Categoría: Comunicació

Avui seguirem amb una tercera tècnica, que és la d’ignorar la conducta. Els nens aprenen a trobar els punts febles de la gent amb qui interaccionen i de vegades, volen cridar la nostra atenció o evitar de fer alguna cosa que no volen fer i que nosaltres els hi hem demanat.

Ignorar la conducta, és molt més fàcil de dir que no pas de fer, perquè de vegades costa molt, ja sigui perquè la rebequeria o rabieta l’està fent al supermercat i a nosaltres ens fa certa vergonya que estigui plorant i picant de peus a terra per tots els passadissos, o perquè plora de manera desesperada i ens agradaria agafar-los en braços o ja sigui perquè ens estan explicant alguna cosa que sembla important i no els voleu deixar amb la paraula a la boca.

M’agradaria posar-vos un exemple amb el que em trobo bastant sovint a la meva feina. Treballo amb nens que tenen dificultats d’aprenentatge i per tant, fem exercicis de reeducació. Imaginem-nos un nen que té problemes per concentrar-se, problemes d’atenció i que a més a més és molt poc autònom per fer feina. Bé, doncs moltes vegades, quan comencen a fer un exercici, i els hi dic que l’hauran de fer tots sols, escriuen un parell de paraules i llavors em comencen a explicar, per exemple, que avui a l’hora del pati els hi ha passat alguna cosa important. La meva tendència, és escoltar això que m’estan dient, perquè sembla important, però en realitat, el que està fent el nen és cridar-me l’atenció amb alguna cosa que sap que em costarà resistir-me. És important doncs, remarcar que ara no el puc escoltar perquè està fent l’exercici, que en tot cas m’ho expliqui quan acabi.

La sorpresa està, i és on queda clar, que simplement era una crida d’atenció, és que el tema del que ha passat no torna a sortir en tota la sessió, de cop i volta ha perdut tota la importància que tenia.

De conductes per cridar l’atenció, doncs, com veieu, n’hi ha de tot tipus, però una que és molt evident i que acostuma a preocupar bastant als pares són les rebequeries.

Pla d’actuació:

• Estar molt calmat, teniu vosaltres el control de la situació, no el nen/a.
• No parlar-li, no preguntar-li què li passa ni res de tot això.
• No mirar-lo als ulls, esperant que deixi de plorar, com més el mirem (recordeu que volen atenció, no importa de quin tipus sigui) plorarà més.
• No agafar-lo en braços.
• No donar-se per vençut, de vegades les rebequeries no duren massa, però de vegades els nens tenen una paciència infinita i poden estar bastanta estona, heu de seguir amb la vostra estratègia fins al final. Podeu agafar un llibre o una revista i així evitareu mirar-lo i anar-li donant força.
• Penseu que de vegades inclús us poden anar seguint per casa mentre ploren o agafar-vos la cama. Intenteu sense ser bruscos, seguir amb la vostra feina i com a molt, de tant en tant, li podeu dir: – Quan deixis de plorar, podrem parlar.
• Quan ja es calmi, llavors tot l’amor i tota l’atenció que volgueu.

Segueixo amb l’exemple anterior:

Ara ja li he dit al nen que quan acabi l’exercici podrem parlar del que ell vulgui, però primer que faci ell sol la fitxa que li he donat. Agafo un llibre i em poso a llegir, així evito mirar-lo i donar-li peu a algun altre tipus de crida d’atenció. Tot i així, alguna vegada pot ser que comenci a queixar-se perquè no ho sap fer o no li surt. Segueixen sent crides d’atenció. Senzillament, és dir-li que si s’equivoca no passa res, que el més important és que ho intenti, llavors segueixo amb el llibre.

Amb això el que vull dir, és que els nens ho intenten de totes les maneres possibles, però amb calma i sempre transmetent que estàs allí amb ell, però que ell també ha de posar de la seva part, i s’ha de comportar d’una altra manera perquè vosaltres li presteu atenció.

Avui us vull explicar la segona tècnica, que s’anomena: dirigir la conducta. Aquesta vegada el nom s’entèn perfectament i significa això, que haurem d’anar dirigint el que fan dient-los com ho  han de fer. De fet, quan fan una cosa malament, els hi direm perquè això que estan fent no ho han de fer, però no ens podem quedar aquí, els hi hem d’explicar com ho han de fer per fer-ho bé. Jo crec que aquesta és la millor manera d’ensenyar les coses i a poc a poc, els haurem d’anar deixant sols i cada vegada seran més autònoms. Sempre que hi hagi una nova situació, farem el mateix.

Us poso un exemple:

Hi ha nens, que quan agafen una capsa amb un joc de taula, un puzzle o alguna per l’estil, obren la capsa i ho aboquen tot de mala manera damunt la taula, amb el perill que es trenqui alguna cosa, es perdi alguna peça del joc, etc. La primera vegada que ha passat, no hi hem sigut a temps, perquè no ens esperàvem que ho fes així, però li direm que els jocs no es tiren, sinó que es treuen a poc a poc, perquè sinó es trenca i perdem peces.

Al següent dia que agafi un joc, l’anirem dirigint. Li direm: te’n recordes que el joc s’ha d’obrir i treure a poc a poc, que sinó perdrem peces? Edgar, quan arribem a l’habitació, deixarem la capsa damunt de la taula. Molt bé! Ara obre-ho i a poc a poc, ves traient les peces i ves-les posant damunt de la taula així, aquí al meu costat.

D’aquesta manera, aprèn a fer una cosa bé i també evitem que intenti provocar-nos o cridar-nos l’atenció. De fet, a partir d’ara, si torna a treure el joc de mala manera i mirant-nos, a veure què fem, ja sabem que està posant a prova aquesta norma que ha après. Simplement, hem de ser coherents i decidir la nostra actuació, que podria ser, tornar a desar el joc conjuntament a la capsa perquè ja sabem que així no es pot fer i tornar-hi al cap d’una estona.

A més a més, m’agradaria afegir un petit truc, que a vegades no en som conscients, però ho fem i ens provoquem un problema que no existia i possiblement no anava a existir. De vegades tenim la tendència a fer preguntes que per nosaltres no tenen opció de resposta, sinó que quan fem la pregunta, ja sabem que ho hem de fer, que no hi ha opció. El nen, però, ens diu que ell no vol acceptar la nostra proposta, reacciona, s’enfada i ens posa en una situació molt incòmoda, perquè l’intentarem convèncer d’allò que necessitem que faci.

A veure, m’explico. Teniu la roba preparada de la vostra filla i avui toca la faldilla blava. En lloc de dir-li, ara posa’t la faldilla, dieu:

– Que et vols posar la faldilla?

– No

A partir d’aquí, ja hi sou, ara el que heu de fer és intentar convèncer-la de que se la posi.

Un altre exemple:

– Raúl, que vols anar a passejar? (quan per vosaltres no hi ha opció, perquè heu de passar a comprar algunes coses i s’ha de sortir)

– No mama, no vull.

El lema seria: «No preguntem res quan no volem que ens diguin que no».

La idea seria:

– Molt bé Raúl, ara d’aquí a 10 minuts hauràs de recollir tot això que sortirem a passejar. Quan ho tinguis recollit m’avises que t’ajudaré a posar-te la jaqueta.

O en el cas de la nena, imaginem-nos que s’ha de vestir sola, li direm:

– Mira, tens la roba d’avui damunt de la cadira. Després vine a la cuina que tens cereals per esmorzar.