Publicado el

Solucions per l’estrès familiar

file0001343561380 e1393501738313 1

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

Publicado el

El que imaginàvem vs la realitat

file000778229068 e1373885007602 1

M’agradaria encetar un tema una mica diferent als que portem tractats fins al moment. Abans de tenir un fill, o fins i tot m’atreviria a dir, abans de crear una família, és inevitable que imaginem com serà, si serem capaços o no de fer de pares, com seran els nostres fills, o si més no, com ens agradaria fer les coses i què ens agradaria ensenyar-los perquè siguin, es portin, es desenvolupin com a nosaltres ens agradaria.

Tot i això, i com és normal, la realitat acaba sent totalment diferent a allò que imaginàvem. És important tenir una idea del que ens agradaria i dirigir els esforços a aconseguir-ho, però hem de tenir en compte que els nens i les nenes, els vostres fills, tenen una personalitat pròpia, i que el que és més difícil, però el que hauríem d’intentar aconseguir és, ensenyar-los tot allò que creiem important però sempre basant-nos en la seva forma de ser.

Tenim tendència a pensar que, per exemple, si sempre hem imaginat que el nostre fill seria una persona tranquil·la i amb interès per estudiar i ens trobem que la nostra filla o fill és al contrari, un infant curiós, que tot ho vol saber i que li costa fer activitats que requereixen quietud o llargues estones de concentració, les coses no sortiran bé. Però tot el contrari, hem de procurar trobar quins són els seus punts forts, i enfocar-nos a ensenyar-los les coses que volem de manera que ells les puguin gaudir.

No hem de sentir-nos decebuts per com són sinó potenciar les seves habilitats i punts forts i ensenyar-los i lluitar perquè puguin millorar i potenciar aquells aspectes en els que es troben amb més dificultats.

D’aquesta manera ens centrarem amb les coses positives que tenen i a partir d’aquestes intentarem potenciar les altres, els infants se sentiran reconeguts però també coneixeran la frustració, aprendran a actuar amb esforç i a no rendir-se a la primera i sabran que sempre que s’esforcin per aconseguir nous reptes vosaltres estareu al seu costat i les alegries pels petits objectius aconseguits seran enormes.

Els vostres fills són petites joies, encara que a vegades requereixin de tot el vostre esforç perquè la rutina i les activitats diàries tirin endavant i es vagin superant tots els petits reptes.

Publicado el

La Bona Sort a casa!

DSC2330 copia1 1

El llibre de la Bona Sort ens explica que si volem aconseguir alguna cosa, bons resultats, el que hem de fer és dirigir-nos i buscar-los de manera activa, aconseguint que les circumstàncies ens siguin favorables, canviant tot el que sigui necessari per apropar-nos al nostre objectiu i aconseguir-lo.

Aquesta és l’analogia que vull fer en l’activitat de la que parlem nosaltres, la de fer de mares i pares. Es tracta, com sempre dic, de detectar tot allò que volem que canviï i buscar quina pot ser la millor manera per fer-ho. Des de l’ordre que hi ha a dins de casa, decidint dedicar més temps a ordenar-la i que cadascú tingui unes tasques ben definides que fins al moment no existien i afavorien el desordre, fins a aconseguir més temps per estar en parella o tasques dirigides a millorar l’autonomia dels nens que poc a poc es van fent grans i teniu la sensació que encara depenen massa de vosaltres.

Enfrontar totes aquestes situacions de manera activa, conjuntament amb tots els membres de la família, el que permet és que hi hagi relacions més cohesionades entre tots els membres de casa, que es tingui la sensació que es controlen les situacions, perquè sempre quan hi ha alguna cosa que no funciona s’intenta millorar i finalment, s’aconsegueixen millors resultats. Alhora tenim efectes col·laterals, perquè estem fent de model pels infants i estem transmetent la idea que entre tots s’han de buscar solucions, lluitar per aconseguir el que un vol i que s’ha de fer de forma activa, no assegut al sofà esperant que arribi la sort. Enfrontar els problemes tots junts, o si més no amb l’ajuda de tots també farà que sigui més fàcil lluitar amb el problema, perquè ens sentirem tots més forts, i els nens, se sentiran recolzats i que formen part d’una família on tothom posa el seu granet d’arena necessari per tirar endavant.

Publicado el

Aprenent a ser pares

file7911277667937 e1366800424582 1

En el programa de redes, de rtve, hi ha una secció que es diu: «La mirada de Elsa». Doncs en el programa d’aquest diumenge, en aquesta secció, Elsa va parlar, a través d’una entrevista al psicòleg René Diekstra de la importància de conèixer el desenvolupament tan físic com psicològic del nen per poder-lo ajudar i acompanyar en el seu creixement. I és veritat que el pares i educadors no ho sabem tot sobre els nostres infants, i també és per això, que sempre que puguem hem d’anar aprenent i deixant-nos guiar per poder tirar endavant la nostra tasca de manera natural, efectiva i convertint-la en un procés de creixement per tots.

Aquí teniu la secció del programa:

Publicado el

Quan el nen s’aixeca i no hi ha manera que s’adormi

dormint Irisz Agocs 1

I per últim i i per tancar el tema del son, una situació que pot ser bastant comú també en algunes llars. El nen que abans no s’adorm tranquil·lament, s’ha aixecat un munt de vegades. Ja sigui perquè no vol estar sol a l’habitació, perquè vol beure aigua o fer pipí o pensa en alguna cosa que s’havia oblidat, o perquè té fred, o perquè té calor o un etcètera bastant llarg, la qüestió és que no és capaç de tranquil·litzar-se sol estirat al llit. El que haurà d’aprendre el nen, doncs, és a establir l’hora d’anar a dormir com la de calmar-se, desconnectar i deixar les preocupacions per quan torni a començar el dia, l’endemà al matí.

Per evitar o minimitzar això podem seguir uns passos molt senzills:

  1. En el moment de posar-nos al llit, haver anat a fer pipí, per evitar que al cap de pocs minuts s’aixequi per anar al lavabo i també controlar que pugui tenir a mà, tot allò que sabem que acostuma a necessitar. De vegades pot ser una mica d’aigua, o mocadors, l’interruptor de la llum que sàpiga on està, algun peluix que utilitzi per dormir, etc.
  2. Si tot i així el nen s’aixeca, l’acompanyarem una altra vegada al llit, sense fer cas dels seus requeriments, perquè ja sabem que tot allò que pot necessitar ho té a l’abast i li direm, que és el moment de posar-se a dormir, que és moment de tancar els ulls i no pensar en res més, i que, en tot cas,  demà ja pensarem amb les coses que ens pugui estar explicant.
  3. Si es torna a aixecar, sense escoltar-lo, li tornarem a dir, i sense gaires explicacions: «ja saps que és hora d’anar a dormir, ara no és moment de totes aquestes coses, demà ho pensarem». Quan torni a posar-se al llit, li desitjarem bona nit i tornarem a apagar el llum.
  4. A partir d’aquest moment, si es torna a aixecar, senzillament tornarem a acompanyar-lo al llit, sense dir-li res, un senzill «bona nit!» quan s’estiri al llit i tornem a apagar el llum.

Com sempre, quan comencem a fer coses d’aquest estil, és necessari que esteu ben tranquils, dominant la situació, sense cridar ni enfadar-vos perquè de fet el que esteu fent és donar seguretat a la vostra filla o fill en una activitat de la vida diària que se li resisteix i que potser li costa una mica més d’esforç. Si li demostreu que esteu allà amb ella, però que és el moment de dormir i no activar un cercle de cridar l’atenció continuada, es reconfortarà i poc a poc, quan arribi l’hora de dormir, sabrà perfectament el que esperem d’ella o ell i s’adormirà tranquil·lament.

 

Imatge extreta: http://bibliocolors.blogspot.com.es/

Publicado el

L’hora de menjar

0009440426T 1920x1280 1

Els àpats són situacions socials, per tant, és necessari que, almenys una vegada al dia, es pugui menjar tots junts. Si més no, la part de la família que pot menjar a casa que ho puguin fer conjuntament. És important que mengem sempre al mateix lloc, que sigui a la taula i si és possible, sense televisió, ja que d’aquesta manera s’afavoreix la comunicació entre tots els que estan a taula.

 

Ja que és un ritual, és important que els nens l’aprenguin des del principi, és a dir, des del moment de parar la taula. Des de ben petits ja es poden fer càrrec d’ajudar-nos a parar la taula, i anar adquirint responsabilitat i fer-los partíceps de les activitats de casa.

Els menús, si és possible han de ser per tots igual i el nen no és el que ha de decidir què menja, volem que tingui una alimentació equilibrada, per tant, sou vosaltres que heu de decidir els menús.

 

Durant les hores de menjar s’aprenen moltes coses:

  • Hàbits d’higiene.
  • Seure bé a la taula i compensar el ritme d’uns amb el dels altres, per tant, també s’aprèn a respectar i a compartir el que hi ha a taula.
  • Descobrim aliments nous i noves textures.
  • S’aprenen les normes específiques d’estar a taula.
  • Aprenen a fer-se responsables de parar i desparar la taula, activitats que amb l’ajuda de tots es fan més fàcilment.
  • S’aprèn a dialogar, respectant els torns de paraula i escoltant a tothom.

 

Us poso un exemple de possibles normes a l’hora de menjar:

1. No aixecar-se de la taula sense permís. De fet, en general, no ens aixecarem fins que tots haguem acabat de menjar.

2. Rentar-se les mans abans de posar-se a parar la taula.

3. Els nens també són responsables dels preparatius.

4. Aprendre a demanar les coses, també a la taula, «sisplau» i «gràcies».

El Marc, ja coneix totes les normes que fan referència a l’hora de menjar. De fet, juntament amb la Marta, la seva germana gran, paren la taula, mentre el seu pare prepara el gerro de l’aigua i talla el pa. Ja s’ha rentat les mans ben netes, perquè sap que és necessari per poder agafar els coberts i els gots que faran servir per menjar. Avui, ha pogut escollir ell les estovalles que faran servir i ha agafat aquelles que tenen tans dibuixos, perquè són les seves preferides. Encara no sap què hi ha de menú, la Marta que ha ajudat a fer el segon plat no li vol dir, diu que és una sorpresa. Segur que això vol dir que li agrada molt el que menjarà. Una vegada tothom ha posat totes les coses damunt la taula, tots seuen al seu lloc i comencen a menjar. Bon profit!!

Publicado el

La vida diària

file0001021726526 e1361269757461 1

El que he anat fent fins ara, ha sigut desgranar les situacions en que ens trobem mares, pares, educadors i educadores de manera general. És a dir, tota educació ha de tenir un conjunt de coses que ens ajuden a ensenyar el món als més petits. Però la vida diària, el dia a dia, ens exigeix situacions concretes que comporten una barreja de tot això. Una barreja de valors concrets, normes concretes i per tant, marquem uns límits específics i exigeixen la màxima coherència entre els que s’ocupen de l’educació dels menuts.

 

Em refereixo a situacions com:

– L’hora de menjar

– L’hora d’anar a dormir

– Els nens i els deures

– Els nens i l’oci

– L’hora d’anar a comprar

Al final, les famílies ens organitzem al voltant de totes aquestes situacions diàries i són les que donen la personalitat de tots els membres que vivim en una mateixa casa.

Així doncs, a poc a poc, m’agradarà anar introduint tots aquests temes i veient com ho podem fer per barrejar l’educació en tots aquests àmbits i com solucionar petits problemes habituals que se’ns poden presentar.

Publicado el

Coherència educativa

spider castells 1

Avui per parlar-vos de la coherència educativa, agafarem com a metàfora el món casteller. Perquè un castell pugi i es construeixi sa, segur i pugui arribar a ser coronat, es necessita que tothom que en forma part, des de la pinya, fins a l’acoxador i l’enxaneta facin el que els hi toca de forma eficient.

Doncs bé, quan parlem d’educar els nens, que creixin forts, segurs i sans, ens referim una mica al mateix.

La pinya: Fa la força necessària perquè el tronc del castell es construeixi recte i sense fissures. En el cas de les famílies, la pinya està composta per la família externa (tiets, avis), amics de la família i fins i tot l’escola. Totes aquestes realitats s’ajunten per donar suport a la família nuclear (els pares i els fills).

El tronc: El tronc es va construint a poc a poc, i el que vol és arribar a l’altura necessària perquè s’hi pugui enfilar l’enxaneta i coronar el castell. En el cas familiar, el tronc, com ja podeu imaginar està format, sobretot, pels pares. També, l’ajuda diària dels avis, quan van a buscar els nostres fills a l’escola i la tutora del nen, que es fixa amb el seu comportament diari.

tjlcgi875578Finalment, l’enxaneta: La persona que tira amunt, amunt i que corona el castell. Si l’enxaneta veu que el castell és segur no dubta pas en tirar cap amunt, en canvi, si veu que trontolla i que té perill de caure, pot decidir que no s’arrisca i que no puja. En el nostre cas, aquí ens estem referint a les filles i els fills, que, quan el nostre castell particular els hi dóna confiança no dubten en tirar amunt. En canvi, quan no veuen coherència en el que els hi estem ensenyant, potser que decideixin quedar-se pel camí. Fer cas a uns i no fer cas als altres, buscar la manera de sortir-se’n amb la seva, cridar l’atenció, etc…

 

 

Demà, seguint i aprofundint més en aquest tema, us parlaré de la importància de la coherència dins de la parella.

 

Imatges extretes: www.panoramaaudiovisual.com i www.phpwebquest.org

Publicado el

Els sentiments i l’autoestima: traiem conclusions

file000115070389 1

 

Així doncs, els nens necessiten que se’ls escolti de forma activa i que se’ls ajudi a posar paraules a tot allò que els hi passa, i ho podem fer de moltes maneres:

 

  • Expressar el nostre afecte i amor de forma repetida i evitar conductes agressives. Voleu saber què escolten els nens si quan ens enfadem comencem a cridar-los? Doncs exactament això:file0002083689554

 

  • Mostrar actitud positiva que transmeti confiança en la seva capacitat de créixer. Sempre, davant de totes les dificultats en les que els nens i les nenes s’aniran trobant, és important que rebin una actitud positiva dels seus pares. De fet, és impossible pensar que mentre creixin no ens trobarem en dificultats, per tant, també és bo aprendre que això forma part de la vida, però que amb esforç i buscant la solució adequada es pot aconseguir.
  • Interessar-se pel que fa i valorar-ho. Els petits sempre mostren amb ganes les coses que més els hi agrada i és important per ells que això es valori dins de casa.
  • Tenir-los en compte en les decisions que els afecten, i en general, en la vida quotidiana.
  • Escoltar amb gran atenció.
  • Reconèixer els sentiments amb paraules tipus: “ajá” “vaja” “ja veig”.
  • Posar nom als sentiments: “sembla molt frustrant”.
  • Concedir al nen els seus desigs de fantasia: Aquesta clau és molt interessant, perquè d’aquesta manera es pot acabar tractant algun sentiment de forma positiva i amb sentit de l’humor. Exemple: És hora de berenar i heu preparat un petit entrepà i una poma. L’Alícia us diu: Vull un plàtan! Però els plàtans estan verds i encara no es poden menjar i així li dieu. L’Alícia, en aquest moment no us vol entendre, ella vol el plàtan que veu allà al davant, doncs bé, teniu l’opció d’utilitzar la fantasia i dir-li a la vostra filla que si tinguéssiu poders màgics o una vareta màgica faríeu madurar el plàtan de seguida, però…no podeu! Així que el plàtan haurà de ser per un altre dia. Els nens acostumen a acceptar molt bé aquest tipus de situacions i les entenen ràpidament. A més a més durant una estona juguen amb vosaltres i s’ho passen bé.