Autonomia archivos - Página 2 de 3

13 marzo, 201325 octubre, 2021

L’escola a casa

Després d’haver parlat tant de l’alimentació com de la son, ara el que m’agradaria incidir a poc a poc és sobre el tema de l’escola. Els nens passen unes 8 hores al dia a l’escola, juntament amb els seus companys i mestres, aprenent un munt de coses, desenvolupant la seva personalitat, relacionant-se amb iguals, amb adults, creant relacions, absorbint valors i mostrant el seu caràcter o estat d’ànim. Tot el que passa a l’escola és un gran gruix de la seva vida, però això no queda aquí. L’escola (em refereixo a tot aquest gruix de persones i activitats que s’hi desenvolupen) també exigeix per la seva banda.

De vegades en situacions divertides, perquè es preparen festivals o festes i els nens hi participen de manera activa, cada curs a la seva manera, portant alguna cosa o aprenent cançons i balls.

Però, en realitat, una de les habilitats bàsiques que van aprenent poc a poc, és a fer-se responsables dels seus deures, portar-los al dia, ben fets, amb una presentació acurada, per presentar-los quan toca. També d’aquest aprenentatge, s’extreuen les habilitats per estudiar el temari d’un examen.

Això no s’aconsegueix sol. És necessari que els nens tinguin el lloc i el material necessari perquè puguin complir amb el que se’ls hi demana a l’escola. És per això, que dedicaré les properes entrades a explicar-vos com crec que ha de ser l’espai que els nens utilitzen per fer els deures i com aconseguir que s’hi posin i que a poc a poc vagin responsabilitzant-se de la seva feina.

12 marzo, 201325 octubre, 2021

Quan el nen s’aixeca i no hi ha manera que s’adormi

I per últim i i per tancar el tema del son, una situació que pot ser bastant comú també en algunes llars. El nen que abans no s’adorm tranquil·lament, s’ha aixecat un munt de vegades. Ja sigui perquè no vol estar sol a l’habitació, perquè vol beure aigua o fer pipí o pensa en alguna cosa que s’havia oblidat, o perquè té fred, o perquè té calor o un etcètera bastant llarg, la qüestió és que no és capaç de tranquil·litzar-se sol estirat al llit. El que haurà d’aprendre el nen, doncs, és a establir l’hora d’anar a dormir com la de calmar-se, desconnectar i deixar les preocupacions per quan torni a començar el dia, l’endemà al matí.

Per evitar o minimitzar això podem seguir uns passos molt senzills:

En el moment de posar-nos al llit, haver anat a fer pipí, per evitar que al cap de pocs minuts s’aixequi per anar al lavabo i també controlar que pugui tenir a mà, tot allò que sabem que acostuma a necessitar. De vegades pot ser una mica d’aigua, o mocadors, l’interruptor de la llum que sàpiga on està, algun peluix que utilitzi per dormir, etc.
Si tot i així el nen s’aixeca, l’acompanyarem una altra vegada al llit, sense fer cas dels seus requeriments, perquè ja sabem que tot allò que pot necessitar ho té a l’abast i li direm, que és el moment de posar-se a dormir, que és moment de tancar els ulls i no pensar en res més, i que, en tot cas, demà ja pensarem amb les coses que ens pugui estar explicant.
Si es torna a aixecar, sense escoltar-lo, li tornarem a dir, i sense gaires explicacions: «ja saps que és hora d’anar a dormir, ara no és moment de totes aquestes coses, demà ho pensarem». Quan torni a posar-se al llit, li desitjarem bona nit i tornarem a apagar el llum.
A partir d’aquest moment, si es torna a aixecar, senzillament tornarem a acompanyar-lo al llit, sense dir-li res, un senzill «bona nit!» quan s’estiri al llit i tornem a apagar el llum.

Com sempre, quan comencem a fer coses d’aquest estil, és necessari que esteu ben tranquils, dominant la situació, sense cridar ni enfadar-vos perquè de fet el que esteu fent és donar seguretat a la vostra filla o fill en una activitat de la vida diària que se li resisteix i que potser li costa una mica més d’esforç. Si li demostreu que esteu allà amb ella, però que és el moment de dormir i no activar un cercle de cridar l’atenció continuada, es reconfortarà i poc a poc, quan arribi l’hora de dormir, sabrà perfectament el que esperem d’ella o ell i s’adormirà tranquil·lament.

Imatge extreta: http://bibliocolors.blogspot.com.es/

11 marzo, 20139 noviembre, 2021

Mals hàbits a l’hora d’anar a dormir

Avui per seguir amb ell tema del son i del dormir, que és una activitat bàsica pel benestar dels infants, m’agradaria destacar un parell de mals hàbits bastant comuns a les llars, sobretot amb els nens que remuguen una mica més en el moment de posar-se al llit o que fins i tot els hi costa el moment d’anar cap a l’habitació i posar-se a dormir.

Hem d’entendre l’hora d’anar a dormir com un hàbit també, un aprenentatge per aconseguir un son sa i reparador, per això és necessari que sigui sempre amb el mateix horari, les hores necessàries i el lloc on dormim sigui el correcte i estigui en correctes condicions, i per tant, la feina dels pares i de les mares, consisteix en ensenyar a desenvolupar de forma correcta aquest hàbit.

Per aconseguir això hem d’evitar 2 situacions:

El nen que s’adorm al sofà: De vegades és molt còmode pensar que el nen s’adormi al sofà, i un cop està adormit el portem al llit, però així no està aprenent bé aquest hàbit, no està sent autònom, i a mesura que es vagi fent gran, pot acabar trobant-se amb problemes el dia que vulguem que se’n vagi al seu llit. Si s’adorm al sofà, pot ser perquè ja està molt cansat i és possible que necessiti anar a dormir més d’hora. Si veiem que això passa sovint, ens hem d’avançar als esdeveniments i portar-lo al llit abans que es faci l’hora crítica i es quedi rendit o rendida al sofà. Un altre motiu podria ser evitar quedar-se sol o sola a l’habitació, que tingui por a la foscor o que no sàpiga tranquil·litzar-se estant sol. Si no enfrontem alguna d’aquestes situacions, i no li donem la possibilitat que aprengui a estar segur en aquestes situacions que li agraden menys, i li permetem quedar-se al sofà, no ajudem al creixement del nen, a l’autonomia i finalment a la seva autoestima. Val la pena, doncs, posar fil a l’agulla i tirar endavant enfrontant les situacions que costin una mica més.

El nen que dorm al llit dels pares: en aquest cas existeixen moltes modalitats per les quals un nen pot acabar dormint al llit dels pares, pot ser perquè té por i ve amb vosaltres, pot ser que es desperti a mitjanit i vingui o us demani de venir al llit. Sigui quina sigui la situació, si el que volem és que els nens vagin sent cada vegada més autònoms i aprenguin, amb la vostra ajuda i amb la seguretat que els hi donen els seus pares a fer-se grans, i que cada vegada puguin fer més coses sols, aquesta és una situació que no hauríem de permetre.

Aquestes situacions suposen un problema quan es converteixen en rutina, quan el que es converteix en hàbit és precisament adormir-se al sofà o al llit dels pares, però si són moments puntuals o situacions concretes no tenen cap tipus d’importància.

20 febrero, 20139 noviembre, 2021

L’hora de menjar

Els àpats són situacions socials, per tant, és necessari que, almenys una vegada al dia, es pugui menjar tots junts. Si més no, la part de la família que pot menjar a casa que ho puguin fer conjuntament. És important que mengem sempre al mateix lloc, que sigui a la taula i si és possible, sense televisió, ja que d’aquesta manera s’afavoreix la comunicació entre tots els que estan a taula.

Ja que és un ritual, és important que els nens l’aprenguin des del principi, és a dir, des del moment de parar la taula. Des de ben petits ja es poden fer càrrec d’ajudar-nos a parar la taula, i anar adquirint responsabilitat i fer-los partíceps de les activitats de casa.

Els menús, si és possible han de ser per tots igual i el nen no és el que ha de decidir què menja, volem que tingui una alimentació equilibrada, per tant, sou vosaltres que heu de decidir els menús.

Durant les hores de menjar s’aprenen moltes coses:

Hàbits d’higiene.
Seure bé a la taula i compensar el ritme d’uns amb el dels altres, per tant, també s’aprèn a respectar i a compartir el que hi ha a taula.
Descobrim aliments nous i noves textures.
S’aprenen les normes específiques d’estar a taula.
Aprenen a fer-se responsables de parar i desparar la taula, activitats que amb l’ajuda de tots es fan més fàcilment.
S’aprèn a dialogar, respectant els torns de paraula i escoltant a tothom.

Us poso un exemple de possibles normes a l’hora de menjar:

1. No aixecar-se de la taula sense permís. De fet, en general, no ens aixecarem fins que tots haguem acabat de menjar.

2. Rentar-se les mans abans de posar-se a parar la taula.

3. Els nens també són responsables dels preparatius.

4. Aprendre a demanar les coses, també a la taula, «sisplau» i «gràcies».

El Marc, ja coneix totes les normes que fan referència a l’hora de menjar. De fet, juntament amb la Marta, la seva germana gran, paren la taula, mentre el seu pare prepara el gerro de l’aigua i talla el pa. Ja s’ha rentat les mans ben netes, perquè sap que és necessari per poder agafar els coberts i els gots que faran servir per menjar. Avui, ha pogut escollir ell les estovalles que faran servir i ha agafat aquelles que tenen tans dibuixos, perquè són les seves preferides. Encara no sap què hi ha de menú, la Marta que ha ajudat a fer el segon plat no li vol dir, diu que és una sorpresa. Segur que això vol dir que li agrada molt el que menjarà. Una vegada tothom ha posat totes les coses damunt la taula, tots seuen al seu lloc i comencen a menjar. Bon profit!!

19 febrero, 20139 noviembre, 2021

La vida diària

El que he anat fent fins ara, ha sigut desgranar les situacions en que ens trobem mares, pares, educadors i educadores de manera general. És a dir, tota educació ha de tenir un conjunt de coses que ens ajuden a ensenyar el món als més petits. Però la vida diària, el dia a dia, ens exigeix situacions concretes que comporten una barreja de tot això. Una barreja de valors concrets, normes concretes i per tant, marquem uns límits específics i exigeixen la màxima coherència entre els que s’ocupen de l’educació dels menuts.

Em refereixo a situacions com:

– L’hora de menjar

– L’hora d’anar a dormir

– Els nens i els deures

– Els nens i l’oci

– L’hora d’anar a comprar

Al final, les famílies ens organitzem al voltant de totes aquestes situacions diàries i són les que donen la personalitat de tots els membres que vivim en una mateixa casa.

Així doncs, a poc a poc, m’agradarà anar introduint tots aquests temes i veient com ho podem fer per barrejar l’educació en tots aquests àmbits i com solucionar petits problemes habituals que se’ns poden presentar.

14 febrero, 201323 abril, 2021

Tots a una!

Avui em centro en la coherència dins de la parella, i ho faig perquè els nens són uns experts en detectar fissures entre la parella i actuar per aconseguir el que volen a través d’aquestes discordances. De fet, sempre saben a quin han de demanar certes coses perquè ja saben que és molt més possible que els hi diguin que sí.

Quan s’està ensenyant qualsevol cosa, una norma nova a casa o un aprenentatge nou, és important que els dos membres de la parella sàpiguen exactament com es vol actuar i ho facin de la mateixa manera. També és important que la persona que no ha estat a casa durant unes hores, quan hi arriba es posi al dia del que ha passat, de si hi ha algun càstig que hagi de saber etc…

Exemple:

La Judit està aprenent a cordar-se els cordons de les sabates. Li costa molt d’esforç, però heu vist, que després d’uns quants intents ho aconsegueix. La Judit sap que per molt que li insisteixi a la mare, ella no l’ajudarà. Simplement estarà amb ella, donant-li ànims i petits trucs per ajudar-la i que li sigui més fàcil fer-se els cordons. Però la Judit també sap, que si va on està el seu pare, quan ell vegi que a la segona vegada no li surt, agafarà els cordons, i li farà les sabates. Així, doncs, ja sabeu a qui anirà a demanar ajuda la Judit!

Un altre exemple:

La Judit s’ha quedat a casa amb el seu pare i la mare no hi és. El pare es posa a fer el dinar i la Judit li diu que el vol ajudar a fer el menjar. El pare hi està d’acord, però pacten que després de cuinar, entre els dos hauran de recollir tot el que escampin. Es posen a fer el dinar, i quan acaben i arriba el moment de recollir, la Judit diu que està cansada i que no vol recollir. El pare, que no li sembla bé aquesta actitud i que no compleixi amb el que havien pactat, li diu que fins que no recullin tots els estris que hi ha a la cuina, ella no podrà anar a jugar. Quan arriba la mare i veu tota la cuina desendreçada, es posa a recollir les coses. El pare l’avisa i li diu que no cal que ho reculli, que la Judit havia quedat amb ell que ho farien junts, i està esperant que ella accepti la seva responsabilitat. La mare així ho fa. Després de dinar, quan la Judit veu que cap dels dos estan disposats a perdonar-li l’activitat, se’n va a buscar al seu pare i es posa juntament amb ell a recollir la cuina.

13 febrero, 201323 abril, 2021

Coherència educativa

Avui per parlar-vos de la coherència educativa, agafarem com a metàfora el món casteller. Perquè un castell pugi i es construeixi sa, segur i pugui arribar a ser coronat, es necessita que tothom que en forma part, des de la pinya, fins a l’acoxador i l’enxaneta facin el que els hi toca de forma eficient.

Doncs bé, quan parlem d’educar els nens, que creixin forts, segurs i sans, ens referim una mica al mateix.

La pinya: Fa la força necessària perquè el tronc del castell es construeixi recte i sense fissures. En el cas de les famílies, la pinya està composta per la família externa (tiets, avis), amics de la família i fins i tot l’escola. Totes aquestes realitats s’ajunten per donar suport a la família nuclear (els pares i els fills).

El tronc: El tronc es va construint a poc a poc, i el que vol és arribar a l’altura necessària perquè s’hi pugui enfilar l’enxaneta i coronar el castell. En el cas familiar, el tronc, com ja podeu imaginar està format, sobretot, pels pares. També, l’ajuda diària dels avis, quan van a buscar els nostres fills a l’escola i la tutora del nen, que es fixa amb el seu comportament diari.

Finalment, l’enxaneta: La persona que tira amunt, amunt i que corona el castell. Si l’enxaneta veu que el castell és segur no dubta pas en tirar cap amunt, en canvi, si veu que trontolla i que té perill de caure, pot decidir que no s’arrisca i que no puja. En el nostre cas, aquí ens estem referint a les filles i els fills, que, quan el nostre castell particular els hi dóna confiança no dubten en tirar amunt. En canvi, quan no veuen coherència en el que els hi estem ensenyant, potser que decideixin quedar-se pel camí. Fer cas a uns i no fer cas als altres, buscar la manera de sortir-se’n amb la seva, cridar l’atenció, etc…

Demà, seguint i aprofundint més en aquest tema, us parlaré de la importància de la coherència dins de la parella.

Imatges extretes: www.panoramaaudiovisual.com i www.phpwebquest.org

7 febrero, 20135 octubre, 2021

Autoestima

És important poder formar una bona autoestima, perquè aquesta ens acompanyarà tota la vida, la veritat, és que tota la vida l’anirem modulant i aprenent sobre les coses que ens fan sentir millor, més capaços, per tant, és important saber com ho podem fer per ajudar als infants a que poc a poc vagin construint-se una bona autoestima.

De fet, hi ha quatre accions, bàsiques i generals, que podem realitzar perquè els nens vagin construint la seva autoestima de forma progressiva:

Com ja us vaig dir, acceptar els seus sentiments. Ensenyar-li a saber què sent, acceptar-ho i donar-li estratègies per afrontar-ho. No deixant que faci el que vulgui, sinó que hem d’aconseguir que es reconegui davant de diverses actituds que no l’ajuden perquè a poc a poc les vagi canviant.

Per exemple: L’Ainoa s’ha enfadat perquè la seva germana petita li ha pres la joguina que ella estava fent servir i li ha donat una bufetada. Acceptem doncs, que estigui enfadada, però no acceptem que pegui a la seva germana, i com a pares, ens toca la part més difícil, ensenyar a les dues germanes a compartir les coses.

Hem de valorar els petits assoliments, per petits que semblin, ells són, els que ens faran saber quines coses per ells són importants, perquè hi posaran molt d’èmfasi. Des de pintar sense sortir-se de la ratlla fins a cordar-se les sabates.

Possibilitat de posar en pràctica les seves potencialitats, hem de ser capaços d’adonar-nos quines són les coses que els hi surten o que fan perquè els hi agrada més i se’ls hi dóna millor i ajudar-los, si ells volen, a potenciar-ho.

Per tant, centrar-nos en els avenços i no en els errors.

5 febrero, 201323 abril, 2021

Els sentiments

Doncs sí! Igual d’important és que siguem conscients de la necessitat del control i dels límits en determinades situacions, com que siguem conscients dels sentiments dels infants, com els influeixen i com ens influeixen a nosaltres.

Per norma general, hi ha una relació directa entre com se sent un nen i com es comporta. És a dir, si se sent bé, es porta bé.

Quan parlo de fer sentir bé, no em refereixo a donar-los tot allò que volen perquè no s’enfadin o perquè estiguin contents, sinó que anem una mica més enllà i parlem de sentiments, molt més intangibles, però molt més valuosos que una frustració material puntual.

En primer lloc, no s’han de negar els sentiments. Negar-los provoca confusió i que el nen pugui enfadar-se, i també li ensenya a no saber què sent.

Un exemple molt senzill:

Imaginem que li dieu a la vostra filla que es posi la jaqueta perquè fa fred, i ella acaba de fer una bona cursa i evidentment no té fred, i us diu:

– Papa, no fa fred!

Com sempre, el més important és ensenyar, per tant, si ho negueu i li dieu que no pot ser que no tingui fred, esteu confonent a la vostra filla. Ella no sent fred, i així us ho diu, vosaltres li podeu donar una resposta com:

– Laia, ara no tens fred perquè acabes de córrer, però t’has de tapar perquè fa fred i sinó t’encostiparàs.

Un altre exemple:

L’Arnau està fent els deures, fent unes sumes i us diu:

– Això és molt difícil!

– Au va, Arnau, són sumes molt fàcils!

Negar-li que el que està fent és difícil no l’ajuda gens, en canvi, el que si que l’ajuda és dir-li:

– Són difícils, però a poc a poc i fixant-t’hi les acabaràs totes.

Fent això el nen va aprenent tot el que sent quan es troba davant de diferents situacions, sap quan s’enfada, sap quan es posa trist o content, sap quan sent frustració, etc…que cada vegada sigui capaç de reconèixer en ell mateix més sentiments, el fem més capaç d’afrontar situacions noves i diferents, i per tant, que pugui ser més autònom i més feliç.

Hem de ser molt conscients d’una cosa, podem acceptar tots els sentiments, però hem de limitar certes accions.

Imagineu que l’Arnau, s’ha enfadat perquè les sumes li costen molt i ha llençat el llibre per terra:

– Arnau, entenc que et costi molt fer aquestes sumes i que estiguis enfadat, però el llibre no s’ha de tirar per terra. Recull el llibre i posa’l damunt de la taula. Encara que et costi, a poc a poc, te’n sortiràs.

D’aquesta manera tornem a ajudar-lo a saber el que està sentint i li donem recursos per afrontar la frustració.

31 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Requisant joguines!

I per avui l’última tècnica de totes, també una de les més senzilles, és la tècnica de “requisar joguines”: així doncs, quan el nen faci alguna cosa que no volem, el que farem serà requisar-li una joguina.

La idea, és agafar la joguina en qüestió i posar-la en una capsa o lloc que s’haurà destinat per això, el nen agafarà la joguina i amb la vostra ajuda la posarà dins de la capsa. Després, un cop guardada, haureu d’explicar-li la manera com se li retornarà la joguina.

Un exemple:

L’Ernest està jugant amb la consola i ja porta més d’una hora davant de la pantalla de la televisió. Li dieu que ja ha passat el temps de jugar amb la consola, que vagi acabant, tanqui i la desi. Passen uns deu minuts des de que l’heu avisat i no ha fet el gest de recollir. Torneu a avisar-lo i tampoc us fa cas. Finalment, li dieu que si no es posa a recollir, la consola quedarà requisada. Finalment, doncs, sense que us faci cas, arriba el moment que li apagueu la televisió, l’ajudeu a recollir i ell agafa la consola i la posa dins de la capsa ben guardada.

Decidiu que quedarà requisada el temps que vosaltres creieu necessari, per exemple, dos dies, amb la condició que durant aquests dies, quan digueu de recollir, apagar el televisor, l’ordinador, etc…, ho faci al primer avís.

A la vegada, és evident, que si segueix sense recollir al primer avís, i al dia següent està jugant a la seva habitació amb algun joc, doncs, aquest joc també haurà d’anar a la capsa requisat, un parell de dies. Començarà a recuperar les joguines que aneu requisant, quan sigui capaç de durant dos dies, recollir i fer el que se li diu al primer avís.

Un altre exemple:

A la Raquel, de 10 anys, li costa molt complir amb les seves responsabilitats. Arreglar l’habitació, fer els deures, encarregar-se de parar la taula, etc…Quan li demaneu que faci alguna d’aquestes coses, no us fa cas i prefereix posar-se a jugar. Doncs bé, li requiseu una joguina, la poseu dins de la capsa, i quedarà requisada fins que ella es faci responsable de les seves coses, durant també un parell de dies.

Un cop passat aquest temps, amb els deures fets i l’habitació arreglada, podrà recuperar la seva joguina.

Si us hi fixeu totes aquestes tècniques que us he explicat, a part de ser útils com a eina per ensenyar les coses, tenen un principi bàsic, i és que ens permeten posar límits sense haver de cridar, ni discutir amb el nen. Senzillament expliquem com han de ser les coses, com volem que les facin, i si no ho fan quines conseqüències pot tenir això. El nen, una vegada té tota la informació, decideix fer una cosa o una altra, i accepta les conseqüències que això tindrà.

Vosaltres us eviteu discutir i cridar, però el missatge arriba de forma clara i contundent.