Publicado el

Remeis per la desobediència. Temps fora!

file4861312657187 e1359371460792 1

Doncs si! Tres bons remeis per actuar davant de la desobediència continuada.

1. Tècnica del «time out» o «temps fora»: Tal com indica el nom, es tracta de portar al nen en alguna habitació o zona durant un temps determinat i curt, per solucionar algun problema que tinguem. Imaginem, que el Raúl, no para de molestar la seva germana mentre fa els deures. L’hem avisat moltes vegades i no hi ha manera, s’ha convertit en un joc el fet que cada vegada que vosaltres sortiu de l’habitació de l’Ainoa, el Raúl torna a molestar-la esperant la vostra reacció.

Passos a seguir:

  • Avisar al nen. Avisem al Raúl i li diem, que si segueix molestant a la seva germana el portarem a la zona que ell ja coneix.
  • Portar-lo a un lloc que haurem assignat prèviament, sempre serà el mateix lloc. Li explicarem perquè l’hem portat. Raúl, estàs aquí perquè no deixes que l’Ainoa pugui concentrar-se i fer els deures. Ella necessita estar tranquil·la.
  • El deixarem un temps concret, que depèn de l’edat. Normalment, contem un minut per anys que tingui i mai el deixarem més de 20 minuts, perquè sinó deixarà de ser efectiu.
  • Quan acabi el temps, tornarem per tancar la situació, demanarem explicacions i sobretot, deixarem clares les normes. En aquest cas, serà bo insistir que a partir d’aquest moment, l’Ainoa ha d’estar sola a la seva habitació, si no és capaç de jugar sol a la seva habitació, fins que la seva germana acabi de fer els deures, haurà de deixar de jugar.
  • Petons i abraçades. És interessant, una vegada ha quedat clar tot el que es volia, no seguir enfadats, el nen ha acceptat les conseqüències per no fer allò que se li demanava i ara té una altra oportunitat.

Aquesta és una manera de trencar amb alguna situació que es desmarxa i que va pujant de to, tant pel nen, que a poc a poc es va posant més nerviós i inclús us pot anar provocant cada vegada més i també per vosaltres, perquè aquest mateix temps que té ell per tranquil·litzar-se el teniu vosaltres.

Les primeres vegades que utilitzeu aquesta tècnica, és possible que els nens no us creguin, que s’aixequin o que continuïn provocant-vos. Senzillament, sense donar ales a les seves provocacions, el torneu a acompanyar al seu lloc i li dieu que no esteu jugant, que ja saben on s’han d’estar. Les següents vegades ja no fa falta seguir amb les instruccions.

Com tot, les primeres vegades demana una mica més de paciència i molta persistència, però val la pena, els nens ho aprenen ràpid.

 

 

 

Publicado el

Tècniques per posar límits (V). Fer-se responsable

file000533175307 e1359370625760 1

La d’avui és la última tècnica, es tracta de que el nen es faci responsable de les seves pròpies accions i de canviar conductes o situacions que no són beneficioses per ningú. En definitiva, li plantegem diferents conseqüències i ell es responsabilitzarà decidint el que creu que ha de fer. El marge de decisió és molt petit, i evidentment, obtindrà beneficis si fa el que és correcte, o el que vosaltres li demaneu.

Normalment, el que hem de fer és plantejar conseqüències per les coses que vulgueu que canviï, per tant, quan no es porti bé. Hi ha diferents maneres de fer-ho, anem a veure-ho:

Com ha de ser la conseqüència?

  • Ha de tenir relació amb la conducta negativa. Si ens trobem a l’hora de menjar, allò que no rebrà a canvi, ha de tenir a veure amb el menjar.
  • Expressar-la sense que soni amenaçadora.
  • Hem d’estar disposats a dur-la a terme quan s’incompleixi la norma. No és gens útil dir, si no et menges la verdura, no et compraré cap gelat mai més, perquè això és evident que no ho complirem, llavors no serveix per a res.
  • Ha de ser limitada en el temps. 

Exemple:

El vostre fill està jugant amb un joc a terra de l’habitació, amb un munt de peces, i de sobte, us demana que li poseu la seva pel·lícula de dibuixos preferida. Evidentment, li dieu que primer ha de recollir. El nen no vol recollir. Doncs bé, ha de fer-se responsable de les seves joguines, per tant, li podreu dir, que no li podeu posar la pel·lícula fins que no reculli totes les joguines.

Veieu, que té una petita elecció a fer, o recull les joguines i aconsegueix veure els dibuixos, o perd la possibilitat de veure els dibuixos. En aquest cas, la conseqüència, el veure o no veure els dibuixos, ja veieu que té una relació directa amb el fet de recollir la joguina. No sona gens amenaçador, sinó que sona com una evidència que li demanem que primer reculli les coses. Per passar a una altra activitat, primer s’ha de deixar tot recollit. Per limitar-ho en el temps, si no obtenim resposta del nen, li haurem de dir, que no podem esperar fins demà, perquè més tard, haurem de sopar i anar a dormir, per tant, tard o d’hora haurà de quedar tot recollit. Si tarda massa, no tindrà temps de veure els dibuixos.

 

Molt bé, fins aquí la major part de les eines habituals que teniu per poder anar enfrontant el dia a dia, amb certa creativitat, tranquil·litat i amb el control a les vostres mans. Però em direu, a veure, això està molt bé, però jo de vegades m’hi he de barallar una mica més, no em respon a la primera o a la segona. Hi ha estires i arronses que duren molt més que tot això. També pot ser que us trobeu amb problemes específics, en situacions determinades que es va repetint dia rere dia el mateix problema i que sembla que no li acabeu de trobar la solució.

Bé, ens queden 3 opcions més, us en diré els noms i en següents entrades hi aprofundirem:

1. Tècnica del «time out» o «temps fora».

2. Tècnica del «sistema de punts».

3. Tècnica de «requisar joguines».

Aquestes tres tècniques s’han fet molt famoses arrel del programa de la «Supernnany».

 

Publicado el

Què pensen els nens?

baby e1359113170254 1

Avui divendres us vull presentar un vídeo molt especial i molt divertit. Farem un parèntesi a les tècniques per posar límits fins al dilluns i espero que avui disfruteu d’aquest vídeo.

Primer de tot, és fascinant el tipus d’experiments que es fan per trobar respostes a les preguntes de què pensen els nens i com ho fan, però també és fascinant els resultats que obtenen.

La psicòloga que fa aquesta presentació es diu Alison Gopnik, el que realment està explorant són els mecanismes que utilitzen els nadons per prendre decisions i aprendre del món que els rodeja mentre juguen.

El primer experiment que ens mostra en aquest vídeo el fa amb nens de 15 a 18 mesos i els resultats ja són espectaculars.

El segon experiment que explica, amb imatges d’un nen mentre fa l’experiment, és amb nens de 4 anys.

Només cal que cliqueu aquesta imatge i viatjareu al món del cervell infantil!

ted

 

Bon cap de setmana i fins dilluns!

Publicado el

Límits específics

file0001036914807 e1358375281281 1

En el procés de desenvolupament del nen, aquest ha de descobrir el món que l’envolta. L’hem d’acompanyar en aquests descobriments, proposant-li alternatives que s’ajustin a les nostres necessitats i a les seves.

El que per nosaltres pot semblar una dolenteria, pot ser simplement un joc per ell. Hem d’explicar-li que hi ha coses que no es poden fer. Ex: La Maria, agafa uns plastidecor nous i es posa a dibuixar coses en el seu llibre preferit. Per ella això és un joc, però se li ha de dir i explicar que això no es pot fer.

 

Per posar límits:

 

  • Avaluar ràpidament la situació: per exemple, què està passant, si la situació es perillosa o si el nen es pot fer mal. En el cas que hi hagi perill, l’hem d’apartar del lloc on es trobi o agafar-li qualsevol cosa perillosa que tingui a les mans, amb tranquilitat i sense alterar-nos.
  • Quan s’intervé, s’ha de saber amb antelació el que es farà: Una vegada hem vist què està passant és molt més fàcil que trobem o pensem un pla d’actuació.
  • Mantenir la serenitat.
  • Si el nen no respon a les demandes, seguir insistint.
  • Tenir paciència.
  • Tancar el procés, parlant amb el nen: Al final de tot serà quan es poden treure conclusions de tot el que ha passat i de treure’n un aprenentatge si ho creiem necessari.

Per tant, seguint l’exemple de la Maria, primer avaluarem la situació i veurem que no hi ha cap perill en el que està fent. Decidim que el que volem és que deixi de pintar el conte, per tant, li direm que deixi el plastidecor i que vagi a buscar fulls per poder pintar. Una vegada ho hem decidit, ho direm de forma serena i tranquil·la. Al final, li explicarem que els contes no es poden pintar perquè són per llegir, són per tots i han de durar molt de temps i els hem de cuidar entre tots.

 

Publicado el

L’art d’amargar-se la vida

file000182160770 e1358204171753 1

No us espanteu amb el títol d’aquesta entrada, «L’art d’amargar-se la vida» és el títol d’un llibre, que en clau d’humor, intenta explicar diferents maneres que tenim els humans de complicar-nos la vida. És un llibre bastant curt, molt humorístic i divertit, que, amb tots els exemples és impossible que en algun dels casos no ens sentim identificats.

El seu autor, Paul Watzlawick, és autor de la Teoria de la comunicació humana, entre molts altres treballs. Forma part de la teràpia familiar i teràpia sistèmica. La seva teoria de la comunicació humana es basa en 5 idees claus i molt interessants, també pel tema que ens ocupa, que és l’educació dels més menuts:

– És impossible no comunicar-se: Tot el que fem, les nostres conductes, són comunicació. Tots els actes tenen el seu significat, per tant, sempre ens comuniquem. Pensem doncs, que als nens els hi estem donant informació constant.

– Hi ha diferents nivells de comunicació: La comunicació va més enllà del significat de les paraules, com es diuen les coses i com les entèn l’altra persona tenen la mateixa importància perquè el missatge tingui el significat sencer.

– Comunicació digital i analògica: Comunicació verbal (digital), comunicació no-verbal (analògica).

– Comunicació simètrica o complementària: Depèn del tipus de relació que tenen els que es comuniquen, ho fan d’una manera o una altra. Per exemple, en el cas de professor-alumne o de pares-fills, estem parlant de comunicació complementària, en canvi, si és una relació d’igual a igual, és una comunicació simètrica.

– La naturalesa de la relació entre els que es comuniquen, depèn de com aquests, interpretin la comunicació, cada part interpreta una cosa diferent.

Us poso un exemple que es troba dins del llibre, molt gràfic:

elartedeamargarselavida 1

Un home està a casa seva a punt de penjar un quadre. Té el clau, però s’adona que li falta el martell. Pensa en demanar-lo al seu veí.

Pensa:

– Baixo ara al 4t i li demano, a veure si me’l deixa. Ahir a la tarda, quan ens vam trobar a l’ascensor em va saludar una mica distret, potser tenia pressa o potser li passa alguna cosa, potser està enfadat amb mi. Però perquè pot estar enfadat? Jo no li he fet res. Si em vinguessin a demanar una eina jo els hi deixaria ràpidament, perquè no ho ha de fer ell? Pot negar-se a un favor tan senzill? Es pensa que per tenir un martell jo depenc d’ell.

Després de pensar tot això, baixa cap al 4t pis i truca a la porta del veí del martell. Quan el veí li obra la porta, abans que li pugui dir «bon dia», el nostre protagonista li diu:

– Quedi’s amb el martell, se’l pot menjar amb patates!!

Aquest exemple ens ensenya que de vegades provoquem les coses amb el pensament. Pensant que el veí té algun problema amb nosaltres, acabem creant el problema.