Paf, el drac màgic

draco 1

No només el drac de Sant Jordi és famós a Catalunya, també ho és en Paf, el drac màgic. Tot i que la història d’en Paf o Puff, no és catalana, sinó que va néixer com a cançó folk als Estats Units, exactament l’any 1963, s’ha convertit en una cançó molt popular també a Catalunya. La cançó és bastant trista. Explica la història d’un drac amb poders màgics, que és etern i que viu sota el mar. Un nen es fa amic seu, però els nens, com que no són eterns, quan es fa gran deixa en Paf sol, perquè les seves fantasies i jocs ja no l’atrauen com quan era petit.

 

Us deixo la cançó amb la seva lletra, perquè la pugueu cantar tots junts a casa!

 

Font imatge: http://focaclipart.wordpress.com/

Autor: Vladimir Zúñiga

Les activitats extraescolars

file00065662541 e1365677134697 1

Les activitats extraescolars són totes aquelles activitats que els nens fan al sortir de l’escola. També d’aquestes activitats n’hi ha una varietat sorprenentment àmplia. Des dels nens que fan algun tipus d’esport, futbol, bàsquet, handbol, natació i un llarg etcètera, nens que fan catequesi o anglès extraescolar, passant pels que fan música i toquen algun tipus d’instrument, els que el cap de setmana van a l’esplai, algunes manualitats i tallers de tot tipus.

És cert, que quan som petits, aprenem més fàcilment i que per poder complementar tot el que es fa a escola, poder fer activitats és un recurs útil i que no té perquè ser negatiu, però s’ha de ser molt realista quan volem que els nostres fills i filles facin activitats. Hauriem de tenir en compte que facin allò que els hi agrada en el cas que sigui algun esport o sortides amb l’esplai allí on els apuntem, inclús en l’aprenentatge d’algun instrument de música, perquè sinó s’acaba convertint en alguna cosa que fan per obligació però sense ganes ni motivació. En el cas que sigui més una necessitat, per exemple, anglès, per poder reforçar una llengua que li costa aprendre, s’ha de valorar que faci les hores justes i plantejar-nos objectius també realistes, és a dir, no voler aprendre o reforçar tot el que no sap de cop.

De la mateixa manera, quan els nens es van fent grans, també creix el volum de feina que se’ls hi demana des de l’escola. Quan veiem que aquest volum de feina comença a ser massa i que els vostres fills potser no arriben a tot, una de les primeres coses que ens hem de plantejar a suprimir són aquestes activitats.

Si al final ens plantegem reduir les activitats extraescolars, hem de tenir en compte que les més beneficioses són les activitats físiques que no es poden practicar en altres llocs i que es fan en equip o si més no, en contacte amb altres nens i nenes de la seva edat. Alhora també, el benefici és més gran quan les activitats es plantegen com a jocs, no com obligacions que se sumen a totes les obligacions diàries dels nostres menors.

Les joguines

0008291370P 1280x19201 1

Tots els nens i les nenes gaudeixen d’una bona quantitat de joguines, des de les joguines que escampen a l’habitació, és a dir, nines, cotxes, jocs de construcció, potser també contes, etc…i després en gaudeixen d’una altra gran part més, que són tots els que fan referència a les consoles i els seus jocs corresponents.

Sobre les joguines, el que m’agradaria dir, és que és necessari que estiguin adaptades a la seva edat. Potser amb aquestes joguines de dia a dia, que escampen per terra i que guarden a la seva habitació hi estem més familiaritzats i més o menys ja tenim una bona tria feta, i les criatures tenen les joguines adaptades a les seves necessitats, però no hem d’oblidar que els jocs de les consoles també estan recomanats per edats, per tant, és igual d’important que ens hi fixem i comprar els que siguin adequats.

Per altra banda, tot i que els nens i les nenes tenen una gran quantitat de joguines i jocs al seu abast, el que han d’aprendre és realment a jugar. Hem de ser capaços els pares i mares de restringir l’ús a unes poques joguines cada dia. La idea és que aprenguin a jugar amb una cosa cada vegada, que puguin valorar-la. De l’altra manera, si ho tenen tot a mà, no saben gaudir-ne, perquè de vegades sembla que ho escampen tot, van passant d’una cosa a l’altra, però sense aprofundir amb res del que tenen per allí.

Diguem que avui escullen un joc, demà una altra joguina i així successivament, d’aquesta manera s’aprèn a valorar molt més tot el que es té, i alhora la sort també de poder escollir entre una gran varietat de joguines.

Per altra banda, sobre les joguines hi ha un parell de normes que els infants haurien de tenir molt clares:

  1. Tenir cura dels materials, és a dir, ser responsable d’allò que tenim i cuidar-ho.
  2. Deixar tot l’espai ben recollit quan s’acabi el temps de joc

 

Joc en família

file0001389399799 1 e1365502154275 1

Així doncs, com hem vist, un dels beneficis del joc consisteix en disminuir l’estrès i l’ansietat i també ajuda a enfortir els vincles entre els jugadors. És per això que el joc és quelcom que hem d’aprofitar dins de la família.

Si trobem estones per jugar tots junts, permetem relaxar-nos, trobem un espai comú on ens podem oblidar de la rigidesa dels horaris, de les normes, de les rutines i expressar tot tipus de sentiments i diversió.

És divertit jugar en petits equips, els uns contra els altres, i que a més a més, a cada partida puguem canviar els equips. També es pot jugar tots contra tots o tots junts per aconseguir un objectiu comú, per exemple, completar un puzzle de mil peces entre tots. És un moment clau de tota la família poder compartir aquests espais, els nens i les nenes se senten reconeguts, ajudem a rebaixar la rivalitat entre germans si un dia, en algun joc fan un equip contra els altres, hi ha jocs, com per exemple el joc de l’oca, que permet que tots els jugadors estiguin al mateix nivell encara que hi hagi diferències en l’edat, perquè el factor primordial és la sort amb el dau, per tant, a partir d’aquests moments es poden construir relacions més fortes i amb més matisos i també si la família està cohesionada, després es fa més fàcil exigir el bon comportament dels infants, perquè ells són més feliços i saben que hi ha una part que són els seus deures i han de complir, però que també hi ha espai per la diversió i per compartir amb la seva família.

La quantitat de jocs als que podem jugar és inesgotable, alguns ja existeixen i d’altres ens els inventem dins de la família, per això val la pena tenir en compte els gustos de tots, poder iniciar jocs nous de tant en tant o aprofitar estones mortes, com poden ser els viatges en cotxe, per proposar algun joc que estimuli les criatures. Tan divertit pot ser jugar a les paraules encadenades de viatge cap a l’escola, com al parxís un diumenge aprofitant que tenim temps i que han vingut els avis, com jugar a futbol o a bàsquet el dia que anem al camp.

Val la pena aprofitar també aquests moments de joc per remarcar els valors del que vol dir guanyar, perdre i gestionar així la frustració i la motivació dels nens.

El joc lliure

file0001346788047 e1365415001598 1

Mireu si és important jugar, que els estudis indiquen, que el fet de no poder jugar de forma desestructurada, és a dir, fent servir la imaginació impedeix que els nens creixin feliços.

El joc lliure aporta tots aquests aprenentatges:

  • Millora de la competència social. Aprenen una gran quantitat d’habilitats socials: han d’aprendre a respectar els torns, si juguen en grup, accepten les idees dels altres i alhora ells també en proposen de noves, no són constantment el centre d’atenció, han d’aprendre a posar-se al lloc de l’altre per poder-se comunicar de forma eficient, ja que els altres els han d’entendre i han d’entendre les seves intencions. Els nens quan juguen, com que es diverteixen amb el que estan fent, no es rendeixen tan ràpidament davant d’una dificultat, com ho farien davant d’un exercici d’escola que els hi costa o que no saben com fer. Pensem que juguen en grupets i que per tant, per evitar tensions i mals entesos, necessiten desenvolupar la comunicació i la manera d’expressar-se. S’ha vist en els estudis, que els nens utilitzen un llenguatge més sofisticat quan juguen amb els seus iguals que si ho fan amb els adults perquè els adults tenim la tendència d’acabar o d’omplir els buits quan falta informació, de manera que els hi facilitem les coses als nens. Un exemple: Imaginem que la Raquel agafa un pot buit i li diu al Robert, «vainilla o xocolata?», el Robert se la queda mirant i torna a mirar el pot sense respondre. Llavors, la Raquel diu, «Robert, què vols, un gelat de xocolata o un de vainilla?» Veieu que amb una petita interacció, la Raquel s’adona que el Robert no l’ha entès i busca la manera de fer-se entendre i de seguir amb el joc.
  • Maneig de l’estrès
  • Desenvolupament d’habilitats cognitives (per exemple: l’habilitat per resoldre problemes).

Els jocs que ja tenen les normes establertes, també aporten molts beneficis, com ja us he explicat, però el joc lliure, sense normes, el que permet és afrontar-se als problemes de forma més creativa.

Aquest és un article extret d’una revista científica que es diu «Mente y Cerebro», i per qui li pugui interessar, us deixo l’enllaç a la revista, on podreu veure tots els continguts que té, i també us deixo un segon enllaç, amb el resum de l’article que parla del tema d’avui. Trobeu els enllaços al final de l’entrada.

És important tenir clar, doncs, que les obligacions són molt importants i avui en dia és veritat que el temps és un bé escàs i els nens fan una gran quantitat de coses i d’activitats, però és important que siguem capaços de trobar l’espai en que ells puguin gaudir de temps per poder fer volar la seva imaginació i alhora que ho puguin compartir amb els seus amics, de forma lliure i creativa, sense que els adults hi posem les nostres normes, sinó que deixem que ells creïn el seu món de fantasia i que el desenvolupin al seu gust.

http://www.investigacionyciencia.es/mente-y-cerebro/numeros/2013/3

http://www.investigacionyciencia.es/mente-y-cerebro/numeros/2011/1/la-importancia-de-jugar-8502

A què juguem?

file0001622107744 1

El joc, és doncs, bàsic, una peça fonamental pel desenvolupament dels nostres infants, tant físic com psicològic. Començarem amb un exemple, de joc de normes, amb certa rivalitat i que es juga en equips: «el joc del mocador».

Hi ha dos equips, cada membre de l’equip té un número assignat, que anirà de l’1 al 10, sent cada número un jugador. Cada equip es posa en una banda del camp, i al mig, un àrbitre amb un mocador que li penja de la mà. L’àrbitre, diu un número a l’atzar, i cada membre de l’equip que té aquest número surt corrent el més ràpid possible per poder agafar el mocador. Qui l’agafa ha de córrer per arribar on estan els seus companys sense que l’atrapin, i el que no ha agafat el mocador, ha de perseguir l’altre jugador, perquè és l’única manera que té de salvar-se, atrapar-lo. Així doncs, cada vegada es van eliminant jugadors, i els que queden vius, van acumulant els números dels jugadors eliminats. Aquest és un joc físic, on el que importa és el treball en equip, i per tant, aconseguir els objectius del joc i finalment, guanyar, de forma conjunta i amb el treball de tots.

Ara imaginarem un altre tipus totalment diferent de joc, per exemple, el joc de «pares i mares». Acostumen a jugar els nens i les nenes tots junts, i cadascú fa un paper concret, de pare, de mare, de fills, inclús d’avis i tiets si fa falta. Aquí les regles no existeixen des del principi, sinó que les van creant els nens a mesura que es va desenvolupant el joc, i cada vegada que hi juguen, el resultat que n’acaben traient és diferent, perquè els personatges són diferents i segurament els actors també. Aquest és un tipus de joc que explora sobre situacions de la vida diària, però que la màgia està en que la imaginació juga un paper clau, i a més a més, cadascú pot arribar a representar tots els papers que existeixen. S’aprèn a posar-se al lloc de l’altre, a comunicar-se de manera efectiva i també a expressar maneres de ser dels pares o inclús coses que els poden fer sentir certa angoixa en moments determinats.

I per últim, un típic joc de taula, com pot ser el parxís, que es basa en unes normes conegudes per tots els jugadors, però té la característica de no ser físic, sinó que es tracta de crear les teves estratègies des de la mateixa cadira. En aquests jocs es mescla les habilitats i destreses cognitives amb la sort, així que, acabar guanyant el joc és la unió de molts factors, i el que permet també, és que adults i nens, en aquest cas, estan en igualtat de condicions perquè la sort o la mala sort, és per tots igual.

Així doncs, tres tipus típics de jocs totalment diferents, però que tots tenen les mateixes característiques i funcions:

  • Conèixer l’entorn i aprendre a seguir les normes, les que ja existeixen o les que creem nosaltres mateixos.
  • Divertir-se, i per tant, disminuir l’ansietat o l’estrès que pugui sentir el nen.
  • Ajuda a crear un món de fantasia, que s’adapta a les preocupacions o necessitats del moment en el que estem.
  • Interaccionar amb els seus iguals o enfortir vincles amb els adults de referència. Es treballen les habilitats de comunicació.

Ja veieu que el fet no és tan sols a què jugar, sinó que el fet de jugar ja comporta beneficis per sí mateix. Una de les habilitats dels adults i per tant dels pares, és saber conduir el joc, dins de totes les seves possibilitats perquè la diversió sigui àmplia i s’aprengui de tots els tipus de joc.

Els nens i el temps d’oci

file0001162762334 e1364983874339 1

A partir d’avui, encetem un nou tema, els nens i el temps d’oci. Parlarem de diferents coses, des del joc pròpiament dit, passant per les activitats extraescolars, que són activitats i càrrega de feina que tots els nens tenen avui en dia, passant pels valors que ensenyen els jocs i de quina manera ho fan.

De fet, el joc, és una de les activitats més importants que fan els nens, perquè encara que no ho sembli, és una activitat d’aprenentatge molt important. És una manera de provar coses fora de la vida real, com un petit entrenament que fan els nens contínuament quan juguen. Posen a prova les regles del món, de la societat, del lloc on estan, d’ells mateixos, i reben a canvi, aprenentatges bàsics pel seu funcionament diari.

El joc evoluciona segons l’edat del nen, així doncs, els primers anys de vida, bàsicament el que fan els nens és descobrir l’entorn en el que es troben, utilitzant les coses que tenen a prop. Normalment juguen sols. Els podem veure, per exemple, amb alguna cosa de plàstic a les mans i picant a la taula, perquè ha descobert que fa soroll i es diverteix aprenent-ho.

Cap als dos anys d’edat, ja comença a socialitzar-se el joc, utilitzen molt la imitació i el joc es basa en el descobriment del seu propi cos.

Quan els nens ja són una mica més grans, van desenvolupant el joc simbòlic, és un tipus de joc molt important, i el que fan és imitar activitats o accions rutinàries. Els nens a través d’aquest tipus de joc imiten conductes dels adults, poden expressar sentiments i aprendre sobre les normes diàries. Un exemple pot ser el joc de «pares i mares» o poden reproduir escenes que passen a casa, convertint-ho en un joc, per exemple, es poden apropar amb un got a les mans i dir-nos: «té, fins que no t’acabis la llet, no et pots aixecar de la cadira», reproduint algun moment en què nosaltres li hem dit aquesta mateixa frase.

Sobre els sis anys, ja apareixen els jocs que tenen normes i també comença la rivalitat.

Finalment a l’adolescència, guanyen força els jocs que són de pensar, com els jocs de cartes, o jocs de taula de diferent tipus.

El joc, doncs, avança amb nosaltres al llarg de la vida, i ens permet expressar diferents sentiments i a més a més, aprendre sobre el nostre entorn, les normes socials i molt important, ens permet apropar-nos als nostres iguals, i en el cas del nens, també els apropa als adults, permeten que ens relacionem segons les normes del joc durant un temps.

Es posa a fer deures i no es concentra

file261235839740 e1363866194233 1

Avui tanquem el tema dels deures, parlant de la necessitat que tenen els nens i les nenes d’aprendre a organitzar-se ells mateixos la feina i ser conscients del temps que necessiten, de fet, una de les coses que els hi costa més als nens i les nenes, quan parlem de deures i de feina per fer a casa, és exactament, que prenguin consciència del temps que necessiten per fer una activitat i com organitzar-se segons el temps del que disposen. A mesura que augmenten de curs, també augmenta l’exigència per part de l’escola, és  molt positiu quan a casa troben un suport, de manera que a mesura que l’exigència augmenta, ells també aprenen noves estratègies per enfrontar-ho i assolir els objectius. És molt gratificant.

Per entrenar això, és molt útil seguir dues consignes clau:

  1. Quan comencem a adonar-nos que tot i tenir un volum considerable de feina, es distreu amb qualsevol cosa, és bo que puguem ajudar-los a entrenar-se en aquest sentit. Es tracta d’agafar la feina i dividir-la en petits grups d’exercicis, d’aquesta manera anem assolin objectius petits i és més difícil que es perdin en el gros de la feina. Per exemple: Imaginem que avui porta 10 exercicis de català. En lloc de deixar que els faci tots, podem agafar i dir-li que es centri primer en els dos primers. Quan els hagi acabat que us avisi. Llavors, quan els acabi, podem revisar que no hagi tingut cap dubte i pot seguir amb els altres dos. Això primer ho aprenen amb la vostra ajuda, però a mesura que es fan grans, aprenen a fer-ho ells sols i finalment, a organitzar-se de manera efectiva.
  2. És important saber que els descansos són molt necessaris. Més o menys, cada 45 minuts o cada hora, és interessant poder descansar durant 10 minuts. Tan per fer deures com per estudiar, distribuir la feina en períodes de temps més aviat curts i fent petits descansos, ajuda a que estiguem concentrats durant el temps que estem fent feina.

Imaginem que l’Alba, que té 10 anys, arriba a casa a la tarda després de l’escola, berena i arriba el moment de posar-se a fer deures. Avui és un d’aquells dies que té bastants deures per a fer, una mica de tot, exercicis de català, de matemàtiques, buscar informació sobre algun músic famós i a més a més, preparar un tema de medi per un petit examen oral l’endemà.

Comença amb els exercicis de català. L’Alba ja porta un temps treballant d’aquesta manera i ja n’ha après molt, de fet es coneix i sap que li costen molt més els exercicis de català que els de matemàtiques, així que comença per català. Ha decidit que farà els 4 primers, descansarà una mica i després els acabarà. Quan acabi català començarà amb matemàtiques que es cansa menys i segurament els acabarà tots de cop. Quan acabi matemàtiques, per descansar una mica, connectarà l’ordinador i buscarà la informació que necessita del músic famós i així, després, ja estarà preparada per estudiar el tema de medi. Se l’estudiarà durant mitja hora i després li demanarà a la seva mare que li pregunti, si hi ha alguna cosa que li ha quedat més fluixa, es dedicarà a repassar-la i així, a poc a poc, haurà acabat tota la feina i podrà anar a descansar, jugar o el que li vingui de gust.

Abans, es posava molt nerviosa, no es concentrava de cap manera, de fet s’atabalava pensant amb tota la feina que encara li quedava per fer i es pensava que no l’acabaria mai. Es passava moltes hores asseguda a la cadira, però en realitat no les aprofitava. Ara, es passa menys temps a la cadira i en canvi, acaba la feina molt més aviat. Diguem que hi ha de posar més ganes i més esforç, però les coses li surten millor i ella se’n surt millor.

El lloc on fer els deures

IMG 07981 1

Per aconseguir un bon ambient de treball quan els nens es posen a fer els deures, és necessari tenir un espai concret, destinat a aquesta tasca. Com sempre us dic, si des de casa, es dóna importància a les activitats que fa el nen, ell captarà el missatge i per tant, sabrà que està fent una cosa important i que s’ha d’esforçar. Si té un lloc destinat a fer els deures, s’adonarà que aquesta és una activitat que té importància dins de la seva rutina diària, si en canvi, fer els deures és quelcom que es pot fer de qualsevol manera i a qualsevol lloc, entendreu que el nen ho viurà igual, que els pot fer de qualsevol manera i quan vulgui.

Per mi doncs, és important l’espai on fa els deures, i ha de tenir unes característiques mínimes:

  • Ha de ser sempre el mateix lloc, que pot començar a utilitzar des de petit, d’aquesta manera, quan sigui més gran i el volum de deures i d’estudi també augmenti, tindrà un lloc destinat a treballar tranquil·lament. 
  • Si a l’habitació on treballa hi ha la possibilitat, és interessant que la taula estigui davant de la finestra, ja que d’aquesta manera durant algunes hores podrà treballar amb llum natural que cansa menys la vista.
  • El lloc que s’utilitzi per treballar ha d’estar ordenat i abans de començar la feina, hem d’estar segurs, que el nen tindrà tot el que necessiti, d’aquesta manera, evitem que s’hagi d’aixecar per anar a buscar material i per tant, evitem que es distregui.
  • Els deures, s’han de fer assegut a una cadira i treballant damunt la taula, evitem mals hàbits d’estudi al sofà o estirats al llit. En el fons, aquests hàbits serveixen per tenir una postura correcta a la taula i evitar mals d’esquena i també permeten cuidar la vista.
  • És important també fixar-nos en petits detalls que de vegades ens passen desapercebuts, però que tenen més importància de la que imaginem, un exemple pot ser, la llum de l’escriptori sempre ha d’estar al costat contrari de la mà que el nen utilitza per escriure, perquè si el posem al mateix costat, es farà ombra ell mateix amb el cos.
  • Per últim, m’agradaria insistir, que des de casa es lluiti per un bon ambient de treball, per tant, per mi és bàsic, treballar en silenci, sense televisió o ordinador que puguin distreure.

Els nens i els deures

file0001003158064 e1363690602232 1
Avui, ens endinsem en el tema dels nens i els deures. Els nens i les nenes aprenen moltíssimes coses a l’escola, moltes coses noves que requereixen un aprenentatge primer i després una pràctica diària per anar-les assolint a poc a poc. Des de l’escola, llavors, demanen als nens que facin feina també a casa, d’aquesta manera segueixen practicant i aprenent els conceptes treballats a classe. Però els deures, tenen una funció que va més enllà d’això. Els nens tenen la obligació de fer-los quan toca i com toca, per tant, acaben sent la seva responsabilitat. Requereix que siguin capaços d’organitzar-se per fer la feina que se’ls hi demana, que siguin capaços de demanar ajuda si és necessari, també exigeix un esforç diari per part dels infants que si al final surt bé, acaba tenint les seves gratificacions tant a la mateixa classe, com després a casa, perquè el nen fa allò que se li demana i ho fa bé.
Ara bé, què passa quan ens trobem en dificultats, ja sigui perquè al nostre fill o filla li costa organitzar-se, o prefereix passar per davant el lleure abans que l’obligació, o perquè s’oblida d’agafar els llibres que necessita, etc. Doncs que allò de positiu que té fer feina a casa, desapareix i s’acaba convertint en una càrrega per tota la família.
Per evitar això, és important, donar la importància necessària a la tasca de fer els deures i valorar l’esforç que fa el nen de manera positiva.
  • En primer lloc, és important i interessant aconseguir un horari més o menys estable per fer els deures. Un horari d’inici i un horari de finalització. És important que el nen, a poc a poc, vagi aprenent a organitzar-se el temps per acabar tota la feina que se li demana. Si hi dediquem una estona cada dia, el nen agafa l’hàbit i cada vegada serà més capaç d’anar absorbint les noves exigències cada vegada que augmenta de curs.
  • En segon lloc, és interessant que puguem ajudar-los amb els deures, a organitzar-se, a estudiar, però això no vol dir, ni molt menys fer-los nosaltres la feina, perquè llavors estem fent exactament el contrari. Fins als 8 anys, és una bona edat perquè puguem supervisar la feina, i a partir d’aquesta edat, no es tracta que ens apartem, però si que a poc a poc, anem donant-los la possibilitat d’ocupar-se de més coses ells sols i per tant augmentant la seva autonomia i capacitat per resoldre els seus propis problemes.
  • Per últim, és important destacar, que quan es marca l’horari de feina de l’escola, sigui abans de les activitats d’oci. És a dir, primer fer els deures i després veure la televisió o jugar. Durant la setmana això normalment és així perquè el temps és més curt i no hi ha temps per fer tantes coses, i els deures passen per davant, però val la pena tenir-ho en compte també, pel cap de setmana. També és important, que el cap de setmana no es deixi la feina per l’últim dia a última hora, perquè això normalment només porta decepcions i mals de cap.