Normes archivos - Página 2 de 3

31 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Requisant joguines!

I per avui l’última tècnica de totes, també una de les més senzilles, és la tècnica de “requisar joguines”: així doncs, quan el nen faci alguna cosa que no volem, el que farem serà requisar-li una joguina.

La idea, és agafar la joguina en qüestió i posar-la en una capsa o lloc que s’haurà destinat per això, el nen agafarà la joguina i amb la vostra ajuda la posarà dins de la capsa. Després, un cop guardada, haureu d’explicar-li la manera com se li retornarà la joguina.

Un exemple:

L’Ernest està jugant amb la consola i ja porta més d’una hora davant de la pantalla de la televisió. Li dieu que ja ha passat el temps de jugar amb la consola, que vagi acabant, tanqui i la desi. Passen uns deu minuts des de que l’heu avisat i no ha fet el gest de recollir. Torneu a avisar-lo i tampoc us fa cas. Finalment, li dieu que si no es posa a recollir, la consola quedarà requisada. Finalment, doncs, sense que us faci cas, arriba el moment que li apagueu la televisió, l’ajudeu a recollir i ell agafa la consola i la posa dins de la capsa ben guardada.

Decidiu que quedarà requisada el temps que vosaltres creieu necessari, per exemple, dos dies, amb la condició que durant aquests dies, quan digueu de recollir, apagar el televisor, l’ordinador, etc…, ho faci al primer avís.

A la vegada, és evident, que si segueix sense recollir al primer avís, i al dia següent està jugant a la seva habitació amb algun joc, doncs, aquest joc també haurà d’anar a la capsa requisat, un parell de dies. Començarà a recuperar les joguines que aneu requisant, quan sigui capaç de durant dos dies, recollir i fer el que se li diu al primer avís.

Un altre exemple:

A la Raquel, de 10 anys, li costa molt complir amb les seves responsabilitats. Arreglar l’habitació, fer els deures, encarregar-se de parar la taula, etc…Quan li demaneu que faci alguna d’aquestes coses, no us fa cas i prefereix posar-se a jugar. Doncs bé, li requiseu una joguina, la poseu dins de la capsa, i quedarà requisada fins que ella es faci responsable de les seves coses, durant també un parell de dies.

Un cop passat aquest temps, amb els deures fets i l’habitació arreglada, podrà recuperar la seva joguina.

Si us hi fixeu totes aquestes tècniques que us he explicat, a part de ser útils com a eina per ensenyar les coses, tenen un principi bàsic, i és que ens permeten posar límits sense haver de cridar, ni discutir amb el nen. Senzillament expliquem com han de ser les coses, com volem que les facin, i si no ho fan quines conseqüències pot tenir això. El nen, una vegada té tota la informació, decideix fer una cosa o una altra, i accepta les conseqüències que això tindrà.

Vosaltres us eviteu discutir i cridar, però el missatge arriba de forma clara i contundent.

30 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. El sistema de punts

La tècnica del sistema de punts és una tècnica que s’utilitza per conductes que es repeteixen contínuament, dia rere dia.

Situacions en les que es pot utilitzar aquesta tècnica:

– Si el nen s’aixeca constantment a l’hora de menjar

– Li costa menjar, va molt lent

– Li costa posar-se a dormir tot sol

– Si diu moltes paraulotes

– Si li costa ser autònom en situacions com, per exemple, la dutxa, fer els deures, vestir-se sol

Construirem una graella amb allò que volem que el nen aconsegueixi fer, és important no fer graelles amb moltes conductes, un màxim de 3 n’hi haurà prou.

Es tracta doncs, de construir una graella

Cada vegada que faci allò que li hem demanat, en el nostre exemple, dutxar-se tot sol, sense cap tipus d’ajuda, es posa un…gomet verd, una cara somrient, una xinxeta de colors, el que vulgueu, i al final d’aquell dia, tindrà alguna recompensa que haureu pactat prèviament, en el nostre exemple, us he posat dues recompenses diferents, perquè us feu una idea de les possibilitats que teniu, escollir un postre a l’hora de sopar, triar un conte, les possibilitats són infinites. De fet, el que s’esculli com a recompensa ha de ser alguna cosa que realment li agradi a la vostra filla o al vostre fill, de manera que ho sentin com a tal.

En aquest cas, la setmana no està completa, hi ha hagut dos dies que no hem posat el punt verd. No fa falta que remarquem al nen que hi ha hagut dos dies que no ha complert amb la seva part del pacte, el fet de no obtenir la recompensa ja és suficient, el que volem és que vegin que el que té beneficis per ell, és fer-se càrrec de la seva neteja, no pas, el fet de que no en sigui capaç.

Per últim, quan el nen aconsegueixi tota la setmana de color verd, per exemple, pot aconseguir un bany llarg el diumenge, amb totes les joguines que vulgui.

Quan porti més o menys, unes tres setmanes que s’està dutxant sol, ja podrem deixar de fer la graella, després d’explicar-ho als nens.

29 enero, 201323 abril, 2021

Remeis per la desobediència. Temps fora!

Doncs si! Tres bons remeis per actuar davant de la desobediència continuada.

1. Tècnica del «time out» o «temps fora»: Tal com indica el nom, es tracta de portar al nen en alguna habitació o zona durant un temps determinat i curt, per solucionar algun problema que tinguem. Imaginem, que el Raúl, no para de molestar la seva germana mentre fa els deures. L’hem avisat moltes vegades i no hi ha manera, s’ha convertit en un joc el fet que cada vegada que vosaltres sortiu de l’habitació de l’Ainoa, el Raúl torna a molestar-la esperant la vostra reacció.

Passos a seguir:

Avisar al nen. Avisem al Raúl i li diem, que si segueix molestant a la seva germana el portarem a la zona que ell ja coneix.
Portar-lo a un lloc que haurem assignat prèviament, sempre serà el mateix lloc. Li explicarem perquè l’hem portat. Raúl, estàs aquí perquè no deixes que l’Ainoa pugui concentrar-se i fer els deures. Ella necessita estar tranquil·la.
El deixarem un temps concret, que depèn de l’edat. Normalment, contem un minut per anys que tingui i mai el deixarem més de 20 minuts, perquè sinó deixarà de ser efectiu.
Quan acabi el temps, tornarem per tancar la situació, demanarem explicacions i sobretot, deixarem clares les normes. En aquest cas, serà bo insistir que a partir d’aquest moment, l’Ainoa ha d’estar sola a la seva habitació, si no és capaç de jugar sol a la seva habitació, fins que la seva germana acabi de fer els deures, haurà de deixar de jugar.
Petons i abraçades. És interessant, una vegada ha quedat clar tot el que es volia, no seguir enfadats, el nen ha acceptat les conseqüències per no fer allò que se li demanava i ara té una altra oportunitat.

Aquesta és una manera de trencar amb alguna situació que es desmarxa i que va pujant de to, tant pel nen, que a poc a poc es va posant més nerviós i inclús us pot anar provocant cada vegada més i també per vosaltres, perquè aquest mateix temps que té ell per tranquil·litzar-se el teniu vosaltres.

Les primeres vegades que utilitzeu aquesta tècnica, és possible que els nens no us creguin, que s’aixequin o que continuïn provocant-vos. Senzillament, sense donar ales a les seves provocacions, el torneu a acompanyar al seu lloc i li dieu que no esteu jugant, que ja saben on s’han d’estar. Les següents vegades ja no fa falta seguir amb les instruccions.

Com tot, les primeres vegades demana una mica més de paciència i molta persistència, però val la pena, els nens ho aprenen ràpid.

28 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (V). Fer-se responsable

La d’avui és la última tècnica, es tracta de que el nen es faci responsable de les seves pròpies accions i de canviar conductes o situacions que no són beneficioses per ningú. En definitiva, li plantegem diferents conseqüències i ell es responsabilitzarà decidint el que creu que ha de fer. El marge de decisió és molt petit, i evidentment, obtindrà beneficis si fa el que és correcte, o el que vosaltres li demaneu.

Normalment, el que hem de fer és plantejar conseqüències per les coses que vulgueu que canviï, per tant, quan no es porti bé. Hi ha diferents maneres de fer-ho, anem a veure-ho:

Com ha de ser la conseqüència?

Ha de tenir relació amb la conducta negativa. Si ens trobem a l’hora de menjar, allò que no rebrà a canvi, ha de tenir a veure amb el menjar.
Expressar-la sense que soni amenaçadora.
Hem d’estar disposats a dur-la a terme quan s’incompleixi la norma. No és gens útil dir, si no et menges la verdura, no et compraré cap gelat mai més, perquè això és evident que no ho complirem, llavors no serveix per a res.
Ha de ser limitada en el temps.

Exemple:

El vostre fill està jugant amb un joc a terra de l’habitació, amb un munt de peces, i de sobte, us demana que li poseu la seva pel·lícula de dibuixos preferida. Evidentment, li dieu que primer ha de recollir. El nen no vol recollir. Doncs bé, ha de fer-se responsable de les seves joguines, per tant, li podreu dir, que no li podeu posar la pel·lícula fins que no reculli totes les joguines.

Veieu, que té una petita elecció a fer, o recull les joguines i aconsegueix veure els dibuixos, o perd la possibilitat de veure els dibuixos. En aquest cas, la conseqüència, el veure o no veure els dibuixos, ja veieu que té una relació directa amb el fet de recollir la joguina. No sona gens amenaçador, sinó que sona com una evidència que li demanem que primer reculli les coses. Per passar a una altra activitat, primer s’ha de deixar tot recollit. Per limitar-ho en el temps, si no obtenim resposta del nen, li haurem de dir, que no podem esperar fins demà, perquè més tard, haurem de sopar i anar a dormir, per tant, tard o d’hora haurà de quedar tot recollit. Si tarda massa, no tindrà temps de veure els dibuixos.

Molt bé, fins aquí la major part de les eines habituals que teniu per poder anar enfrontant el dia a dia, amb certa creativitat, tranquil·litat i amb el control a les vostres mans. Però em direu, a veure, això està molt bé, però jo de vegades m’hi he de barallar una mica més, no em respon a la primera o a la segona. Hi ha estires i arronses que duren molt més que tot això. També pot ser que us trobeu amb problemes específics, en situacions determinades que es va repetint dia rere dia el mateix problema i que sembla que no li acabeu de trobar la solució.

Bé, ens queden 3 opcions més, us en diré els noms i en següents entrades hi aprofundirem:

1. Tècnica del «time out» o «temps fora».

2. Tècnica del «sistema de punts».

3. Tècnica de «requisar joguines».

Aquestes tres tècniques s’han fet molt famoses arrel del programa de la «Supernnany».

23 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (III). Les rebequeries

Avui seguirem amb una tercera tècnica, que és la d’ignorar la conducta. Els nens aprenen a trobar els punts febles de la gent amb qui interaccionen i de vegades, volen cridar la nostra atenció o evitar de fer alguna cosa que no volen fer i que nosaltres els hi hem demanat.

Ignorar la conducta, és molt més fàcil de dir que no pas de fer, perquè de vegades costa molt, ja sigui perquè la rebequeria o rabieta l’està fent al supermercat i a nosaltres ens fa certa vergonya que estigui plorant i picant de peus a terra per tots els passadissos, o perquè plora de manera desesperada i ens agradaria agafar-los en braços o ja sigui perquè ens estan explicant alguna cosa que sembla important i no els voleu deixar amb la paraula a la boca.

M’agradaria posar-vos un exemple amb el que em trobo bastant sovint a la meva feina. Treballo amb nens que tenen dificultats d’aprenentatge i per tant, fem exercicis de reeducació. Imaginem-nos un nen que té problemes per concentrar-se, problemes d’atenció i que a més a més és molt poc autònom per fer feina. Bé, doncs moltes vegades, quan comencen a fer un exercici, i els hi dic que l’hauran de fer tots sols, escriuen un parell de paraules i llavors em comencen a explicar, per exemple, que avui a l’hora del pati els hi ha passat alguna cosa important. La meva tendència, és escoltar això que m’estan dient, perquè sembla important, però en realitat, el que està fent el nen és cridar-me l’atenció amb alguna cosa que sap que em costarà resistir-me. És important doncs, remarcar que ara no el puc escoltar perquè està fent l’exercici, que en tot cas m’ho expliqui quan acabi.

La sorpresa està, i és on queda clar, que simplement era una crida d’atenció, és que el tema del que ha passat no torna a sortir en tota la sessió, de cop i volta ha perdut tota la importància que tenia.

De conductes per cridar l’atenció, doncs, com veieu, n’hi ha de tot tipus, però una que és molt evident i que acostuma a preocupar bastant als pares són les rebequeries.

Pla d’actuació:

Estar molt calmat, teniu vosaltres el control de la situació, no el nen/a.
No parlar-li, no preguntar-li què li passa ni res de tot això.
No mirar-lo als ulls, esperant que deixi de plorar, com més el mirem (recordeu que volen atenció, no importa de quin tipus sigui) plorarà més.
No agafar-lo en braços.
No donar-se per vençut, de vegades les rebequeries no duren massa, però de vegades els nens tenen una paciència infinita i poden estar bastanta estona, heu de seguir amb la vostra estratègia fins al final. Podeu agafar un llibre o una revista i així evitareu mirar-lo i anar-li donant força.
Penseu que de vegades inclús us poden anar seguint per casa mentre ploren o agafar-vos la cama. Intenteu sense ser bruscos, seguir amb la vostra feina i com a molt, de tant en tant, li podeu dir: – Quan deixis de plorar, podrem parlar.
Quan ja es calmi, llavors tot l’amor i tota l’atenció que volgueu.

Segueixo amb l’exemple anterior:

Ara ja li he dit al nen que quan acabi l’exercici podrem parlar del que ell vulgui, però primer que faci ell sol la fitxa que li he donat. Agafo un llibre i em poso a llegir, així evito mirar-lo i donar-li peu a algun altre tipus de crida d’atenció. Tot i així, alguna vegada pot ser que comenci a queixar-se perquè no ho sap fer o no li surt. Segueixen sent crides d’atenció. Senzillament, és dir-li que si s’equivoca no passa res, que el més important és que ho intenti, llavors segueixo amb el llibre.

Amb això el que vull dir, és que els nens ho intenten de totes les maneres possibles, però amb calma i sempre transmetent que estàs allí amb ell, però que ell també ha de posar de la seva part, i s’ha de comportar d’una altra manera perquè vosaltres li presteu atenció.

22 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (II). Ensenyant a fer coses

Avui us vull explicar la segona tècnica, que s’anomena: dirigir la conducta. Aquesta vegada el nom s’entèn perfectament i significa això, que haurem d’anar dirigint el que fan dient-los com ho han de fer. De fet, quan fan una cosa malament, els hi direm perquè això que estan fent no ho han de fer, però no ens podem quedar aquí, els hi hem d’explicar com ho han de fer per fer-ho bé. Jo crec que aquesta és la millor manera d’ensenyar les coses i a poc a poc, els haurem d’anar deixant sols i cada vegada seran més autònoms. Sempre que hi hagi una nova situació, farem el mateix.

Us poso un exemple:

Hi ha nens, que quan agafen una capsa amb un joc de taula, un puzzle o alguna per l’estil, obren la capsa i ho aboquen tot de mala manera damunt la taula, amb el perill que es trenqui alguna cosa, es perdi alguna peça del joc, etc. La primera vegada que ha passat, no hi hem sigut a temps, perquè no ens esperàvem que ho fes així, però li direm que els jocs no es tiren, sinó que es treuen a poc a poc, perquè sinó es trenca i perdem peces.

Al següent dia que agafi un joc, l’anirem dirigint. Li direm: te’n recordes que el joc s’ha d’obrir i treure a poc a poc, que sinó perdrem peces? Edgar, quan arribem a l’habitació, deixarem la capsa damunt de la taula. Molt bé! Ara obre-ho i a poc a poc, ves traient les peces i ves-les posant damunt de la taula així, aquí al meu costat.

D’aquesta manera, aprèn a fer una cosa bé i també evitem que intenti provocar-nos o cridar-nos l’atenció. De fet, a partir d’ara, si torna a treure el joc de mala manera i mirant-nos, a veure què fem, ja sabem que està posant a prova aquesta norma que ha après. Simplement, hem de ser coherents i decidir la nostra actuació, que podria ser, tornar a desar el joc conjuntament a la capsa perquè ja sabem que així no es pot fer i tornar-hi al cap d’una estona.

A més a més, m’agradaria afegir un petit truc, que a vegades no en som conscients, però ho fem i ens provoquem un problema que no existia i possiblement no anava a existir. De vegades tenim la tendència a fer preguntes que per nosaltres no tenen opció de resposta, sinó que quan fem la pregunta, ja sabem que ho hem de fer, que no hi ha opció. El nen, però, ens diu que ell no vol acceptar la nostra proposta, reacciona, s’enfada i ens posa en una situació molt incòmoda, perquè l’intentarem convèncer d’allò que necessitem que faci.

A veure, m’explico. Teniu la roba preparada de la vostra filla i avui toca la faldilla blava. En lloc de dir-li, ara posa’t la faldilla, dieu:

– Que et vols posar la faldilla?

– No

A partir d’aquí, ja hi sou, ara el que heu de fer és intentar convèncer-la de que se la posi.

Un altre exemple:

– Raúl, que vols anar a passejar? (quan per vosaltres no hi ha opció, perquè heu de passar a comprar algunes coses i s’ha de sortir)

– No mama, no vull.

El lema seria: «No preguntem res quan no volem que ens diguin que no».

La idea seria:

– Molt bé Raúl, ara d’aquí a 10 minuts hauràs de recollir tot això que sortirem a passejar. Quan ho tinguis recollit m’avises que t’ajudaré a posar-te la jaqueta.

O en el cas de la nena, imaginem-nos que s’ha de vestir sola, li direm:

– Mira, tens la roba d’avui damunt de la cadira. Després vine a la cuina que tens cereals per esmorzar.

21 enero, 201323 abril, 2021

Tècniques per posar límits (I). Els més petits

Aquesta setmana la dedicaré a explicar-vos les 5 tècniques que existeixen per posar límits i per tant, evitar la desobediència i ensenyar tot el munt de coses que els nens aprenen. La primera, que és la d’avui té un nom bastant llarg i rebuscat, però en realitat és la més senzilla de totes, s’anomena: reestructurar les expectatives o les situacions. Com que és la més senzilla és la que utilitzarem sobretot amb els més petits de casa, però, una vegada s’aprèn, jo crec que no la deixareu d’utilitzar mai.

Bàsicament, es tracta de canviar alguna cosa de l’entorn per aconseguir que el nen faci o no faci allò que volem o que ha d’aprendre.

Us posaré dos exemples.

Exemple 1: La vostra filla o el vostre fill comença a gatejar o caminar i per tant, a moure’s per tota la casa. Una manera de posar límits, és senzillament, canviant les coses que hi ha dins dels calaixos (on ara arriba i abans no) per evitar que agafi alguna cosa perillosa, o que es pugui trencar o que senzillament no voleu que agafi. També pot ser que vulgueu evitar que entri en alguna de les habitacions de la casa mentre vosaltres no hi sou presents, doncs senzillament n’hi haurà prou en tancar la porta. Vist així això sembla bastant obvi i senzill, però sempre, quan ens trobem davant d’alguna situació que se’ns presenta com un problema o un repte, hauriem de tenir en compte aquesta idea tan senzilla, ara us quedarà molt clar en el següent exemple.

Exemple 2: La vostra filla o el vostre fill, ha crescut, i ara ja fa moltes coses sol, està aprenent a vestir-se i menja tot sol, però sobretot al matí, va molt lent i tarda molt en esmorzar. Això provoca discussions i que us enfadeu de bon matí perquè voleu que aconsegueixi menjar una mica més ràpid perquè sinó arribeu tard a l’escola. Ho heu provat de moltes maneres, inclús alguna vegada ha marxat cap a l’escola sense acabar-se l’esmorzar, però tot i així, no heu aconseguit que esmorzi. Doncs una solució ben senzilla, que a més a més, evitarà el mal humor és «reestructurar la situació», és a dir, despertar-lo 10 minuts més aviat perquè així tingui, aquests 10 minuts més de marge, que necessita per esmorzar. De vegades, quan el nen no està cridant l’atenció amb la seva conducta, sinó que senzillament li estem demanant un repte massa gran, podem evitar molts dels problemes d’aquesta manera.

7 enero, 201323 abril, 2021

Les rutines

Fins ara us he parlat de l’autoritat i també de les normes. Com ja us vaig dir, l’autoritat és quelcom que ens hem de guanyar dia a dia. Les normes ens ajuden a mantenir aquesta autoritat a través de punts claus que es van repetint i que seran sempre iguals, la base dels valors i de les coses que voleu ensenyar als vostres fills. Però a més a més, a part de les normes, necessitem crear una rutina que englobi les necessitats dels nens, que seran molt diferents quan aquests són bebès a quan es van fent grans, les vostres necessitats individuals, les necessitats de la parella i finalment, les de tot el conjunt de la família. Vist així, sembla una cosa extremadament complicada, però totes les famílies creen les seves pròpies rutines. Ara bé, què passa quan aquesta rutina no acaba d’encaixar i teniu la sospita que potser s’hauria de canviar per obtenir-ne un millor benefici. Doncs bé, us explico com confeccionar una rutina sense deixar-nos cap punt important:

Prioritzar: Sempre començarem per prioritzar les necessitats bàsiques dels infants. Sobretot ens centrarem en les hores de menjar i les hores de dormir, que intentarem que es modifiquin el menys possible. Quan són petits, sobretot, és fàcil de veure com afecta la gana i la son en l’estat d’ànim dels nens. Quan es van fent grans, això no es detecta amb la mateixa facilitat, però, segueix sent bàsic que dormin les hores necessàries i, igual que intentem que facin una dieta equilibrada, s’ha d’intentar que mengin més o menys sempre a les mateixes hores.
Ha de tenir cabuda la diversió: s’ha de buscar temps també perquè puguin gaudir i puguin expressar-se a través del joc, perquè aprenen també moltes coses jugant.
Hi ha d’haver temps per tots: els nens necessiten ajuda per fer moltes coses, però també hi ha coses que les han de fer sols, de manera que així ens queda una mica de temps a nosaltres per organitzar-nos i fer altres feines que hem de fer. El temps de la parella és igual d’important que el temps dels fills, així doncs, si aconseguim un bon horari de son, segurament, també hi haurà un temps que serà per la parella.
Ha de ser flexible: necessitem ser flexibles perquè és evident que els dies no són calcats els uns als altres i les necessitats són diferents. Un exemple, pot ser els caps de setmana o dies que portem els nens a jugar a casa d’algun amic. Tots aquests canvis han de poder-se incluir dins de la rutina de forma natural.
S’ha de recolzar verbalment: És important no canviar d’activitats de sobte, si preparem als nens avisant del canvi d’activitat amb una mica de temps, ells se’n fan a la idea i canvien d’activitat de forma senzilla.

3 enero, 201323 abril, 2021

Les normes: traiem conclusions

Com a conclusions us volia parlar d’alguns conceptes molt concrets. Vivim en una societat plena de normes, per tant, és important familiaritzar-nos amb elles el més aviat possible, de manera, que poc a poc, les anem entenent i els nens aprenen a tolerar la frustració. Els nens n’aprenen de moltes maneres de conviure amb les normes, i una d’elles ha de ser també a casa. Quan juguen amb els seus amics, quan fan cas de les normes de l’escola i de la classe i a casa, on s’ha de compartir l’espai amb tots els membres de la família.

No s’ha de tenir una gran quantitat de normes, sinó normes bàsiques i clares i que vagin en consonància amb els valors de la família, d’aquesta manera tot és més senzill i fàcil de fer dur a terme. És per aquesta raó que no existeixen normes millors ni pitjors, sinó normes que van en consonància amb cada família i que són útils en cada una d’elles.

En quant als pares, un dels reptes que teniu davant del tema de les normes, és el de distingir quan s’ha de ser rígids amb les normes que existeixen a casa i quan, a poc a poc, perquè les necessitats de la família van canviant, les normes també ho fan. De vegades amb l’ajuda de tothom, opinant i modificant la norma al gust de tots i de vegades, imposant aquelles normes que creieu que són necessàries.

Exemple: Heu detectat, que últimament, l’Elena, la vostra filla, quan vol alguna cosa o vol cridar l’atenció crida molt. A vosaltres us posa molt nerviosos i fins ara, com que això us ha agafat de sorpresa, no heu sabut aturar-ho i de fet, la vostra forma d’actuar el que realment ha fet, ha sigut accentuar-ho. Decidiu que hi voleu posar solució. Doncs bé, una possibilitat que teniu, és posant una norma. Si fem cas de les característiques que us vaig explicar, la idea seria aquesta:

– Elena, a partir d’aquest moment, quan parlis amb nosaltres ho has de fer sense cridar. Si ens dius les coses sense cridar, les podrem fer, però si les dius cridant, nosaltres no et sentirem. D’acord?

Doncs bé, hem creat una norma nova que s’adapta a les necessitats actuals, l’hem explicat a tota la família i a més a més ho hem explicat de forma clara i senzilla. Ara, el més important, és complir amb allò que acabeu d’explicar. Quan ella us demani les coses sense aixecar la veu, obtindrà resposta per part vostra. Si ho fa cridant i cridant-vos l’atenció, no li fareu cas. Això demana paciència, perquè, l’Elena, segurament posarà a proba aquesta norma nova i us posarà a proba a vosaltres, però no heu de trair-vos a vosaltres mateixos.

2 enero, 201323 abril, 2021

Les normes: us proposo un joc!

Us proposo un joc mental, del qual no coneixeu les normes. De fet, l’única informació que teniu és que m’estic passant una pilota amb una altra persona i en un moment donat paro. Podeu endevinar quina és la norma del joc? No? No ho teniu clar? No ho enteneu?

Això és el que passa quan no expliquem clarament les normes als fills. Encara que a vosaltres, pares i mares, us semblin normes evidents o que les coses estan clares, s’han de dir en veu alta i de forma ben clara, evitant així confusions.

Per exemple: – Que t’has rentat les mans? Ja saps que sempre abans de menjar ens hem de rentar les mans.

Seguim amb el joc. D’acord, tinc clar que és important que conegueu les normes, per tant, us dic que em passaré la pilota amb el meu company 3 vegades i a la tercera vegada us passaré la pilota a vosaltres, d’acord? Preparats?

Ens posem a jugar, doncs, i arribem a la tercera passada, esteu esperant que us tiri la pilota, però no ho faig. Quedeu desconcertats, tot i que no dieu res, i ara de sobte, us la tiro. Que estàveu despistats? O potser massa atents? Us ha empipat que no complís ni amb la norma ni amb la meva paraula? Em creureu la pròxima vegada?

Exemple: Abans d’anar a sopar has de guardar totes les joguines. Poden passar dues coses, un primer cas quan arriba l’hora de recollir és que resulta que heu d’iniciar una petita lluita perquè el nen/a no vol recollir, i com que es fa tard, li dieu que ja ho recollirà després. Una altra possibilitat és que tingueu pressa per anar a sopar perquè s’ha fet tard, quan el nen/a comença a recollir, li dieu que ho deixi per després, que és tard.

En qualsevol de les dues situacions, les normes no estan clares, es van manipulant segons les necessitats del moment i per tant, el nen no té mai clar què ha de fer.

Per últim, imagineu que ja us he explicat bé les normes i ja esteu preparats per jugar amb mi i comencem el joc. No es pot fer trampes, per tant, si algú incompleix les normes, hi haurà d’haver alguna conseqüència.

Exemple: Aquí em refereixo al cas particular de que s’hagin de recollir les joguines perquè s’ha d’anar a sopar i sigui el nen/a que no ho vol fer. És important aconseguir que ho reculli, que es responsabilitzi de les seves coses i que es responsabilitzi també de les normes de casa.

Quan posem una norma, però no la complim, estem tirant pedres a la nostra pròpia teulada. Ja sigui perquè el vostre fill es salta la norma i vosaltres no el corregiu (per ells és com si la norma no existís i això us fa perdre autoritat) o perquè heu demanat que les coses es facin d’una manera determinada i després resulta que no és veritat, la norma perd tot el poder i no servirà per a res. Per tant, ells i elles deixaran de fer allò que els hi demaneu a mesura que aneu perdent credibilitat.