El joc, és doncs, bàsic, una peça fonamental pel desenvolupament dels nostres infants, tant físic com psicològic. Començarem amb un exemple, de joc de normes, amb certa rivalitat i que es juga en equips: «el joc del mocador».
Hi ha dos equips, cada membre de l’equip té un número assignat, que anirà de l’1 al 10, sent cada número un jugador. Cada equip es posa en una banda del camp, i al mig, un àrbitre amb un mocador que li penja de la mà. L’àrbitre, diu un número a l’atzar, i cada membre de l’equip que té aquest número surt corrent el més ràpid possible per poder agafar el mocador. Qui l’agafa ha de córrer per arribar on estan els seus companys sense que l’atrapin, i el que no ha agafat el mocador, ha de perseguir l’altre jugador, perquè és l’única manera que té de salvar-se, atrapar-lo. Així doncs, cada vegada es van eliminant jugadors, i els que queden vius, van acumulant els números dels jugadors eliminats. Aquest és un joc físic, on el que importa és el treball en equip, i per tant, aconseguir els objectius del joc i finalment, guanyar, de forma conjunta i amb el treball de tots.
Ara imaginarem un altre tipus totalment diferent de joc, per exemple, el joc de «pares i mares». Acostumen a jugar els nens i les nenes tots junts, i cadascú fa un paper concret, de pare, de mare, de fills, inclús d’avis i tiets si fa falta. Aquí les regles no existeixen des del principi, sinó que les van creant els nens a mesura que es va desenvolupant el joc, i cada vegada que hi juguen, el resultat que n’acaben traient és diferent, perquè els personatges són diferents i segurament els actors també. Aquest és un tipus de joc que explora sobre situacions de la vida diària, però que la màgia està en que la imaginació juga un paper clau, i a més a més, cadascú pot arribar a representar tots els papers que existeixen. S’aprèn a posar-se al lloc de l’altre, a comunicar-se de manera efectiva i també a expressar maneres de ser dels pares o inclús coses que els poden fer sentir certa angoixa en moments determinats.
I per últim, un típic joc de taula, com pot ser el parxís, que es basa en unes normes conegudes per tots els jugadors, però té la característica de no ser físic, sinó que es tracta de crear les teves estratègies des de la mateixa cadira. En aquests jocs es mescla les habilitats i destreses cognitives amb la sort, així que, acabar guanyant el joc és la unió de molts factors, i el que permet també, és que adults i nens, en aquest cas, estan en igualtat de condicions perquè la sort o la mala sort, és per tots igual.
Així doncs, tres tipus típics de jocs totalment diferents, però que tots tenen les mateixes característiques i funcions:
- Conèixer l’entorn i aprendre a seguir les normes, les que ja existeixen o les que creem nosaltres mateixos.
- Divertir-se, i per tant, disminuir l’ansietat o l’estrès que pugui sentir el nen.
- Ajuda a crear un món de fantasia, que s’adapta a les preocupacions o necessitats del moment en el que estem.
- Interaccionar amb els seus iguals o enfortir vincles amb els adults de referència. Es treballen les habilitats de comunicació.
Ja veieu que el fet no és tan sols a què jugar, sinó que el fet de jugar ja comporta beneficis per sí mateix. Una de les habilitats dels adults i per tant dels pares, és saber conduir el joc, dins de totes les seves possibilitats perquè la diversió sigui àmplia i s’aprengui de tots els tipus de joc.
