Solucions per l’estrès familiar

file0001343561380 e1393501738313 1

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

Dificultats a l’hora d’anar a comprar

mercat 1

Igual que en el menjar o en el dormir, hi ha nens que se’ls hi pot resistir i els hi pot costar més l’activitat de la compra, comportar-se dins d’aquestes normes socials que dèiem, respectant la compra que voleu fer i respectant també que anar a comprar no és una activitat immediata que fem tots sols i que és exactament com volem i com ens havíem proposat. Sinó al contrari, és una activitat que depèn de moltes altres coses i no depèn al 100% de nosaltres.

Per exemple, per molt que vulguem un croissant de xocolata per berenar, potser arribem a la pastisseria i s’han acabat. Hi ha nens que no tenen cap problema en acceptar aquestes situacions i són capaços de canviar de decisió o inclús esperar a un altre dia per aconseguir aquell croissant que estaven desitjant. D’altres nens, en canvi, s’ho prenen com alguna cosa personal i és possible que l’estada a la pastisseria acabi amb una rebequeria, amb plors, crits o malestar.

Aquesta situació no ens ha de fer por i no hem d’intentar evitar-la donant-li al nen una altra cosa, o recórrer tota la ciutat per aconseguir allò que ell vol, perquè això són coses que passen sempre, i el que s’ha de fer és aprendre que, quan vols una cosa, quan surts a buscar coses a les botigues, no sempre hi ha tot el que volem. Quan parlo del croissant, parlo també d’aquella col·lecció de cromos que està demanant, de la joguina o el joc de la consola que ha decidit que vol ara mateix, de que vol uns iogurts diferents que ha descobert nous i els vol ara mateix. Diguem que podem adonar-nos que la nostra filla o el nostre fill li costa controlar aquesta impulsivitat quan això li passa amb moltes coses diferents i té la sensació de voler o fins i tot necessitar les coses immediatament.

A poc a poc, i sense voler que això s’inverteixi d’un dia per l’altre, hem d’anar implicant als nens en aquestes activitats de compra, no només centrant-nos en els productes, sinó en tota l’activitat al complert. Podem mirar tota la varietat de productes que existeix en cada botiga, fer la llista de la compra conjuntament, donar-li petites responsabilitats adequades a la seva edat, com podria ser que fos el nen o la nena qui li demanés a la carnissera els 250 grams de pernil dolç, o que pogués donar els diners a la botiguera, que pugui entrar a buscar el pa mentre vosaltres espereu a fora, pensar les verdures que comprarem en funció dels menús que també podem haver pensat i explicat a ells. En definitiva, inculcar la idea que les coses no estan a la botiga per comprar-les perquè si o per satisfer una necessitat momentània, sinó que és quelcom més complert i que es fa de forma reflexiva i pensant en les necessitats de tota la família, no només les d’un mateix.

Dins la botiga

file0001235861674 e1368001905151 1

Així doncs, fer la compra o anar a comprar és una font d’aprenentatges immens. De fet, hi ha tota una part que és molt més fàcil de veure, i són tots aquells aprenentatges que tenen a veure amb saber què es pot comprar a cada lloc, té a veure amb saber la varietat de coses que existeixen, per tant, ajuda a tenir un bon coneixement de vocabulari, de les característiques, per exemple, de diferents verdures i fruites o fins i tot, de diferents tipus de barres de pa, si són més grans, més petits, rodons o en forma de barra. Encara que aquestes coses les expliquin a l’escola, no té res a veure aprendre-ho només així, a base de fer llistes de grups de coses amb el títol de fruita o verdura, que el fet d’ajudar a casa a fer la llista de la compra i saber quines fruites i verdures fan falta a casa, perquè en el moment d’anar-les a comprar, sense voler, estan aprenent totes les característiques que les diferencien les unes de les altres.

Però com ja he dit no és només això. Es tracta de valors que van associats i que perduraran al llarg dels anys fins a l’edat adulta, ja que les primeres vegades que anem a comprar tots sols, sigui a comprar el pa, posarem en pràctica el que haurem après. Per mi alguns d’aquest valors són:

  • L’estalvi: és a dir, no podem comprar tot el que hi ha a la botiga per molt que vulguem o que ens agradi, necessitem fer una compra pensada i acurada a les nostres necessitats. Per tant, la compra és quelcom racional, que s’ha pensat amb antel·lació i no allò que serveix per aconseguir premis i coses que ens agraden. És interessant haver pactat amb els nens què els hi podem comprar i què no abans de sortir de casa i també, en el cas que sigui necessari perquè els hi costa molt reprimir-se i no deixen de demanar una vegada som a la botiga, instaurar la norma que diu que pactem a casa el que comprem i un cop a la botiga no es pot demanar. En tot cas, si hi ha alguna cosa que desitgi molt, que se’n recordi per la propera vegada que sortiu a comprar i veure si llavors hi ha sort.
  • Demanar i esperar el torn: Un cop estem a la botiga, queda clar que és un lloc on no es pot saltar ni córrer, tampoc es poden tocar constanment les coses de les prestatgeries, així que el que s’ha d’aprendre és a demanar el torn i esperar de forma ordenada que ens toqui. Ja sigui a la cua del supermercat, com esperant torn a la carnisseria o peixateria.
  • Educació: Així doncs, l’educació queda com a rerefons constant, ja que els nens han d’interactuar amb altres adults i seguir unes normes socials que ja existeixen i que seran les que necessiten aprendre per ser autònoms el dia de demà.

Les joguines

0008291370P 1280x19201 1

Tots els nens i les nenes gaudeixen d’una bona quantitat de joguines, des de les joguines que escampen a l’habitació, és a dir, nines, cotxes, jocs de construcció, potser també contes, etc…i després en gaudeixen d’una altra gran part més, que són tots els que fan referència a les consoles i els seus jocs corresponents.

Sobre les joguines, el que m’agradaria dir, és que és necessari que estiguin adaptades a la seva edat. Potser amb aquestes joguines de dia a dia, que escampen per terra i que guarden a la seva habitació hi estem més familiaritzats i més o menys ja tenim una bona tria feta, i les criatures tenen les joguines adaptades a les seves necessitats, però no hem d’oblidar que els jocs de les consoles també estan recomanats per edats, per tant, és igual d’important que ens hi fixem i comprar els que siguin adequats.

Per altra banda, tot i que els nens i les nenes tenen una gran quantitat de joguines i jocs al seu abast, el que han d’aprendre és realment a jugar. Hem de ser capaços els pares i mares de restringir l’ús a unes poques joguines cada dia. La idea és que aprenguin a jugar amb una cosa cada vegada, que puguin valorar-la. De l’altra manera, si ho tenen tot a mà, no saben gaudir-ne, perquè de vegades sembla que ho escampen tot, van passant d’una cosa a l’altra, però sense aprofundir amb res del que tenen per allí.

Diguem que avui escullen un joc, demà una altra joguina i així successivament, d’aquesta manera s’aprèn a valorar molt més tot el que es té, i alhora la sort també de poder escollir entre una gran varietat de joguines.

Per altra banda, sobre les joguines hi ha un parell de normes que els infants haurien de tenir molt clares:

  1. Tenir cura dels materials, és a dir, ser responsable d’allò que tenim i cuidar-ho.
  2. Deixar tot l’espai ben recollit quan s’acabi el temps de joc

 

L’escola a casa

file0001125949025 e1363175460443 1

Després d’haver parlat tant de l’alimentació com de la son, ara el que m’agradaria incidir a poc a poc és sobre el tema de l’escola. Els nens passen unes 8 hores al dia a l’escola, juntament amb els seus companys i mestres, aprenent un munt de coses, desenvolupant la seva personalitat, relacionant-se amb iguals, amb adults, creant relacions, absorbint valors i mostrant el seu caràcter o estat d’ànim. Tot el que passa a l’escola és un gran gruix de la seva vida, però això no queda aquí. L’escola (em refereixo a tot aquest gruix de persones i activitats que s’hi desenvolupen) també exigeix per la seva banda.

De vegades en situacions divertides, perquè es preparen festivals o festes i els nens hi participen de manera activa, cada curs a la seva manera, portant alguna cosa o aprenent cançons i balls.

Però, en realitat, una de les habilitats bàsiques que van aprenent poc a poc, és a fer-se responsables dels seus deures, portar-los al dia, ben fets, amb una presentació acurada, per presentar-los quan toca. També d’aquest aprenentatge, s’extreuen les habilitats per estudiar el temari d’un examen.

Això no s’aconsegueix sol. És necessari que els nens tinguin el lloc i el material necessari perquè puguin complir amb el que se’ls hi demana a l’escola. És per això, que dedicaré les properes entrades a explicar-vos com crec que ha de ser l’espai que els nens utilitzen per fer els deures i com aconseguir que s’hi posin i que a poc a poc vagin responsabilitzant-se de la seva feina.

Problemes a l’hora de menjar

file000162700446 e1361876145150 1

Finalment, i per tancar el tema de l’alimentació, us voldria parlar d’un problema bastant específic en què ens podem trobar: Que el nen o la nena s’aixequi de la taula.

Quan detectem el problema, hem de decidir un petit pla d’actuació bastant senzill. Com que es converteix en un problema específic, es tracta també de tractar-ho així. Quan decidiu que sigui el moment, tots junts, la parella, explicareu que s’ha posat una norma nova i molt concreta a casa: no ens podem aixecar de la taula fins que no acabem de menjar! Pensarem també una conseqüència per si s’aixeca i li explicarem. A partir d’aquí, es tracta d’aplicar aquesta norma i la seva conseqüència en els moments que sigui necessari.

Exemple:

El Joan últimament ha començat a aixecar-se de la taula a l’hora de menjar i al final acabeu perseguint-lo amb la forquilla per la casa perquè s’acabi el que està menjant.

Decidiu, doncs, que posareu una norma específica. Quan arriba de l’escola, agafareu al Joan i li explicareu que a partir d’avui a l’hora de sopar i durant cada dia a totes les hores de menjar, no es podrà aixecar de la taula fins que no acabi de menjar. Si no ho fa, li dieu que anireu requisant jocs de la consola.

Comença l’hora de sopar. Recordeu: Joan, a partir d’ara comença la nova norma, no ens podem aixecar de la taula fins que no acabem de menjar, d’acord?

Quan porteu una estona sopant, en Joan, comença com sempre a moure la cadira i intentar aixecar-se. Li recordeu una altra vegada:

– Joan, que te’n recordes? Que has acabat de sopar?

– No, encara no.

I torna a posar-se bé a la cadira.

– Molt bé, així, ben assegut fins que no acabem.

Tot i això, cap al final del sopar, quan ja només falten les postres, el Joan s’acaba aixecant. En aquest moment, no us heu de posar nerviosos ni pensar que la cosa no funciona, sinó que es tracta de fer servir la conseqüència, perquè el Joan vegi que és cert que la norma existeix. No espereu fins a acabar de sopar. Senzillament us aixequeu i aneu a buscar al Joan:

– Com que encara no has acabat de sopar i ja t’has aixecat, agafarem un joc de la consola i el guardarem fins que siguis capaç d’estar tota l’hora de menjar a la taula. Vinga, quin joc posem a la capsa?

– Doncs aquest, posem aquest.

– Molt bé, posa’l aquí, i no el podrem treure fins que estiguis tota l’hora de menjar assegut.

Torneu a la taula, torneu a seure i seguiu menjant.

És possible que acabeu amb tres o quatre jocs de la consola dins de la capsa, però quan el Joan vulgui anar a jugar i vegi que no pot fer servir aquells jocs, serà quan s’adoni, que per poder-hi jugar, ha de seguir la norma i estar-se ben assegut per poder-los recuperar. Igualment, d’aquesta manera, aprendrà a estar-se tot el temps ben assegut al seu lloc.

 

Jocs per jugar en família: l’UNO

uno cards 1

És un joc de cartes molt senzill, on poden jugar moltes persones alhora i que les normes són senzilles d’entendre. Cada vegada estant sortint més edicions diferents, inclús una que es pot portar a la piscina o a la platja, perquè les cartes poden mullar-se! La versió original consta de 108 cartes. L’objectiu del joc és quedar-te sense cartes, per tant, has d’aconseguir treure’t del damunt el major nombre de cartes possibles. És un joc bastant ràpid, en que s’ha de tenir la ment ben desperta, ja que hi ha canvis de direcció, prohibicions de tirada i com no, un clàssic, robar cartes. Les cartes normals es divideixen en 4 colors diferents: el vermell, el groc, el blau i el verd. Aquestes cartes comodí són les que donen velocitat al joc. Has d’estar atent a les teves cartes i a les cartes dels contraris. De fet, una de les normes principals, és que quan et queda una carta has de cridar: «UNO»!!! Si un participant s’oblida de dir-ho, els contrincants ho poden dir i llavors, el que tenia una carta ha de robar-ne (depèn de les regles en robarà un nombre diferent).

Val a dir, que és un joc, que tot i que té les seves normes escrites, es poden adaptar bastant bé a les necessitats de cadascú, edats, etc…, de fet, jo les faig servir a la feina i quasi bé es pot dir, que cada nen té les seves pròpies normes que ha après a casa.

Beneficis d’aquest joc:

  • Es treballa l’atenció
  • S’aprèn a seguir normes
  • És un joc social i per a tota la família
  • Les partides són curtes, no es necessita molt de temps per jugar
  • Es treballa la velocitat de processament, s’han de prendre decisions ràpidament
  • Es treballa la presa de decisions, és un joc en que a vegades tens més d’una possibilitat de joc i has de decidir la que creus que és millor
  • Es treballa la frustració i a acceptar que de vegades guanyes i de vegades perds

Així doncs, pot ser un bon joc per aquest cap de setmana de fred intens.

Bon cap de setmana, família!!

 

Imatge extreta: http://twohundredandseventy.blogspot.com.es/2012/05/numero-uno.html

L’hora de menjar

0009440426T 1920x1280 1

Els àpats són situacions socials, per tant, és necessari que, almenys una vegada al dia, es pugui menjar tots junts. Si més no, la part de la família que pot menjar a casa que ho puguin fer conjuntament. És important que mengem sempre al mateix lloc, que sigui a la taula i si és possible, sense televisió, ja que d’aquesta manera s’afavoreix la comunicació entre tots els que estan a taula.

 

Ja que és un ritual, és important que els nens l’aprenguin des del principi, és a dir, des del moment de parar la taula. Des de ben petits ja es poden fer càrrec d’ajudar-nos a parar la taula, i anar adquirint responsabilitat i fer-los partíceps de les activitats de casa.

Els menús, si és possible han de ser per tots igual i el nen no és el que ha de decidir què menja, volem que tingui una alimentació equilibrada, per tant, sou vosaltres que heu de decidir els menús.

 

Durant les hores de menjar s’aprenen moltes coses:

  • Hàbits d’higiene.
  • Seure bé a la taula i compensar el ritme d’uns amb el dels altres, per tant, també s’aprèn a respectar i a compartir el que hi ha a taula.
  • Descobrim aliments nous i noves textures.
  • S’aprenen les normes específiques d’estar a taula.
  • Aprenen a fer-se responsables de parar i desparar la taula, activitats que amb l’ajuda de tots es fan més fàcilment.
  • S’aprèn a dialogar, respectant els torns de paraula i escoltant a tothom.

 

Us poso un exemple de possibles normes a l’hora de menjar:

1. No aixecar-se de la taula sense permís. De fet, en general, no ens aixecarem fins que tots haguem acabat de menjar.

2. Rentar-se les mans abans de posar-se a parar la taula.

3. Els nens també són responsables dels preparatius.

4. Aprendre a demanar les coses, també a la taula, «sisplau» i «gràcies».

El Marc, ja coneix totes les normes que fan referència a l’hora de menjar. De fet, juntament amb la Marta, la seva germana gran, paren la taula, mentre el seu pare prepara el gerro de l’aigua i talla el pa. Ja s’ha rentat les mans ben netes, perquè sap que és necessari per poder agafar els coberts i els gots que faran servir per menjar. Avui, ha pogut escollir ell les estovalles que faran servir i ha agafat aquelles que tenen tans dibuixos, perquè són les seves preferides. Encara no sap què hi ha de menú, la Marta que ha ajudat a fer el segon plat no li vol dir, diu que és una sorpresa. Segur que això vol dir que li agrada molt el que menjarà. Una vegada tothom ha posat totes les coses damunt la taula, tots seuen al seu lloc i comencen a menjar. Bon profit!!

La vida diària

file0001021726526 e1361269757461 1

El que he anat fent fins ara, ha sigut desgranar les situacions en que ens trobem mares, pares, educadors i educadores de manera general. És a dir, tota educació ha de tenir un conjunt de coses que ens ajuden a ensenyar el món als més petits. Però la vida diària, el dia a dia, ens exigeix situacions concretes que comporten una barreja de tot això. Una barreja de valors concrets, normes concretes i per tant, marquem uns límits específics i exigeixen la màxima coherència entre els que s’ocupen de l’educació dels menuts.

 

Em refereixo a situacions com:

– L’hora de menjar

– L’hora d’anar a dormir

– Els nens i els deures

– Els nens i l’oci

– L’hora d’anar a comprar

Al final, les famílies ens organitzem al voltant de totes aquestes situacions diàries i són les que donen la personalitat de tots els membres que vivim en una mateixa casa.

Així doncs, a poc a poc, m’agradarà anar introduint tots aquests temes i veient com ho podem fer per barrejar l’educació en tots aquests àmbits i com solucionar petits problemes habituals que se’ns poden presentar.

Coherència educativa

spider castells 1

Avui per parlar-vos de la coherència educativa, agafarem com a metàfora el món casteller. Perquè un castell pugi i es construeixi sa, segur i pugui arribar a ser coronat, es necessita que tothom que en forma part, des de la pinya, fins a l’acoxador i l’enxaneta facin el que els hi toca de forma eficient.

Doncs bé, quan parlem d’educar els nens, que creixin forts, segurs i sans, ens referim una mica al mateix.

La pinya: Fa la força necessària perquè el tronc del castell es construeixi recte i sense fissures. En el cas de les famílies, la pinya està composta per la família externa (tiets, avis), amics de la família i fins i tot l’escola. Totes aquestes realitats s’ajunten per donar suport a la família nuclear (els pares i els fills).

El tronc: El tronc es va construint a poc a poc, i el que vol és arribar a l’altura necessària perquè s’hi pugui enfilar l’enxaneta i coronar el castell. En el cas familiar, el tronc, com ja podeu imaginar està format, sobretot, pels pares. També, l’ajuda diària dels avis, quan van a buscar els nostres fills a l’escola i la tutora del nen, que es fixa amb el seu comportament diari.

tjlcgi875578Finalment, l’enxaneta: La persona que tira amunt, amunt i que corona el castell. Si l’enxaneta veu que el castell és segur no dubta pas en tirar cap amunt, en canvi, si veu que trontolla i que té perill de caure, pot decidir que no s’arrisca i que no puja. En el nostre cas, aquí ens estem referint a les filles i els fills, que, quan el nostre castell particular els hi dóna confiança no dubten en tirar amunt. En canvi, quan no veuen coherència en el que els hi estem ensenyant, potser que decideixin quedar-se pel camí. Fer cas a uns i no fer cas als altres, buscar la manera de sortir-se’n amb la seva, cridar l’atenció, etc…

 

 

Demà, seguint i aprofundint més en aquest tema, us parlaré de la importància de la coherència dins de la parella.

 

Imatges extretes: www.panoramaaudiovisual.com i www.phpwebquest.org