Límits archivos - El Petit i Jo

27 febrero, 20144 mayo, 2021

Solucions per l’estrès familiar

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

14 mayo, 201318 octubre, 2021

Dificultats a l’hora d’anar a comprar

Igual que en el menjar o en el dormir, hi ha nens que se’ls hi pot resistir i els hi pot costar més l’activitat de la compra, comportar-se dins d’aquestes normes socials que dèiem, respectant la compra que voleu fer i respectant també que anar a comprar no és una activitat immediata que fem tots sols i que és exactament com volem i com ens havíem proposat. Sinó al contrari, és una activitat que depèn de moltes altres coses i no depèn al 100% de nosaltres.

Per exemple, per molt que vulguem un croissant de xocolata per berenar, potser arribem a la pastisseria i s’han acabat. Hi ha nens que no tenen cap problema en acceptar aquestes situacions i són capaços de canviar de decisió o inclús esperar a un altre dia per aconseguir aquell croissant que estaven desitjant. D’altres nens, en canvi, s’ho prenen com alguna cosa personal i és possible que l’estada a la pastisseria acabi amb una rebequeria, amb plors, crits o malestar.

Aquesta situació no ens ha de fer por i no hem d’intentar evitar-la donant-li al nen una altra cosa, o recórrer tota la ciutat per aconseguir allò que ell vol, perquè això són coses que passen sempre, i el que s’ha de fer és aprendre que, quan vols una cosa, quan surts a buscar coses a les botigues, no sempre hi ha tot el que volem. Quan parlo del croissant, parlo també d’aquella col·lecció de cromos que està demanant, de la joguina o el joc de la consola que ha decidit que vol ara mateix, de que vol uns iogurts diferents que ha descobert nous i els vol ara mateix. Diguem que podem adonar-nos que la nostra filla o el nostre fill li costa controlar aquesta impulsivitat quan això li passa amb moltes coses diferents i té la sensació de voler o fins i tot necessitar les coses immediatament.

A poc a poc, i sense voler que això s’inverteixi d’un dia per l’altre, hem d’anar implicant als nens en aquestes activitats de compra, no només centrant-nos en els productes, sinó en tota l’activitat al complert. Podem mirar tota la varietat de productes que existeix en cada botiga, fer la llista de la compra conjuntament, donar-li petites responsabilitats adequades a la seva edat, com podria ser que fos el nen o la nena qui li demanés a la carnissera els 250 grams de pernil dolç, o que pogués donar els diners a la botiguera, que pugui entrar a buscar el pa mentre vosaltres espereu a fora, pensar les verdures que comprarem en funció dels menús que també podem haver pensat i explicat a ells. En definitiva, inculcar la idea que les coses no estan a la botiga per comprar-les perquè si o per satisfer una necessitat momentània, sinó que és quelcom més complert i que es fa de forma reflexiva i pensant en les necessitats de tota la família, no només les d’un mateix.

10 abril, 201320 octubre, 2021

Les joguines

Tots els nens i les nenes gaudeixen d’una bona quantitat de joguines, des de les joguines que escampen a l’habitació, és a dir, nines, cotxes, jocs de construcció, potser també contes, etc…i després en gaudeixen d’una altra gran part més, que són tots els que fan referència a les consoles i els seus jocs corresponents.

Sobre les joguines, el que m’agradaria dir, és que és necessari que estiguin adaptades a la seva edat. Potser amb aquestes joguines de dia a dia, que escampen per terra i que guarden a la seva habitació hi estem més familiaritzats i més o menys ja tenim una bona tria feta, i les criatures tenen les joguines adaptades a les seves necessitats, però no hem d’oblidar que els jocs de les consoles també estan recomanats per edats, per tant, és igual d’important que ens hi fixem i comprar els que siguin adequats.

Per altra banda, tot i que els nens i les nenes tenen una gran quantitat de joguines i jocs al seu abast, el que han d’aprendre és realment a jugar. Hem de ser capaços els pares i mares de restringir l’ús a unes poques joguines cada dia. La idea és que aprenguin a jugar amb una cosa cada vegada, que puguin valorar-la. De l’altra manera, si ho tenen tot a mà, no saben gaudir-ne, perquè de vegades sembla que ho escampen tot, van passant d’una cosa a l’altra, però sense aprofundir amb res del que tenen per allí.

Diguem que avui escullen un joc, demà una altra joguina i així successivament, d’aquesta manera s’aprèn a valorar molt més tot el que es té, i alhora la sort també de poder escollir entre una gran varietat de joguines.

Per altra banda, sobre les joguines hi ha un parell de normes que els infants haurien de tenir molt clares:

Tenir cura dels materials, és a dir, ser responsable d’allò que tenim i cuidar-ho.
Deixar tot l’espai ben recollit quan s’acabi el temps de joc

31 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Requisant joguines!

I per avui l’última tècnica de totes, també una de les més senzilles, és la tècnica de “requisar joguines”: així doncs, quan el nen faci alguna cosa que no volem, el que farem serà requisar-li una joguina.

La idea, és agafar la joguina en qüestió i posar-la en una capsa o lloc que s’haurà destinat per això, el nen agafarà la joguina i amb la vostra ajuda la posarà dins de la capsa. Després, un cop guardada, haureu d’explicar-li la manera com se li retornarà la joguina.

Un exemple:

L’Ernest està jugant amb la consola i ja porta més d’una hora davant de la pantalla de la televisió. Li dieu que ja ha passat el temps de jugar amb la consola, que vagi acabant, tanqui i la desi. Passen uns deu minuts des de que l’heu avisat i no ha fet el gest de recollir. Torneu a avisar-lo i tampoc us fa cas. Finalment, li dieu que si no es posa a recollir, la consola quedarà requisada. Finalment, doncs, sense que us faci cas, arriba el moment que li apagueu la televisió, l’ajudeu a recollir i ell agafa la consola i la posa dins de la capsa ben guardada.

Decidiu que quedarà requisada el temps que vosaltres creieu necessari, per exemple, dos dies, amb la condició que durant aquests dies, quan digueu de recollir, apagar el televisor, l’ordinador, etc…, ho faci al primer avís.

A la vegada, és evident, que si segueix sense recollir al primer avís, i al dia següent està jugant a la seva habitació amb algun joc, doncs, aquest joc també haurà d’anar a la capsa requisat, un parell de dies. Començarà a recuperar les joguines que aneu requisant, quan sigui capaç de durant dos dies, recollir i fer el que se li diu al primer avís.

Un altre exemple:

A la Raquel, de 10 anys, li costa molt complir amb les seves responsabilitats. Arreglar l’habitació, fer els deures, encarregar-se de parar la taula, etc…Quan li demaneu que faci alguna d’aquestes coses, no us fa cas i prefereix posar-se a jugar. Doncs bé, li requiseu una joguina, la poseu dins de la capsa, i quedarà requisada fins que ella es faci responsable de les seves coses, durant també un parell de dies.

Un cop passat aquest temps, amb els deures fets i l’habitació arreglada, podrà recuperar la seva joguina.

Si us hi fixeu totes aquestes tècniques que us he explicat, a part de ser útils com a eina per ensenyar les coses, tenen un principi bàsic, i és que ens permeten posar límits sense haver de cridar, ni discutir amb el nen. Senzillament expliquem com han de ser les coses, com volem que les facin, i si no ho fan quines conseqüències pot tenir això. El nen, una vegada té tota la informació, decideix fer una cosa o una altra, i accepta les conseqüències que això tindrà.

Vosaltres us eviteu discutir i cridar, però el missatge arriba de forma clara i contundent.

30 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. El sistema de punts

La tècnica del sistema de punts és una tècnica que s’utilitza per conductes que es repeteixen contínuament, dia rere dia.

Situacions en les que es pot utilitzar aquesta tècnica:

– Si el nen s’aixeca constantment a l’hora de menjar

– Li costa menjar, va molt lent

– Li costa posar-se a dormir tot sol

– Si diu moltes paraulotes

– Si li costa ser autònom en situacions com, per exemple, la dutxa, fer els deures, vestir-se sol

Construirem una graella amb allò que volem que el nen aconsegueixi fer, és important no fer graelles amb moltes conductes, un màxim de 3 n’hi haurà prou.

Es tracta doncs, de construir una graella

Cada vegada que faci allò que li hem demanat, en el nostre exemple, dutxar-se tot sol, sense cap tipus d’ajuda, es posa un…gomet verd, una cara somrient, una xinxeta de colors, el que vulgueu, i al final d’aquell dia, tindrà alguna recompensa que haureu pactat prèviament, en el nostre exemple, us he posat dues recompenses diferents, perquè us feu una idea de les possibilitats que teniu, escollir un postre a l’hora de sopar, triar un conte, les possibilitats són infinites. De fet, el que s’esculli com a recompensa ha de ser alguna cosa que realment li agradi a la vostra filla o al vostre fill, de manera que ho sentin com a tal.

En aquest cas, la setmana no està completa, hi ha hagut dos dies que no hem posat el punt verd. No fa falta que remarquem al nen que hi ha hagut dos dies que no ha complert amb la seva part del pacte, el fet de no obtenir la recompensa ja és suficient, el que volem és que vegin que el que té beneficis per ell, és fer-se càrrec de la seva neteja, no pas, el fet de que no en sigui capaç.

Per últim, quan el nen aconsegueixi tota la setmana de color verd, per exemple, pot aconseguir un bany llarg el diumenge, amb totes les joguines que vulgui.

Quan porti més o menys, unes tres setmanes que s’està dutxant sol, ja podrem deixar de fer la graella, després d’explicar-ho als nens.

28 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (V). Fer-se responsable

La d’avui és la última tècnica, es tracta de que el nen es faci responsable de les seves pròpies accions i de canviar conductes o situacions que no són beneficioses per ningú. En definitiva, li plantegem diferents conseqüències i ell es responsabilitzarà decidint el que creu que ha de fer. El marge de decisió és molt petit, i evidentment, obtindrà beneficis si fa el que és correcte, o el que vosaltres li demaneu.

Normalment, el que hem de fer és plantejar conseqüències per les coses que vulgueu que canviï, per tant, quan no es porti bé. Hi ha diferents maneres de fer-ho, anem a veure-ho:

Com ha de ser la conseqüència?

Ha de tenir relació amb la conducta negativa. Si ens trobem a l’hora de menjar, allò que no rebrà a canvi, ha de tenir a veure amb el menjar.
Expressar-la sense que soni amenaçadora.
Hem d’estar disposats a dur-la a terme quan s’incompleixi la norma. No és gens útil dir, si no et menges la verdura, no et compraré cap gelat mai més, perquè això és evident que no ho complirem, llavors no serveix per a res.
Ha de ser limitada en el temps.

Exemple:

El vostre fill està jugant amb un joc a terra de l’habitació, amb un munt de peces, i de sobte, us demana que li poseu la seva pel·lícula de dibuixos preferida. Evidentment, li dieu que primer ha de recollir. El nen no vol recollir. Doncs bé, ha de fer-se responsable de les seves joguines, per tant, li podreu dir, que no li podeu posar la pel·lícula fins que no reculli totes les joguines.

Veieu, que té una petita elecció a fer, o recull les joguines i aconsegueix veure els dibuixos, o perd la possibilitat de veure els dibuixos. En aquest cas, la conseqüència, el veure o no veure els dibuixos, ja veieu que té una relació directa amb el fet de recollir la joguina. No sona gens amenaçador, sinó que sona com una evidència que li demanem que primer reculli les coses. Per passar a una altra activitat, primer s’ha de deixar tot recollit. Per limitar-ho en el temps, si no obtenim resposta del nen, li haurem de dir, que no podem esperar fins demà, perquè més tard, haurem de sopar i anar a dormir, per tant, tard o d’hora haurà de quedar tot recollit. Si tarda massa, no tindrà temps de veure els dibuixos.

Molt bé, fins aquí la major part de les eines habituals que teniu per poder anar enfrontant el dia a dia, amb certa creativitat, tranquil·litat i amb el control a les vostres mans. Però em direu, a veure, això està molt bé, però jo de vegades m’hi he de barallar una mica més, no em respon a la primera o a la segona. Hi ha estires i arronses que duren molt més que tot això. També pot ser que us trobeu amb problemes específics, en situacions determinades que es va repetint dia rere dia el mateix problema i que sembla que no li acabeu de trobar la solució.

Bé, ens queden 3 opcions més, us en diré els noms i en següents entrades hi aprofundirem:

1. Tècnica del «time out» o «temps fora».

2. Tècnica del «sistema de punts».

3. Tècnica de «requisar joguines».

Aquestes tres tècniques s’han fet molt famoses arrel del programa de la «Supernnany».

24 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (IV). Les possibilitats

La tècnica d’avui es diu: «oferir alternatives». Es tracta de proposar diferents possibilitats per acabar un comportament que no és adequat i permet que el nen/a triï l’opció que més el convenci. És important que no tingui un ventall grandiós d’alternatives on escollir, perquè llavors no ajudem al nen o la nena, sinó que l’emboliquem, dubta i al final els resultats no seran els que esperàvem. De fet, el que estem ensenyant aquí és com sempre a fer les coses ben fetes, per tant, no és tan que ens enfadem per una conducta concreta, sinó que el nen aprengui com pot fer allò que està fent, però ben fet.

Exemple:

Un exemple molt senzill, la Maria, acaba de posar-se al sofà amb els peus a dalt i les sabates incloses. Voleu que no posi les sabates damunt del sofà, però li heu d’oferir un parell d’alternatives: – si vols estar al sofà estirada t’has de treure les sabates, perquè les sabates al sofà no hi poden ser. Si no vols treure’t les sabates, seu bé amb els peus a baix. A poc a poc, la Maria anirà guanyant amb autonomia, perquè li anirem ensenyant, encara que escollint de moment sobre 2 opcions, a ser més autònoma i vosaltres sereu els que marqueu les normes de casa i per tant, seguireu amb l’autoritat.

Com veieu, no es tracta d’oferir un munt de possibilitats als nens, de fet, no estan escollint res, sinó que han de canviar el que estan fent perquè està mal fet, però aprenen a valorar diferents solucions per un mateix problema.

Per exemple, també em trobo amb casos de mares i pares, que quan van a una cafeteria a prendre alguna cosa, els hi diuen als nens:

– vols un suc? si? de què el vols?

Això és semblant. Hi ha una varietat bastant gran de sucs, i encara que així l’estem deixant escollir, el posem davant d’un problema, perquè per ells, és massa on escollir i se senten perduts. Els ajudem més si sabent quins són els seus gustos li preguntem: -què vols, un suc de préssec o un suc de taronja?

23 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (III). Les rebequeries

Avui seguirem amb una tercera tècnica, que és la d’ignorar la conducta. Els nens aprenen a trobar els punts febles de la gent amb qui interaccionen i de vegades, volen cridar la nostra atenció o evitar de fer alguna cosa que no volen fer i que nosaltres els hi hem demanat.

Ignorar la conducta, és molt més fàcil de dir que no pas de fer, perquè de vegades costa molt, ja sigui perquè la rebequeria o rabieta l’està fent al supermercat i a nosaltres ens fa certa vergonya que estigui plorant i picant de peus a terra per tots els passadissos, o perquè plora de manera desesperada i ens agradaria agafar-los en braços o ja sigui perquè ens estan explicant alguna cosa que sembla important i no els voleu deixar amb la paraula a la boca.

M’agradaria posar-vos un exemple amb el que em trobo bastant sovint a la meva feina. Treballo amb nens que tenen dificultats d’aprenentatge i per tant, fem exercicis de reeducació. Imaginem-nos un nen que té problemes per concentrar-se, problemes d’atenció i que a més a més és molt poc autònom per fer feina. Bé, doncs moltes vegades, quan comencen a fer un exercici, i els hi dic que l’hauran de fer tots sols, escriuen un parell de paraules i llavors em comencen a explicar, per exemple, que avui a l’hora del pati els hi ha passat alguna cosa important. La meva tendència, és escoltar això que m’estan dient, perquè sembla important, però en realitat, el que està fent el nen és cridar-me l’atenció amb alguna cosa que sap que em costarà resistir-me. És important doncs, remarcar que ara no el puc escoltar perquè està fent l’exercici, que en tot cas m’ho expliqui quan acabi.

La sorpresa està, i és on queda clar, que simplement era una crida d’atenció, és que el tema del que ha passat no torna a sortir en tota la sessió, de cop i volta ha perdut tota la importància que tenia.

De conductes per cridar l’atenció, doncs, com veieu, n’hi ha de tot tipus, però una que és molt evident i que acostuma a preocupar bastant als pares són les rebequeries.

Pla d’actuació:

Estar molt calmat, teniu vosaltres el control de la situació, no el nen/a.
No parlar-li, no preguntar-li què li passa ni res de tot això.
No mirar-lo als ulls, esperant que deixi de plorar, com més el mirem (recordeu que volen atenció, no importa de quin tipus sigui) plorarà més.
No agafar-lo en braços.
No donar-se per vençut, de vegades les rebequeries no duren massa, però de vegades els nens tenen una paciència infinita i poden estar bastanta estona, heu de seguir amb la vostra estratègia fins al final. Podeu agafar un llibre o una revista i així evitareu mirar-lo i anar-li donant força.
Penseu que de vegades inclús us poden anar seguint per casa mentre ploren o agafar-vos la cama. Intenteu sense ser bruscos, seguir amb la vostra feina i com a molt, de tant en tant, li podeu dir: – Quan deixis de plorar, podrem parlar.
Quan ja es calmi, llavors tot l’amor i tota l’atenció que volgueu.

Segueixo amb l’exemple anterior:

Ara ja li he dit al nen que quan acabi l’exercici podrem parlar del que ell vulgui, però primer que faci ell sol la fitxa que li he donat. Agafo un llibre i em poso a llegir, així evito mirar-lo i donar-li peu a algun altre tipus de crida d’atenció. Tot i així, alguna vegada pot ser que comenci a queixar-se perquè no ho sap fer o no li surt. Segueixen sent crides d’atenció. Senzillament, és dir-li que si s’equivoca no passa res, que el més important és que ho intenti, llavors segueixo amb el llibre.

Amb això el que vull dir, és que els nens ho intenten de totes les maneres possibles, però amb calma i sempre transmetent que estàs allí amb ell, però que ell també ha de posar de la seva part, i s’ha de comportar d’una altra manera perquè vosaltres li presteu atenció.

22 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (II). Ensenyant a fer coses

Avui us vull explicar la segona tècnica, que s’anomena: dirigir la conducta. Aquesta vegada el nom s’entèn perfectament i significa això, que haurem d’anar dirigint el que fan dient-los com ho han de fer. De fet, quan fan una cosa malament, els hi direm perquè això que estan fent no ho han de fer, però no ens podem quedar aquí, els hi hem d’explicar com ho han de fer per fer-ho bé. Jo crec que aquesta és la millor manera d’ensenyar les coses i a poc a poc, els haurem d’anar deixant sols i cada vegada seran més autònoms. Sempre que hi hagi una nova situació, farem el mateix.

Us poso un exemple:

Hi ha nens, que quan agafen una capsa amb un joc de taula, un puzzle o alguna per l’estil, obren la capsa i ho aboquen tot de mala manera damunt la taula, amb el perill que es trenqui alguna cosa, es perdi alguna peça del joc, etc. La primera vegada que ha passat, no hi hem sigut a temps, perquè no ens esperàvem que ho fes així, però li direm que els jocs no es tiren, sinó que es treuen a poc a poc, perquè sinó es trenca i perdem peces.

Al següent dia que agafi un joc, l’anirem dirigint. Li direm: te’n recordes que el joc s’ha d’obrir i treure a poc a poc, que sinó perdrem peces? Edgar, quan arribem a l’habitació, deixarem la capsa damunt de la taula. Molt bé! Ara obre-ho i a poc a poc, ves traient les peces i ves-les posant damunt de la taula així, aquí al meu costat.

D’aquesta manera, aprèn a fer una cosa bé i també evitem que intenti provocar-nos o cridar-nos l’atenció. De fet, a partir d’ara, si torna a treure el joc de mala manera i mirant-nos, a veure què fem, ja sabem que està posant a prova aquesta norma que ha après. Simplement, hem de ser coherents i decidir la nostra actuació, que podria ser, tornar a desar el joc conjuntament a la capsa perquè ja sabem que així no es pot fer i tornar-hi al cap d’una estona.

A més a més, m’agradaria afegir un petit truc, que a vegades no en som conscients, però ho fem i ens provoquem un problema que no existia i possiblement no anava a existir. De vegades tenim la tendència a fer preguntes que per nosaltres no tenen opció de resposta, sinó que quan fem la pregunta, ja sabem que ho hem de fer, que no hi ha opció. El nen, però, ens diu que ell no vol acceptar la nostra proposta, reacciona, s’enfada i ens posa en una situació molt incòmoda, perquè l’intentarem convèncer d’allò que necessitem que faci.

A veure, m’explico. Teniu la roba preparada de la vostra filla i avui toca la faldilla blava. En lloc de dir-li, ara posa’t la faldilla, dieu:

– Que et vols posar la faldilla?

– No

A partir d’aquí, ja hi sou, ara el que heu de fer és intentar convèncer-la de que se la posi.

Un altre exemple:

– Raúl, que vols anar a passejar? (quan per vosaltres no hi ha opció, perquè heu de passar a comprar algunes coses i s’ha de sortir)

– No mama, no vull.

El lema seria: «No preguntem res quan no volem que ens diguin que no».

La idea seria:

– Molt bé Raúl, ara d’aquí a 10 minuts hauràs de recollir tot això que sortirem a passejar. Quan ho tinguis recollit m’avises que t’ajudaré a posar-te la jaqueta.

O en el cas de la nena, imaginem-nos que s’ha de vestir sola, li direm:

– Mira, tens la roba d’avui damunt de la cadira. Després vine a la cuina que tens cereals per esmorzar.

21 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (I). Els més petits

Aquesta setmana la dedicaré a explicar-vos les 5 tècniques que existeixen per posar límits i per tant, evitar la desobediència i ensenyar tot el munt de coses que els nens aprenen. La primera, que és la d’avui té un nom bastant llarg i rebuscat, però en realitat és la més senzilla de totes, s’anomena: reestructurar les expectatives o les situacions. Com que és la més senzilla és la que utilitzarem sobretot amb els més petits de casa, però, una vegada s’aprèn, jo crec que no la deixareu d’utilitzar mai.

Bàsicament, es tracta de canviar alguna cosa de l’entorn per aconseguir que el nen faci o no faci allò que volem o que ha d’aprendre.

Us posaré dos exemples.

Exemple 1: La vostra filla o el vostre fill comença a gatejar o caminar i per tant, a moure’s per tota la casa. Una manera de posar límits, és senzillament, canviant les coses que hi ha dins dels calaixos (on ara arriba i abans no) per evitar que agafi alguna cosa perillosa, o que es pugui trencar o que senzillament no voleu que agafi. També pot ser que vulgueu evitar que entri en alguna de les habitacions de la casa mentre vosaltres no hi sou presents, doncs senzillament n’hi haurà prou en tancar la porta. Vist així això sembla bastant obvi i senzill, però sempre, quan ens trobem davant d’alguna situació que se’ns presenta com un problema o un repte, hauriem de tenir en compte aquesta idea tan senzilla, ara us quedarà molt clar en el següent exemple.

Exemple 2: La vostra filla o el vostre fill, ha crescut, i ara ja fa moltes coses sol, està aprenent a vestir-se i menja tot sol, però sobretot al matí, va molt lent i tarda molt en esmorzar. Això provoca discussions i que us enfadeu de bon matí perquè voleu que aconsegueixi menjar una mica més ràpid perquè sinó arribeu tard a l’escola. Ho heu provat de moltes maneres, inclús alguna vegada ha marxat cap a l’escola sense acabar-se l’esmorzar, però tot i així, no heu aconseguit que esmorzi. Doncs una solució ben senzilla, que a més a més, evitarà el mal humor és «reestructurar la situació», és a dir, despertar-lo 10 minuts més aviat perquè així tingui, aquests 10 minuts més de marge, que necessita per esmorzar. De vegades, quan el nen no està cridant l’atenció amb la seva conducta, sinó que senzillament li estem demanant un repte massa gran, podem evitar molts dels problemes d’aquesta manera.