Publicado el

Solucions per l’estrès familiar

file0001343561380 e1393501738313 1

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

Publicado el

El que imaginàvem vs la realitat

file000778229068 e1373885007602 1

M’agradaria encetar un tema una mica diferent als que portem tractats fins al moment. Abans de tenir un fill, o fins i tot m’atreviria a dir, abans de crear una família, és inevitable que imaginem com serà, si serem capaços o no de fer de pares, com seran els nostres fills, o si més no, com ens agradaria fer les coses i què ens agradaria ensenyar-los perquè siguin, es portin, es desenvolupin com a nosaltres ens agradaria.

Tot i això, i com és normal, la realitat acaba sent totalment diferent a allò que imaginàvem. És important tenir una idea del que ens agradaria i dirigir els esforços a aconseguir-ho, però hem de tenir en compte que els nens i les nenes, els vostres fills, tenen una personalitat pròpia, i que el que és més difícil, però el que hauríem d’intentar aconseguir és, ensenyar-los tot allò que creiem important però sempre basant-nos en la seva forma de ser.

Tenim tendència a pensar que, per exemple, si sempre hem imaginat que el nostre fill seria una persona tranquil·la i amb interès per estudiar i ens trobem que la nostra filla o fill és al contrari, un infant curiós, que tot ho vol saber i que li costa fer activitats que requereixen quietud o llargues estones de concentració, les coses no sortiran bé. Però tot el contrari, hem de procurar trobar quins són els seus punts forts, i enfocar-nos a ensenyar-los les coses que volem de manera que ells les puguin gaudir.

No hem de sentir-nos decebuts per com són sinó potenciar les seves habilitats i punts forts i ensenyar-los i lluitar perquè puguin millorar i potenciar aquells aspectes en els que es troben amb més dificultats.

D’aquesta manera ens centrarem amb les coses positives que tenen i a partir d’aquestes intentarem potenciar les altres, els infants se sentiran reconeguts però també coneixeran la frustració, aprendran a actuar amb esforç i a no rendir-se a la primera i sabran que sempre que s’esforcin per aconseguir nous reptes vosaltres estareu al seu costat i les alegries pels petits objectius aconseguits seran enormes.

Els vostres fills són petites joies, encara que a vegades requereixin de tot el vostre esforç perquè la rutina i les activitats diàries tirin endavant i es vagin superant tots els petits reptes.

Publicado el

La Bona Sort a casa!

DSC2330 copia1 1

El llibre de la Bona Sort ens explica que si volem aconseguir alguna cosa, bons resultats, el que hem de fer és dirigir-nos i buscar-los de manera activa, aconseguint que les circumstàncies ens siguin favorables, canviant tot el que sigui necessari per apropar-nos al nostre objectiu i aconseguir-lo.

Aquesta és l’analogia que vull fer en l’activitat de la que parlem nosaltres, la de fer de mares i pares. Es tracta, com sempre dic, de detectar tot allò que volem que canviï i buscar quina pot ser la millor manera per fer-ho. Des de l’ordre que hi ha a dins de casa, decidint dedicar més temps a ordenar-la i que cadascú tingui unes tasques ben definides que fins al moment no existien i afavorien el desordre, fins a aconseguir més temps per estar en parella o tasques dirigides a millorar l’autonomia dels nens que poc a poc es van fent grans i teniu la sensació que encara depenen massa de vosaltres.

Enfrontar totes aquestes situacions de manera activa, conjuntament amb tots els membres de la família, el que permet és que hi hagi relacions més cohesionades entre tots els membres de casa, que es tingui la sensació que es controlen les situacions, perquè sempre quan hi ha alguna cosa que no funciona s’intenta millorar i finalment, s’aconsegueixen millors resultats. Alhora tenim efectes col·laterals, perquè estem fent de model pels infants i estem transmetent la idea que entre tots s’han de buscar solucions, lluitar per aconseguir el que un vol i que s’ha de fer de forma activa, no assegut al sofà esperant que arribi la sort. Enfrontar els problemes tots junts, o si més no amb l’ajuda de tots també farà que sigui més fàcil lluitar amb el problema, perquè ens sentirem tots més forts, i els nens, se sentiran recolzats i que formen part d’una família on tothom posa el seu granet d’arena necessari per tirar endavant.

Publicado el

Jocs per jugar en família: Dixit

jocdixit 1

El joc que us proposo avui és un joc de taula una mica diferent dels que estem acostumats. Es tracta del Dixit, un joc en el que s’ha de fer servir la imaginació i que quants més siguem jugant millor ens ho passarem. Tots els jugadors tenen 6 cartes a les mans, les cartes són molt especials, amb uns dibuixos molt bonics i plens de detalls que ens poden transmetre moltes sensacions. Cada vegada li toca a un jugador diferent, s’anomena narrador i ha d’escollir una de les seves cartes i posar-li un títol, una petita definició per la seva carta. Els altres jugadors escolliran de la seva mà una carta que pugui definir-se també amb la idea del narrador. Un cop tothom ha escollit la seva carta, es barregen, boca avall, i es posen d’una en una damunt del tauler. Un cop es veuen les cartes, tothom ha d’escollir en vot secret la carta que creu que ha posat el narrador. La idea del joc consisteix en què la definició no sigui suficientment evident perquè tots els jugador l’encertin, perquè llavors no avances ni una casella, però tampoc tan difícil perquè ningú ho endevini, perquè llavors tampoc avances cap casella. Si algun jugador té la sort que la seva carta despista i el voten, avançarà més caselles que la resta de jugadors.

Aquí podeu veure un petit exemple de les cartes que us trobareu al joc, veieu que tenen moltíssim detalls i que transmeten moltes coses, us les heu de mirar atentament i deixar volar la imaginació…quin títol o definició els hi posaríeu? Serà massa evident? Fixeu-vos que si una de les definicions fos…»cap al cel» hi hauria 2 possibles cartes que ho podrien ser, oi? O fins i tot potser 3…Quina deu ser la meva carta?

cartesdixit 1

Imatges extretes:

Cartes: http://www.bit-tech.net/gaming/retro/2012/01/13/dixit-review/1

Foto portada: http://saveandexit.com/the-board-game-dixit/

Publicado el

Els avis també segueixen normes

0008588059S 1920x1280 e1370940737234 1

Tal com us vaig dir, encetem el tema dels avis, perquè penso que els avis tenen també un paper molt important i l’hem de tenir en compte. De vegades els avis els tenim a prop i ens ajuden quan ho necessitem, de vegades estan lluny i no els veiem gaire sovint, sinó que els veiem a les vacances, o potser els veiem els caps de setmana quan s’ajunta tota la família per fer dinars conjunts o per anar a passejar una estona.

Així doncs, m’agradaria centrar-me en el tòpic que diu, i que també es diu en el vídeo que us vaig enllaçar la setmana passada, que els avis estan per malcriar i els pares per educar…

Crec que hi ha, evidentment molts matisos, i que tenen a veure amb les diferències a les que feia referència al principi. És evident que la tasca dels pares és molt més clara que la dels avis, i també és veritat que en aquest sentit són els pares els encarregats de marcar quines són les coses que els nens han d’aprendre, quines les normes i els valors que formen part de la seva educació, però, els avis, si són els encarregats de part del creixement del nen, han de col·laborar amb els pares i anar a una.

Imaginem que la Raquel no hi ha manera que mengi sola. S’asseu a la taula, agafa la forquilla i comença a moure el menjar amunt i avall del plat, però menja molt a poc a poc, perquè passa més estona amb el menjar al plat que no posant-ne a la boca. Això s’ha convertit en un petit problema, perquè al final, perquè mengi i arribi a temps a l’escola, sou vosaltres, pare i mare qui li acabeu donant el menjar a la boca. La Raquel aconsegueix el que vol, que estigueu per ella. Vosaltres heu decidit que voleu que les hores de menjar canviïn i que la Raquel sigui capaç de menjar sola. Heu pensat quin serà el vostre pla d’actuació, consisteix en deixar de tractar-la com una nena més petita del que és i no insistir en que mengi, quan s’acabi l’hora de menjar li retireu el plat, perquè sigui conscient del temps que té i així, a poc a poc, s’adoni que la única manera de menjar és fent-ho ella sola.

Doncs bé, què passaria si els àpats els fes a casa els avis? O més encara, si feu els àpats tots junts, avis, vosaltres i la Raquel? Si esteu tots junts, i heu pres aquesta decisió, serà una cosa que us costarà, perquè els primers dies patireu per si no menja prou, doncs no ajudarà gens si l’avi o l’àvia, agafa la forquilla i comença donar-li el menjar com ella vol, perquè la vostra solució deixarà de funcionar, la Raquel no millorarà la seva autonomia i sabrà que davant dels avis, la vostra autoritat queda reduïda.

Si els àpats els fan amb els avis i vosaltres no hi sou, l’únic que heu d’aconseguir és que els vostres fills entenguin que amb vosaltres hi ha unes normes diferents que les que hi ha a casa els avis, per tant, en el cas del nostre exemple, la Raquel ha de menjar sola quan estigui amb vosaltres. La majoria de les vegades això no comporta cap problema, perquè els nens aprenen a comportar-se adaptant-se a les normes del lloc on són sense dificultat. Així doncs, els avis estan per mimar els seus néts i netes, però només quan no interfereix en el procés d’aprenentatge dels menuts i quan no interfereix en la vostra autoritat.

Publicado el

Tecnologia, informació i nens

file0001945232700 e1370595095306 1

Un article molt interessant ens explica el que està passant avui en dia amb els nens i les noves tecnologies. Segurament molts heu pensat i heu sentit que els nens i les nenes d’avui en dia tenen l’habilitat de fer servir i entendre els aparells tecnològics molt més ràpid i amb molta més naturalitat que nosaltres, adults, que ens hem d’adaptar a poc a poc i hem d’aprendre dedicant-hi temps, el funcionament.

Doncs bé, s’ha estudiat com utilitzen i manegen els nens els «smartphones» i s’han adonat que si bé tenen la capacitat d’utilitzar-los fàcilment, el que no saben, i que ens ha de fer pensar i que crec que és important, és utilitzar la informació que hi troben. De fet, es veu que realment tenen dificultats en entendre, relacionar i finalment utilitzar la informació. Això ens presenta un repte, perquè si cada vegada més els nens i les nenes utilitzen aquestes eines per accedir a la informació, hem de ser conscients de quines són les seves dificultats i guiar-los i ensenyar-los com utilitzar-ho. Així doncs, hem de trobar la millor manera per aprofitar totes les oportunitats i avantatges de la tecnologia i fer un bon ensenyament de com utilitzar les eines, però alhora, no hem de deixar de banda tot l’ensenyament que té a veure amb l’ensenyament crític, tenint en compte que avui en dia es pot accedir a un volum enorme d’informació, però que si no l’entenem i no som capaços de processar-la i integrar-la serveix de ben poc.

Podeu llegir aquí l’article complet

Així, com sempre, per mi el més important és poder adquirir valors, motivar als nens perquè vulguin aprendre les coses, un esperit crític i que es preguntin moltes coses, la sort que tenim, és que avui en dia, podem ensenyar-los com accedir a aquesta informació de manera quasi immediata…

Publicado el

Dificultats a l’hora d’anar a comprar

mercat 1

Igual que en el menjar o en el dormir, hi ha nens que se’ls hi pot resistir i els hi pot costar més l’activitat de la compra, comportar-se dins d’aquestes normes socials que dèiem, respectant la compra que voleu fer i respectant també que anar a comprar no és una activitat immediata que fem tots sols i que és exactament com volem i com ens havíem proposat. Sinó al contrari, és una activitat que depèn de moltes altres coses i no depèn al 100% de nosaltres.

Per exemple, per molt que vulguem un croissant de xocolata per berenar, potser arribem a la pastisseria i s’han acabat. Hi ha nens que no tenen cap problema en acceptar aquestes situacions i són capaços de canviar de decisió o inclús esperar a un altre dia per aconseguir aquell croissant que estaven desitjant. D’altres nens, en canvi, s’ho prenen com alguna cosa personal i és possible que l’estada a la pastisseria acabi amb una rebequeria, amb plors, crits o malestar.

Aquesta situació no ens ha de fer por i no hem d’intentar evitar-la donant-li al nen una altra cosa, o recórrer tota la ciutat per aconseguir allò que ell vol, perquè això són coses que passen sempre, i el que s’ha de fer és aprendre que, quan vols una cosa, quan surts a buscar coses a les botigues, no sempre hi ha tot el que volem. Quan parlo del croissant, parlo també d’aquella col·lecció de cromos que està demanant, de la joguina o el joc de la consola que ha decidit que vol ara mateix, de que vol uns iogurts diferents que ha descobert nous i els vol ara mateix. Diguem que podem adonar-nos que la nostra filla o el nostre fill li costa controlar aquesta impulsivitat quan això li passa amb moltes coses diferents i té la sensació de voler o fins i tot necessitar les coses immediatament.

A poc a poc, i sense voler que això s’inverteixi d’un dia per l’altre, hem d’anar implicant als nens en aquestes activitats de compra, no només centrant-nos en els productes, sinó en tota l’activitat al complert. Podem mirar tota la varietat de productes que existeix en cada botiga, fer la llista de la compra conjuntament, donar-li petites responsabilitats adequades a la seva edat, com podria ser que fos el nen o la nena qui li demanés a la carnissera els 250 grams de pernil dolç, o que pogués donar els diners a la botiguera, que pugui entrar a buscar el pa mentre vosaltres espereu a fora, pensar les verdures que comprarem en funció dels menús que també podem haver pensat i explicat a ells. En definitiva, inculcar la idea que les coses no estan a la botiga per comprar-les perquè si o per satisfer una necessitat momentània, sinó que és quelcom més complert i que es fa de forma reflexiva i pensant en les necessitats de tota la família, no només les d’un mateix.

Publicado el

Dins la botiga

file0001235861674 e1368001905151 1

Així doncs, fer la compra o anar a comprar és una font d’aprenentatges immens. De fet, hi ha tota una part que és molt més fàcil de veure, i són tots aquells aprenentatges que tenen a veure amb saber què es pot comprar a cada lloc, té a veure amb saber la varietat de coses que existeixen, per tant, ajuda a tenir un bon coneixement de vocabulari, de les característiques, per exemple, de diferents verdures i fruites o fins i tot, de diferents tipus de barres de pa, si són més grans, més petits, rodons o en forma de barra. Encara que aquestes coses les expliquin a l’escola, no té res a veure aprendre-ho només així, a base de fer llistes de grups de coses amb el títol de fruita o verdura, que el fet d’ajudar a casa a fer la llista de la compra i saber quines fruites i verdures fan falta a casa, perquè en el moment d’anar-les a comprar, sense voler, estan aprenent totes les característiques que les diferencien les unes de les altres.

Però com ja he dit no és només això. Es tracta de valors que van associats i que perduraran al llarg dels anys fins a l’edat adulta, ja que les primeres vegades que anem a comprar tots sols, sigui a comprar el pa, posarem en pràctica el que haurem après. Per mi alguns d’aquest valors són:

  • L’estalvi: és a dir, no podem comprar tot el que hi ha a la botiga per molt que vulguem o que ens agradi, necessitem fer una compra pensada i acurada a les nostres necessitats. Per tant, la compra és quelcom racional, que s’ha pensat amb antel·lació i no allò que serveix per aconseguir premis i coses que ens agraden. És interessant haver pactat amb els nens què els hi podem comprar i què no abans de sortir de casa i també, en el cas que sigui necessari perquè els hi costa molt reprimir-se i no deixen de demanar una vegada som a la botiga, instaurar la norma que diu que pactem a casa el que comprem i un cop a la botiga no es pot demanar. En tot cas, si hi ha alguna cosa que desitgi molt, que se’n recordi per la propera vegada que sortiu a comprar i veure si llavors hi ha sort.
  • Demanar i esperar el torn: Un cop estem a la botiga, queda clar que és un lloc on no es pot saltar ni córrer, tampoc es poden tocar constanment les coses de les prestatgeries, així que el que s’ha d’aprendre és a demanar el torn i esperar de forma ordenada que ens toqui. Ja sigui a la cua del supermercat, com esperant torn a la carnisseria o peixateria.
  • Educació: Així doncs, l’educació queda com a rerefons constant, ja que els nens han d’interactuar amb altres adults i seguir unes normes socials que ja existeixen i que seran les que necessiten aprendre per ser autònoms el dia de demà.
Publicado el

I si anem a comprar?

carrer1 1

Fins ara, hem parlat de diferents activitats de la vida diària com poden ser les hores de menjar i dormir i fins i tot, hem parlat del temps d’oci, de joc i d’obligacions amb la feina de l’escola. Per acabar aquesta temàtica, m’agradaria parlar-vos del moment d’anar a comprar. Crec que és una activitat molt interessant de fer acompanyats dels nens i les nenes. És una activitat molt completa en el sentit d’aprenentatge, de comunicació amb els vostres fills i de relació social amb la resta del món. Per mi el moment d’anar a comprar comença des del moment que es surt de casa, passant pel camí que heu de fer fins arribar als lloc que heu d’anar, el moment de la compra, la tornada i una vegada a casa, com hem de tractar tot allò que hem comprat.

Val la pena recordar que som un potent exemple constant pels nostres petits i no hem de desaprofitar-ho. És molt interessant veure com elles i ells absorbeixen tot el que van aprenent poc a poc, i una vegada ho han viscut i entès, elaboren les seves pròpies idees, solucions o històries que expressen constantment.

És molt divertit saber implicar els nostres fills en aquest tipus d’activitats, perquè ells també les gaudeixen molt, cada edat en coses diferents, però si sabem donar el significat necessari a totes aquestes coses que hem de fer, ells també n’aprendran.

No fa gaire, vaig coincidir a la verdura, amb un pare i una filla, que devia tenir uns 5 anys, fent la compra de fruita i verdura. En el moment en què el botiguer estava pesant les bosses que portaven, la nena li va dir:

– Això ho posarem a la sopa!

El botiguer li va contestar:

– Oh! Això a la sopa li queda molt bo!

I el pare va dir:

– Sí, avui per sopar prepararem caldo de verdures.

De fet, la cara de la nena mentre li deia això al botiguer, era com si li volgués donar una informació molt important i com si ell no hagués de saber que allò servia per fer sopa. És apassionant compartir aquesta innocència dels nens i sentir que cada cosa nova que aprenen és com un gran descobriment que cal compartir amb tothom.

Publicado el

El bebè quan plora

people manbaby e1367226265143 1

Tornem a començar setmana, i des del Petit i Jo, us proposem per aquest dilluns un petit article, que explica que uns científics francesos han fet un descobriment important: el pare té la mateixa habilitat que la mare en reconèixer el seu fill quan el sent plorar. Fins ara, sempre s’havia dit que la mare té un instint maternal, un instint que l’ajuda a reconèixer el plor del seu fill. Doncs aquest estudi diu, que el que realment importa, el factor que influeix, és el temps que s’està amb el bebè.

Arrel d’aquest descobriment, els investigadors volen seguir investigant les habilitats dels pares i de les mares, no només en el reconeixement del seu fill quan plora, sinó la capacitat que tenim de saber perquè plora, si som capaços de reconèixer què li passa al bebè, si té gana, son o no es troba bé, només pel tipus de plor.

Us deixo l’enllaç a l’article «Los papás también son capaces de reconocer el llanto de su bebé»

Finalment, doncs, com a conclusió, podem dir que el que hem de fer per cultivar les nostres habilitats com a pares és dedicar temps i intenció en aquesta tasca. Evidentment, com més conscients siguem de la influència que tenim i que tenen els nostres actes davant dels nostres petits, també serà més clara la nostra intenció davant d’ells. Quan ens trobem davant d’alguna dificultat en aquesta tasca, no hem de dubtar en demanar informació, consell i seguir endavant amb noves solucions i idees per oferir a les nostres filles i els nostres fills. Al final, acabem aprenent tots junts davant dels reptes de la vida diària.