coses.

Hem de valorar els petits assoliments, per petits que semblin, ells són, els que ens faran saber quines coses per ells són importants, perquè hi posaran molt d’èmfasi. Des de pintar sense sortir-se de la ratlla fins a cordar-se les sabates.

Possibilitat de posar en pràctica les seves potencialitats, hem de ser capaços d’adonar-nos quines són les coses que els hi surten o que fan perquè els hi agrada més i se’ls hi dóna millor i ajudar-los, si ells volen, a potenciar-ho.

Per tant, centrar-nos en els avenços i no en els errors.

5 febrero, 201323 abril, 2021

Els sentiments

Doncs sí! Igual d’important és que siguem conscients de la necessitat del control i dels límits en determinades situacions, com que siguem conscients dels sentiments dels infants, com els influeixen i com ens influeixen a nosaltres.

Per norma general, hi ha una relació directa entre com se sent un nen i com es comporta. És a dir, si se sent bé, es porta bé.

Quan parlo de fer sentir bé, no em refereixo a donar-los tot allò que volen perquè no s’enfadin o perquè estiguin contents, sinó que anem una mica més enllà i parlem de sentiments, molt més intangibles, però molt més valuosos que una frustració material puntual.

En primer lloc, no s’han de negar els sentiments. Negar-los provoca confusió i que el nen pugui enfadar-se, i també li ensenya a no saber què sent.

Un exemple molt senzill:

Imaginem que li dieu a la vostra filla que es posi la jaqueta perquè fa fred, i ella acaba de fer una bona cursa i evidentment no té fred, i us diu:

– Papa, no fa fred!

Com sempre, el més important és ensenyar, per tant, si ho negueu i li dieu que no pot ser que no tingui fred, esteu confonent a la vostra filla. Ella no sent fred, i així us ho diu, vosaltres li podeu donar una resposta com:

– Laia, ara no tens fred perquè acabes de córrer, però t’has de tapar perquè fa fred i sinó t’encostiparàs.

Un altre exemple:

L’Arnau està fent els deures, fent unes sumes i us diu:

– Això és molt difícil!

– Au va, Arnau, són sumes molt fàcils!

Negar-li que el que està fent és difícil no l’ajuda gens, en canvi, el que si que l’ajuda és dir-li:

– Són difícils, però a poc a poc i fixant-t’hi les acabaràs totes.

Fent això el nen va aprenent tot el que sent quan es troba davant de diferents situacions, sap quan s’enfada, sap quan es posa trist o content, sap quan sent frustració, etc…que cada vegada sigui capaç de reconèixer en ell mateix més sentiments, el fem més capaç d’afrontar situacions noves i diferents, i per tant, que pugui ser més autònom i més feliç.

Hem de ser molt conscients d’una cosa, podem acceptar tots els sentiments, però hem de limitar certes accions.

Imagineu que l’Arnau, s’ha enfadat perquè les sumes li costen molt i ha llençat el llibre per terra:

– Arnau, entenc que et costi molt fer aquestes sumes i que estiguis enfadat, però el llibre no s’ha de tirar per terra. Recull el llibre i posa’l damunt de la taula. Encara que et costi, a poc a poc, te’n sortiràs.

D’aquesta manera tornem a ajudar-lo a saber el que està sentint i li donem recursos per afrontar la frustració.

31 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Requisant joguines!

I per avui l’última tècnica de totes, també una de les més senzilles, és la tècnica de “requisar joguines”: així doncs, quan el nen faci alguna cosa que no volem, el que farem serà requisar-li una joguina.

La idea, és agafar la joguina en qüestió i posar-la en una capsa o lloc que s’haurà destinat per això, el nen agafarà la joguina i amb la vostra ajuda la posarà dins de la capsa. Després, un cop guardada, haureu d’explicar-li la manera com se li retornarà la joguina.

Un exemple:

L’Ernest està jugant amb la consola i ja porta més d’una hora davant de la pantalla de la televisió. Li dieu que ja ha passat el temps de jugar amb la consola, que vagi acabant, tanqui i la desi. Passen uns deu minuts des de que l’heu avisat i no ha fet el gest de recollir. Torneu a avisar-lo i tampoc us fa cas. Finalment, li dieu que si no es posa a recollir, la consola quedarà requisada. Finalment, doncs, sense que us faci cas, arriba el moment que li apagueu la televisió, l’ajudeu a recollir i ell agafa la consola i la posa dins de la capsa ben guardada.

Decidiu que quedarà requisada el temps que vosaltres creieu necessari, per exemple, dos dies, amb la condició que durant aquests dies, quan digueu de recollir, apagar el televisor, l’ordinador, etc…, ho faci al primer avís.

A la vegada, és evident, que si segueix sense recollir al primer avís, i al dia següent està jugant a la seva habitació amb algun joc, doncs, aquest joc també haurà d’anar a la capsa requisat, un parell de dies. Començarà a recuperar les joguines que aneu requisant, quan sigui capaç de durant dos dies, recollir i fer el que se li diu al primer avís.

Un altre exemple:

A la Raquel, de 10 anys, li costa molt complir amb les seves responsabilitats. Arreglar l’habitació, fer els deures, encarregar-se de parar la taula, etc…Quan li demaneu que faci alguna d’aquestes coses, no us fa cas i prefereix posar-se a jugar. Doncs bé, li requiseu una joguina, la poseu dins de la capsa, i quedarà requisada fins que ella es faci responsable de les seves coses, durant també un parell de dies.

Un cop passat aquest temps, amb els deures fets i l’habitació arreglada, podrà recuperar la seva joguina.

Si us hi fixeu totes aquestes tècniques que us he explicat, a part de ser útils com a eina per ensenyar les coses, tenen un principi bàsic, i és que ens permeten posar límits sense haver de cridar, ni discutir amb el nen. Senzillament expliquem com han de ser les coses, com volem que les facin, i si no ho fan quines conseqüències pot tenir això. El nen, una vegada té tota la informació, decideix fer una cosa o una altra, i accepta les conseqüències que això tindrà.

Vosaltres us eviteu discutir i cridar, però el missatge arriba de forma clara i contundent.

29 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Temps fora!

Doncs si! Tres bons remeis per actuar davant de la desobediència continuada.

1. Tècnica del «time out» o «temps fora»: Tal com indica el nom, es tracta de portar al nen en alguna habitació o zona durant un temps determinat i curt, per solucionar algun problema que tinguem. Imaginem, que el Raúl, no para de molestar la seva germana mentre fa els deures. L’hem avisat moltes vegades i no hi ha manera, s’ha convertit en un joc el fet que cada vegada que vosaltres sortiu de l’habitació de l’Ainoa, el Raúl torna a molestar-la esperant la vostra reacció.

Passos a seguir:

Avisar al nen. Avisem al Raúl i li diem, que si segueix molestant a la seva germana el portarem a la zona que ell ja coneix.
Portar-lo a un lloc que haurem assignat prèviament, sempre serà el mateix lloc. Li explicarem perquè l’hem portat. Raúl, estàs aquí perquè no deixes que l’Ainoa pugui concentrar-se i fer els deures. Ella necessita estar tranquil·la.
El deixarem un temps concret, que depèn de l’edat. Normalment, contem un minut per anys que tingui i mai el deixarem més de 20 minuts, perquè sinó deixarà de ser efectiu.
Quan acabi el temps, tornarem per tancar la situació, demanarem explicacions i sobretot, deixarem clares les normes. En aquest cas, serà bo insistir que a partir d’aquest moment, l’Ainoa ha d’estar sola a la seva habitació, si no és capaç de jugar sol a la seva habitació, fins que la seva germana acabi de fer els deures, haurà de deixar de jugar.
Petons i abraçades. És interessant, una vegada ha quedat clar tot el que es volia, no seguir enfadats, el nen ha acceptat les conseqüències per no fer allò que se li demanava i ara té una altra oportunitat.

Aquesta és una manera de trencar amb alguna situació que es desmarxa i que va pujant de to, tant pel nen, que a poc a poc es va posant més nerviós i inclús us pot anar provocant cada vegada més i també per vosaltres, perquè aquest mateix temps que té ell per tranquil·litzar-se el teniu vosaltres.

Les primeres vegades que utilitzeu aquesta tècnica, és possible que els nens no us creguin, que s’aixequin o que continuïn provocant-vos. Senzillament, sense donar ales a les seves provocacions, el torneu a acompanyar al seu lloc i li dieu que no esteu jugant, que ja saben on s’han d’estar. Les següents vegades ja no fa falta seguir amb les instruccions.

Com tot, les primeres vegades demana una mica més de paciència i molta persistència, però val la pena, els nens ho aprenen ràpid.

28 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (V). Fer-se responsable

La d’avui és la última tècnica, es tracta de que el nen es faci responsable de les seves pròpies accions i de canviar conductes o situacions que no són beneficioses per ningú. En definitiva, li plantegem diferents conseqüències i ell es responsabilitzarà decidint el que creu que ha de fer. El marge de decisió és molt petit, i evidentment, obtindrà beneficis si fa el que és correcte, o el que vosaltres li demaneu.

Normalment, el que hem de fer és plantejar conseqüències per les coses que vulgueu que canviï, per tant, quan no es porti bé. Hi ha diferents maneres de fer-ho, anem a veure-ho:

Com ha de ser la conseqüència?

Ha de tenir relació amb la conducta negativa. Si ens trobem a l’hora de menjar, allò que no rebrà a canvi, ha de tenir a veure amb el menjar.
Expressar-la sense que soni amenaçadora.
Hem d’estar disposats a dur-la a terme quan s’incompleixi la norma. No és gens útil dir, si no et menges la verdura, no et compraré cap gelat mai més, perquè això és evident que no ho complirem, llavors no serveix per a res.
Ha de ser limitada en el temps.

Exemple:

El vostre fill està jugant amb un joc a terra de l’habitació, amb un munt de peces, i de sobte, us demana que li poseu la seva pel·lícula de dibuixos preferida. Evidentment, li dieu que primer ha de recollir. El nen no vol recollir. Doncs bé, ha de fer-se responsable de les seves joguines, per tant, li podreu dir, que no li podeu posar la pel·lícula fins que no reculli totes les joguines.

Veieu, que té una petita elecció a fer, o recull les joguines i aconsegueix veure els dibuixos, o perd la possibilitat de veure els dibuixos. En aquest cas, la conseqüència, el veure o no veure els dibuixos, ja veieu que té una relació directa amb el fet de recollir la joguina. No sona gens amenaçador, sinó que sona com una evidència que li demanem que primer reculli les coses. Per passar a una altra activitat, primer s’ha de deixar tot recollit. Per limitar-ho en el temps, si no obtenim resposta del nen, li haurem de dir, que no podem esperar fins demà, perquè més tard, haurem de sopar i anar a dormir, per tant, tard o d’hora haurà de quedar tot recollit. Si tarda massa, no tindrà temps de veure els dibuixos.

Molt bé, fins aquí la major part de les eines habituals que teniu per poder anar enfrontant el dia a dia, amb certa creativitat, tranquil·litat i amb el control a les vostres mans. Però em direu, a veure, això està molt bé, però jo de vegades m’hi he de barallar una mica més, no em respon a la primera o a la segona. Hi ha estires i arronses que duren molt més que tot això. També pot ser que us trobeu amb problemes específics, en situacions determinades que es va repetint dia rere dia el mateix problema i que sembla que no li acabeu de trobar la solució.

Bé, ens queden 3 opcions més, us en diré els noms i en següents entrades hi aprofundirem:

1. Tècnica del «time out» o «temps fora».

2. Tècnica del «sistema de punts».

3. Tècnica de «requisar joguines».

Aquestes tres tècniques s’han fet molt famoses arrel del programa de la «Supernnany».

25 enero, 20136 abril, 2021

Què pensen els nens?

Avui divendres us vull presentar un vídeo molt especial i molt divertit. Farem un parèntesi a les tècniques per posar límits fins al dilluns i espero que avui disfruteu d’aquest vídeo.

Primer de tot, és fascinant el tipus d’experiments que es fan per trobar respostes a les preguntes de què pensen els nens i com ho fan, però també és fascinant els resultats que obtenen.

La psicòloga que fa aquesta presentació es diu Alison Gopnik, el que realment està explorant són els mecanismes que utilitzen els nadons per prendre decisions i aprendre del món que els rodeja mentre juguen.

El primer experiment que ens mostra en aquest vídeo el fa amb nens de 15 a 18 mesos i els resultats ja són espectaculars.

El segon experiment que explica, amb imatges d’un nen mentre fa l’experiment, és amb nens de 4 anys.

Només cal que cliqueu aquesta imatge i viatjareu al món del cervell infantil!

Bon cap de setmana i fins dilluns!

24 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (IV). Les possibilitats

La tècnica d’avui es diu: «oferir alternatives». Es tracta de proposar diferents possibilitats per acabar un comportament que no és adequat i permet que el nen/a triï l’opció que més el convenci. És important que no tingui un ventall grandiós d’alternatives on escollir, perquè llavors no ajudem al nen o la nena, sinó que l’emboliquem, dubta i al final els resultats no seran els que esperàvem. De fet, el que estem ensenyant aquí és com sempre a fer les coses ben fetes, per tant, no és tan que ens enfadem per una conducta concreta, sinó que el nen aprengui com pot fer allò que està fent, però ben fet.

Exemple:

Un exemple molt senzill, la Maria, acaba de posar-se al sofà amb els peus a dalt i les sabates incloses. Voleu que no posi les sabates damunt del sofà, però li heu d’oferir un parell d’alternatives: – si vols estar al sofà estirada t’has de treure les sabates, perquè les sabates al sofà no hi poden ser. Si no vols treure’t les sabates, seu bé amb els peus a baix. A poc a poc, la Maria anirà guanyant amb autonomia, perquè li anirem ensenyant, encara que escollint de moment sobre 2 opcions, a ser més autònoma i vosaltres sereu els que marqueu les normes de casa i per tant, seguireu amb l’autoritat.

Com veieu, no es tracta d’oferir un munt de possibilitats als nens, de fet, no estan escollint res, sinó que han de canviar el que estan fent perquè està mal fet, però aprenen a valorar diferents solucions per un mateix problema.

Per exemple, també em trobo amb casos de mares i pares, que quan van a una cafeteria a prendre alguna cosa, els hi diuen als nens:

– vols un suc? si? de què el vols?

Això és semblant. Hi ha una varietat bastant gran de sucs, i encara que així l’estem deixant escollir, el posem davant d’un problema, perquè per ells, és massa on escollir i se senten perduts. Els ajudem més si sabent quins són els seus gustos li preguntem: -què vols, un suc de préssec o un suc de taronja?