Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.
A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.
La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.
Ahir veient el telenotícies de TV3 vaig descobrir que aquest divendres es va celebrar el dia dels avis i que en una llar d’infants els hi van fer un petit homenatge, convidant-los a passar la tarda amb els seus néts a la llar, després ho van acabar amb una petita festa. Doncs és cert que els avis ens ajuden moltíssim avui en dia amb els més petits. Pel que sabem ells ho fan encantats, ho viuen realment com un regal, i per nosaltres és realment molt positiu, perquè hi confiem i sabem que els nostres fills estan a les millors mans.
Aquesta és la notícia, que podreu veure si cliqueu a la imatge, i arrel d’això, encetarem aquests propers dies el tema dels avis, les famílies i l’educació al Petit i Jo. És cert que hi ha el tòpic que diu que els avis estan per malcriar i que de l’educació se n’encarreguen els pares, però em ve molt de gust parlar-vos d’aquest tema i veure de quina manera ens podem ajudar tots depenent de les activitats que els avis han de fer amb els nens. Així doncs, que gaudiu de l’entrevista i seguirem parlant del tema en properes entrades.
El vídeo d’avui és una mostra, un exemple claríssim del tema que tenim encetat des de fa unes setmanes. Quan us explicava que els nens aprenen de vosaltres i amb vosaltres quan anem a comprar i que des de ben petits poden ajudar-nos, l’únic que hem de fer és saber presentar-los la compra com alguna cosa que els motivi i per això hem d’adaptar-nos sempre a la seva edat i al seu procés de creixement. En aquest vídeo coneixereu a l’Àlex i la seva mare que van junts a comprar al mercat. Ells tenen pensat el menú del migdia i van a comprar els ingredients per poder fer el dinar. Veureu que l’Àlex és capaç de demanar el que necessita a la botiguera, amb el suport i l’ajuda de la seva mare i que és una activitat que sap gaudir igual, segurament, que anar a jugar al parc. També són molt interessants les reflexions que fa la seva mare i el seu punt de vista, que ens explica també com després, aprofita per cuinar juntament amb el nen i que els dos fets, tan anar a comprar com cuinar, ajuden a que sigui més fàcil introduir aliments com les verdures i el peix a la taula.
Avui, per altra banda, celebrem la primera efemèride del blog, avui superem les 100 entrades!!
Aprofitant que ens trobem dins del tema de la compra, d’anar a comprar amb els nens i aprofitar entre moltes altres coses, per inculcar la idea que no és necessari comprar tot allò que volem quan ho veiem a la botiga o a les prestatgeries del supermercat, avui m’agradaria explicar-vos un experiment que és bastant conegut i que estudia la força de voluntat.
El psicòleg que ho va posar en marxa, que va fer per primera vegada aquest experiment es diu Walter Mishel. El seu experiment consisteix en deixar a nens d’entre 4 i 6 anys en una habitació sols, davant d’una galeta, caramel o «nube», amb un parell de consignes. La idea és que la persona que fa l’experiment sortirà de l’habitació durant una estona. Els nens tenen la possibilitat d’esperar que torni i llavors li donarà un altre dolç dels que hagi escollit, si en canvi, no és capaç d’esperar i vol menjar-se la galeta o el que tingui al davant llavors mateix, el que ha de fer és fer sonar un timbre, l’experimentador tornarà i el nen o la nena podrà menjar-se la seva galeta. Segons han descobert, els nens són capaços d’entendre les consignes a partir dels 4 anys i n’hi ha que són capaços d’esperar fins a 20 minuts, i en canvi, n’hi ha que en pocs segons cauen en la temptació.
La importància d’aquest experiment és que el psicòleg Walter Mishel, ha pogut estudiar els mateixos nens que tenien 4 anys també a l’edat de l’adolescència i s’ha adonat que hi ha una correlació, una relació entre el fet d’haver esperat molt o poc i uns resultats acadèmics millors o pitjors. Una altra de les conclusions importants d’aquests experiments és que han descobert una manera d’entrenar aquesta força de voluntat, i que quan ajuden els nens més impulsius amb algun d’aquests petits trucs, són capaços de superar-se a sí mateixos i esperar més estona.
En un programa de Redes, l’Eduard Punset va poder fer-li una entrevista. Parlen de l’experiment en els seus inicis, dels resultats que n’ha obtingut i de que es pot aprendre de tot això. Us deixo doncs el programa que es diu «Ser feliz es cuestión de voluntad» on podreu veure imatges d’aquest famós experiment i gaudir de l’entrevista.
Avui us presento un programa molt especial. Es tracta del programa de Tv3, Què qui com, que aquest dimecres va parlar sobre aprenentatge i memòria. El programa ens explica d’una manera molt pràctica com el nostre cervell ho fa per memoritzar les coses, com es comporta quan tenim 2 anyets fins que arribem a la vellesa i quines coses podem fer per millorar la memòria. També, ens expliquen diferents tècniques que poden fer servir els nostres fills per estudiar els examens i aprofitar al màxim les capacitats que tenim. Quan som petits i arriba el moment d’estudiar coses metòdiques, com poden ser les taules de multiplicar, hi ha qui se les aprèn ràpidament i sense problemes, però hi ha qui la feina se li converteix en una muntanya enorme i que no hi ha manera. Descobrireu el mètode dels nens i nenes d’una escola i us pot sorprendre la seva manera d’aprendre les taules, però ho aconsegueixen de manera divertida i amb il·lusió.
Finalment, també destacar que surt un professor explicant quina és la millor manera d’estudiar i preparar-se pels examens quan s’està a l’institut, i em sembla una de les millors maneres que existeixen i que aconsegueix que amb un esforç petit però ben distribuït en el temps, preparar els examens es converteixi en una activitat que controlen els estudiants i treuen resultats positius.
Així doncs, que gaudiu amb el programa, només heu de pitjar la imatge.
En el programa de redes, de rtve, hi ha una secció que es diu: «La mirada de Elsa». Doncs en el programa d’aquest diumenge, en aquesta secció, Elsa va parlar, a través d’una entrevista al psicòleg René Diekstra de la importància de conèixer el desenvolupament tan físic com psicològic del nen per poder-lo ajudar i acompanyar en el seu creixement. I és veritat que el pares i educadors no ho sabem tot sobre els nostres infants, i també és per això, que sempre que puguem hem d’anar aprenent i deixant-nos guiar per poder tirar endavant la nostra tasca de manera natural, efectiva i convertint-la en un procés de creixement per tots.
No només el drac de Sant Jordi és famós a Catalunya, també ho és en Paf, el drac màgic. Tot i que la història d’en Paf o Puff, no és catalana, sinó que va néixer com a cançó folk als Estats Units, exactament l’any 1963, s’ha convertit en una cançó molt popular també a Catalunya. La cançó és bastant trista. Explica la història d’un drac amb poders màgics, que és etern i que viu sota el mar. Un nen es fa amic seu, però els nens, com que no són eterns, quan es fa gran deixa en Paf sol, perquè les seves fantasies i jocs ja no l’atrauen com quan era petit.
Us deixo la cançó amb la seva lletra, perquè la pugueu cantar tots junts a casa!
Per mi és molt important fomentar l’hàbit de la lectura en els nens. Existeixen molts tipus de contes que els petits poden investigar, temes molt diversos, tipus de lectura, il·lustracions, etc., però no hem d’oblidar un gènere també molt interessant com és el còmic. Hi ha gent a qui li agrada molt llegir còmic i d’altres en canvi, que no els hi agrada gens. Així, doncs, hem d’obrir totes les portes que puguem als nens i que ells decideixin què és el que els agrada més. Jo no em considero una fan dels còmics, però he de reconèixer que aquests dos personatges em tenen el cor robat i que m’he llegit tota la seva col·lecció, és per això, que no m’he volgut estar de recomanar-vos-els.
Són l’Astèrix i l’Obèlix.
Les seves històries estan basades en la lluita contra els romans, com a únic poble de la Gàl·lia que no han pogut ocupar, l’únic poble que ha resistit els seus atacs. El poblet és molt petit i està rodejat per quatre campaments romans, però tot i així, els atacs sempre acaben frustrats i han de tornar amb la cua entre les cames.
Això és gràcies a la poció màgica que els prepara el seu druida, en Panoràmix. És per això que l’Astèrix porta una ampolleta penjada de la cintura, per beure quan és necessari un glop de poció.
L’Obèlix, en canvi, no li fa falta prendre la poció perquè va caure dins de la marmita quan era petit i la seva força ja és permanent. D’un caràcter més infantil que l’Astèrix, l’Obèlix sempre vol que li donin poció, però el seu druida no n’hi dóna pas, la seva força ja és suficient. Treballa transportant menhirs i és un boig dels senglars.
Tots dos van sempre acompanyats del gos de l’Astèrix, l’Ideàfix (o Idefix, depèn de la traducció).
Els autors són Albert Uderzo com a dibuixant i René Goscinny com a guionista. La col·lecció consta de 24 llibres realitzats per tots dos, i després un conjunt de 8 llibres més, dibuixats i guionitzats per Albert Uderzo.
Us deixo l’enllaç a la pàgina oficial de l’Astèrix, on podeu remenar a veure què trobeu.
Imatges extretes de: http://www.fondosdepantallas.org/wallpaper/Asterix-y-Obelix/ i http://lasaventurasdeasterixyobelix.blogspot.com.es/
Avui divendres us vull presentar un vídeo molt especial i molt divertit. Farem un parèntesi a les tècniques per posar límits fins al dilluns i espero que avui disfruteu d’aquest vídeo.
Primer de tot, és fascinant el tipus d’experiments que es fan per trobar respostes a les preguntes de què pensen els nens i com ho fan, però també és fascinant els resultats que obtenen.
La psicòloga que fa aquesta presentació es diu Alison Gopnik, el que realment està explorant són els mecanismes que utilitzen els nadons per prendre decisions i aprendre del món que els rodeja mentre juguen.
El primer experiment que ens mostra en aquest vídeo el fa amb nens de 15 a 18 mesos i els resultats ja són espectaculars.
El segon experiment que explica, amb imatges d’un nen mentre fa l’experiment, és amb nens de 4 anys.
Només cal que cliqueu aquesta imatge i viatjareu al món del cervell infantil!
