La Bona Sort

file000131952284 e1372154073552 1

En Víctor i en David es retroben després de molts i molts anys i recorden la seva infantesa, i es posen al dia també de com ha sigut la seva vida. A un d’ells, la vida li va canviar gràcies a un cop de sort que, després va anar seguit de molta mala sort. L’altre en canvi, guiat per un conte que li explicava el seu avi, va aconseguir canviar el rumb de la seva vida creant Bona Sort. Però què és la Bona Sort? Com es crea?

La Bona Sort és un llibre que va arribar a les meves mans durant la carrera, quan ens el van fer llegir per una assignatura. És un llibre senzill de llegir i d’entendre, però que realment dóna les claus o les idees per tirar endavant la nostra vida, visualitzant que anirem aconseguint tot allò que ens proposem, no perquè algun dia arribi així perquè sí, sinó perquè haurem sigut capaços de crear el treball i les circumstàncies necessàries per aconseguir allò que ens hem proposat o que volem amb molta força. És una història que ens pot servir als adults per recordar-nos quin és un dels camins que podem escollir per enfrontar-nos a la vida però, alhora, també és un conte que podem explicar als menuts, perquè explica i comparteix tot una varietat de valors que els poden ajudar davant la vida i en el seu aprenentatge. Així doncs, aquesta setmana us parlo del llibre de «La Bona Sort» d’Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes i el comparteixo amb vosaltres.

labonasort

 

Llegir junts, en veu alta

0009433818S 1920x1280 e1366884763915 1

Per acabar aquesta setmana de llibres, voldria parlar-vos de les moltes maneres que existeixen de despertar l’esperit lector d’un nen o d’una nena. Una d’elles, és el fet de ser exemple pels nens. És evident que si a casa llegiu i si hi ha una cultura lectora, això serà més fàcil, serà un aprenentatge que es farà des de dins de casa. Però tot i que la lectura és una activitat que per definició és individual i intimista, de vegades també pot ser molt divertit compartir-la.

És cert que quan els nens encara no saben llegir, és fàcil que puguem explicar-los contes, de tot tipus. Alguns ens els sabem de memòria, d’altres els podem inventar i improvisar en el moment i com no, la majoria els llegim. Però quan els nens ja saben llegir, i tenen els seus contes preferits, anem deixant que siguin ells mateixos els que es posin a llegir, en silenci, ells sols. I perquè no, de vegades, poder compartir la lectura? Hi ha moltes maneres de fer-ho. Una d’elles és llegir un paràgraf cadascú, on és important fixar-se en l’entonació, saber respectar els «tempos», fer les comes i els punts, les preguntes i els signes d’exclamació. El més divertit, és que les nenes i els nens, aprenen a representar els diàlegs que apareixen i expressar les emocions que hi ha escrites als llibres. La majoria de vegades, ho faran imitant-nos, fins que poc a poc agafaran el seu propi estil. El que és més divertit i quan t’adones que ells també s’endinsen en la lectura, és quan tu t’equivoques en alguna paraula, o troben que no has sigut prou expressiu amb el que el personatge volia dir i et corregeixen perquè ells creuen que no ho has fet prou bé!

A més  a més, la lectura conjunta en veu alta, té d’altres beneficis, tan pels nens, com pels lligams i la relació que anem teixint amb ells. Un article del dia 11 d’aquest mes de l’ARA criatures parla dels beneficis que té la lectura en veu alta sobre les capacitats lingüístiques dels nens, us deixo doncs el seu enllaç:

ARA criatures

 

 

Astèrix i Obèlix

asterix y obelix 932671 1

Per mi és molt important fomentar l’hàbit de la lectura en els nens. Existeixen molts tipus de contes que els petits poden investigar, temes molt diversos, tipus de lectura, il·lustracions, etc., però no hem d’oblidar un gènere també molt interessant com és el còmic. Hi ha gent a qui li agrada molt llegir còmic i d’altres en canvi, que no els hi agrada gens. Així, doncs, hem d’obrir totes les portes que puguem als nens i que ells decideixin què és el que els agrada més. Jo no em considero una fan dels còmics, però he de reconèixer que aquests dos personatges em tenen el cor robat i que m’he llegit tota la seva col·lecció, és per això, que no m’he volgut estar de recomanar-vos-els.

Són l’Astèrix i l’Obèlix.

Les seves històries estan basades en la lluita contra els romans, com a únic poble de la Gàl·lia que no han pogut ocupar, l’únic poble que ha resistit els seus atacs. El poblet és molt petit i està rodejat per quatre campaments romans, però tot i així, els atacs sempre acaben frustrats i han de tornar amb la cua entre les cames.

Això és gràcies a la poció màgica que els prepara el seu druida, en Panoràmix. És per això que l’Astèrix porta una ampolleta penjada de la cintura, per beure quan és necessari un glop de poció.

L’Obèlix, en canvi, no li fa falta prendre la poció perquè va caure dins de la marmita quan era petit i la seva força ja és permanent. D’un caràcter més infantil que l’Astèrix, l’Obèlix sempre vol que li donin poció, però el seu druida no n’hi dóna pas, la seva força ja és suficient. Treballa transportant menhirs i és un boig dels senglars.

Tots dos van sempre acompanyats del gos de l’Astèrix, l’Ideàfix (o Idefix, depèn de la traducció).

Els autors són Albert Uderzo com a dibuixant i René Goscinny com a guionista. La col·lecció consta de 24 llibres realitzats per tots dos,  i després un conjunt de 8 llibres més, dibuixats i guionitzats per Albert Uderzo.

Us deixo l’enllaç a la pàgina oficial de l’Astèrix, on podeu remenar a veure què trobeu.

asterix_asterix-obelix

Imatges extretes de: http://www.fondosdepantallas.org/wallpaper/Asterix-y-Obelix/ i http://lasaventurasdeasterixyobelix.blogspot.com.es/

L’art d’amargar-se la vida

file000182160770 e1358204171753 1

No us espanteu amb el títol d’aquesta entrada, «L’art d’amargar-se la vida» és el títol d’un llibre, que en clau d’humor, intenta explicar diferents maneres que tenim els humans de complicar-nos la vida. És un llibre bastant curt, molt humorístic i divertit, que, amb tots els exemples és impossible que en algun dels casos no ens sentim identificats.

El seu autor, Paul Watzlawick, és autor de la Teoria de la comunicació humana, entre molts altres treballs. Forma part de la teràpia familiar i teràpia sistèmica. La seva teoria de la comunicació humana es basa en 5 idees claus i molt interessants, també pel tema que ens ocupa, que és l’educació dels més menuts:

És impossible no comunicar-se: Tot el que fem, les nostres conductes, són comunicació. Tots els actes tenen el seu significat, per tant, sempre ens comuniquem. Pensem doncs, que als nens els hi estem donant informació constant.

Hi ha diferents nivells de comunicació: La comunicació va més enllà del significat de les paraules, com es diuen les coses i com les entèn l’altra persona tenen la mateixa importància perquè el missatge tingui el significat sencer.

Comunicació digital i analògica: Comunicació verbal (digital), comunicació no-verbal (analògica).

Comunicació simètrica o complementària: Depèn del tipus de relació que tenen els que es comuniquen, ho fan d’una manera o una altra. Per exemple, en el cas de professor-alumne o de pares-fills, estem parlant de comunicació complementària, en canvi, si és una relació d’igual a igual, és una comunicació simètrica.

La naturalesa de la relació entre els que es comuniquen, depèn de com aquests, interpretin la comunicació, cada part interpreta una cosa diferent.

Us poso un exemple que es troba dins del llibre, molt gràfic:

elartedeamargarselavida 1

Un home està a casa seva a punt de penjar un quadre. Té el clau, però s’adona que li falta el martell. Pensa en demanar-lo al seu veí.

Pensa:

– Baixo ara al 4t i li demano, a veure si me’l deixa. Ahir a la tarda, quan ens vam trobar a l’ascensor em va saludar una mica distret, potser tenia pressa o potser li passa alguna cosa, potser està enfadat amb mi. Però perquè pot estar enfadat? Jo no li he fet res. Si em vinguessin a demanar una eina jo els hi deixaria ràpidament, perquè no ho ha de fer ell? Pot negar-se a un favor tan senzill? Es pensa que per tenir un martell jo depenc d’ell.

Després de pensar tot això, baixa cap al 4t pis i truca a la porta del veí del martell. Quan el veí li obra la porta, abans que li pugui dir «bon dia», el nostre protagonista li diu:

– Quedi’s amb el martell, se’l pot menjar amb patates!!

Aquest exemple ens ensenya que de vegades provoquem les coses amb el pensament. Pensant que el veí té algun problema amb nosaltres, acabem creant el problema.