Solucions per l’estrès familiar

file0001343561380 e1393501738313 1

Avui us proposo un vídeo realment interessant.

Un pare de família, ens explica el seu mètode, que fa servir setmanalment a casa amb la seva família, sobretot amb els seus fills i que els hi han reportat un gran nombre de beneficis. Els valors més importants d’aquest mètode són la flexibilitat, la responsabilitat i una retro-alimentació constant entre tots els membres.

A l’inici de tot, ens parla d’un estudi que preguntava als nens i nenes quina seria la cosa que demanarien als seus pares en el cas que poguessin. Els promotors de l’estudi tenien una hipòtesi i creien que els nens demanarien que els seus pares destinessin més temps per passar amb ells, per passar en família. Quina va ser la sorpresa quan aquesta no va ser la resposta.

La resposta real va ser que els nens demanaven que els seus pares estiguessin menys cansats i menys estressats. Així doncs, quina seria la possible solució, com aconseguim reduir l’estrès i apropar la família. Aquesta és la solució que ens proposa Bruce Feiler.

Els avis també segueixen normes

0008588059S 1920x1280 e1370940737234 1

Tal com us vaig dir, encetem el tema dels avis, perquè penso que els avis tenen també un paper molt important i l’hem de tenir en compte. De vegades els avis els tenim a prop i ens ajuden quan ho necessitem, de vegades estan lluny i no els veiem gaire sovint, sinó que els veiem a les vacances, o potser els veiem els caps de setmana quan s’ajunta tota la família per fer dinars conjunts o per anar a passejar una estona.

Així doncs, m’agradaria centrar-me en el tòpic que diu, i que també es diu en el vídeo que us vaig enllaçar la setmana passada, que els avis estan per malcriar i els pares per educar…

Crec que hi ha, evidentment molts matisos, i que tenen a veure amb les diferències a les que feia referència al principi. És evident que la tasca dels pares és molt més clara que la dels avis, i també és veritat que en aquest sentit són els pares els encarregats de marcar quines són les coses que els nens han d’aprendre, quines les normes i els valors que formen part de la seva educació, però, els avis, si són els encarregats de part del creixement del nen, han de col·laborar amb els pares i anar a una.

Imaginem que la Raquel no hi ha manera que mengi sola. S’asseu a la taula, agafa la forquilla i comença a moure el menjar amunt i avall del plat, però menja molt a poc a poc, perquè passa més estona amb el menjar al plat que no posant-ne a la boca. Això s’ha convertit en un petit problema, perquè al final, perquè mengi i arribi a temps a l’escola, sou vosaltres, pare i mare qui li acabeu donant el menjar a la boca. La Raquel aconsegueix el que vol, que estigueu per ella. Vosaltres heu decidit que voleu que les hores de menjar canviïn i que la Raquel sigui capaç de menjar sola. Heu pensat quin serà el vostre pla d’actuació, consisteix en deixar de tractar-la com una nena més petita del que és i no insistir en que mengi, quan s’acabi l’hora de menjar li retireu el plat, perquè sigui conscient del temps que té i així, a poc a poc, s’adoni que la única manera de menjar és fent-ho ella sola.

Doncs bé, què passaria si els àpats els fes a casa els avis? O més encara, si feu els àpats tots junts, avis, vosaltres i la Raquel? Si esteu tots junts, i heu pres aquesta decisió, serà una cosa que us costarà, perquè els primers dies patireu per si no menja prou, doncs no ajudarà gens si l’avi o l’àvia, agafa la forquilla i comença donar-li el menjar com ella vol, perquè la vostra solució deixarà de funcionar, la Raquel no millorarà la seva autonomia i sabrà que davant dels avis, la vostra autoritat queda reduïda.

Si els àpats els fan amb els avis i vosaltres no hi sou, l’únic que heu d’aconseguir és que els vostres fills entenguin que amb vosaltres hi ha unes normes diferents que les que hi ha a casa els avis, per tant, en el cas del nostre exemple, la Raquel ha de menjar sola quan estigui amb vosaltres. La majoria de les vegades això no comporta cap problema, perquè els nens aprenen a comportar-se adaptant-se a les normes del lloc on són sense dificultat. Així doncs, els avis estan per mimar els seus néts i netes, però només quan no interfereix en el procés d’aprenentatge dels menuts i quan no interfereix en la vostra autoritat.

Aprenent a ser pares

file7911277667937 e1366800424582 1

En el programa de redes, de rtve, hi ha una secció que es diu: «La mirada de Elsa». Doncs en el programa d’aquest diumenge, en aquesta secció, Elsa va parlar, a través d’una entrevista al psicòleg René Diekstra de la importància de conèixer el desenvolupament tan físic com psicològic del nen per poder-lo ajudar i acompanyar en el seu creixement. I és veritat que el pares i educadors no ho sabem tot sobre els nostres infants, i també és per això, que sempre que puguem hem d’anar aprenent i deixant-nos guiar per poder tirar endavant la nostra tasca de manera natural, efectiva i convertint-la en un procés de creixement per tots.

Aquí teniu la secció del programa:

La vida diària

file0001021726526 e1361269757461 1

El que he anat fent fins ara, ha sigut desgranar les situacions en que ens trobem mares, pares, educadors i educadores de manera general. És a dir, tota educació ha de tenir un conjunt de coses que ens ajuden a ensenyar el món als més petits. Però la vida diària, el dia a dia, ens exigeix situacions concretes que comporten una barreja de tot això. Una barreja de valors concrets, normes concretes i per tant, marquem uns límits específics i exigeixen la màxima coherència entre els que s’ocupen de l’educació dels menuts.

 

Em refereixo a situacions com:

– L’hora de menjar

– L’hora d’anar a dormir

– Els nens i els deures

– Els nens i l’oci

– L’hora d’anar a comprar

Al final, les famílies ens organitzem al voltant de totes aquestes situacions diàries i són les que donen la personalitat de tots els membres que vivim en una mateixa casa.

Així doncs, a poc a poc, m’agradarà anar introduint tots aquests temes i veient com ho podem fer per barrejar l’educació en tots aquests àmbits i com solucionar petits problemes habituals que se’ns poden presentar.

Tots a una!

0008054210R 1280x1920 1

Avui em centro en la coherència dins de la parella, i ho faig perquè els nens són uns experts en detectar fissures entre la parella i actuar per aconseguir el que volen a través d’aquestes discordances. De fet, sempre saben a quin han de demanar certes coses perquè ja saben que és molt més possible que els hi diguin que sí.

Quan s’està ensenyant qualsevol cosa, una norma nova a casa o un aprenentatge nou, és important que els dos membres de la parella sàpiguen exactament com es vol actuar i ho facin de la mateixa manera. També és important que la persona que no ha estat a casa durant unes hores, quan hi arriba es posi al dia del que ha passat, de si hi ha algun càstig que hagi de saber etc…

Exemple:

La Judit està aprenent a cordar-se els cordons de les sabates. Li costa molt d’esforç, però heu vist, que després d’uns quants intents ho aconsegueix. La Judit sap que per molt que li insisteixi a la mare, ella no l’ajudarà. Simplement estarà amb ella, donant-li ànims i petits trucs per ajudar-la i que li sigui més fàcil fer-se els cordons. Però la Judit també sap, que si va on està el seu pare, quan ell vegi que a la segona vegada no li surt, agafarà els cordons, i li farà les sabates. Així, doncs, ja sabeu a qui anirà a demanar ajuda la Judit!

 

Un altre exemple:

La Judit s’ha quedat a casa amb el seu pare i la mare no hi és. El pare es posa a fer el dinar i la Judit li diu que el vol ajudar a fer el menjar. El pare hi està d’acord, però pacten que després de cuinar, entre els dos hauran de recollir tot el que escampin. Es posen a fer el dinar, i quan acaben i arriba el moment de recollir, la Judit diu que està cansada i que no vol recollir. El pare, que no li sembla bé aquesta actitud i que no compleixi amb el que havien pactat, li diu que fins que no recullin tots els estris que hi ha a la cuina, ella no podrà anar a jugar. Quan arriba la mare i veu tota la cuina desendreçada, es posa a recollir les coses. El pare l’avisa i li diu que no cal que ho reculli, que la Judit havia quedat amb ell que ho farien junts, i està esperant que ella accepti la seva responsabilitat. La mare així ho fa. Després de dinar, quan la Judit veu que cap dels dos estan disposats a perdonar-li l’activitat, se’n va a buscar al seu pare i es posa juntament amb ell a recollir la cuina.

Coherència educativa

spider castells 1

Avui per parlar-vos de la coherència educativa, agafarem com a metàfora el món casteller. Perquè un castell pugi i es construeixi sa, segur i pugui arribar a ser coronat, es necessita que tothom que en forma part, des de la pinya, fins a l’acoxador i l’enxaneta facin el que els hi toca de forma eficient.

Doncs bé, quan parlem d’educar els nens, que creixin forts, segurs i sans, ens referim una mica al mateix.

La pinya: Fa la força necessària perquè el tronc del castell es construeixi recte i sense fissures. En el cas de les famílies, la pinya està composta per la família externa (tiets, avis), amics de la família i fins i tot l’escola. Totes aquestes realitats s’ajunten per donar suport a la família nuclear (els pares i els fills).

El tronc: El tronc es va construint a poc a poc, i el que vol és arribar a l’altura necessària perquè s’hi pugui enfilar l’enxaneta i coronar el castell. En el cas familiar, el tronc, com ja podeu imaginar està format, sobretot, pels pares. També, l’ajuda diària dels avis, quan van a buscar els nostres fills a l’escola i la tutora del nen, que es fixa amb el seu comportament diari.

tjlcgi875578Finalment, l’enxaneta: La persona que tira amunt, amunt i que corona el castell. Si l’enxaneta veu que el castell és segur no dubta pas en tirar cap amunt, en canvi, si veu que trontolla i que té perill de caure, pot decidir que no s’arrisca i que no puja. En el nostre cas, aquí ens estem referint a les filles i els fills, que, quan el nostre castell particular els hi dóna confiança no dubten en tirar amunt. En canvi, quan no veuen coherència en el que els hi estem ensenyant, potser que decideixin quedar-se pel camí. Fer cas a uns i no fer cas als altres, buscar la manera de sortir-se’n amb la seva, cridar l’atenció, etc…

 

 

Demà, seguint i aprofundint més en aquest tema, us parlaré de la importància de la coherència dins de la parella.

 

Imatges extretes: www.panoramaaudiovisual.com i www.phpwebquest.org

Remeis per la desobediència. Requisant joguines!

file000713015369 e1359630466227 1

I per avui l’última tècnica de totes, també una de les més senzilles, és la tècnica de “requisar joguines”: així doncs, quan el nen faci alguna cosa que no volem, el que farem serà requisar-li una joguina.

La idea, és agafar la joguina en qüestió i posar-la en una capsa o lloc que s’haurà destinat per això, el nen agafarà la joguina i amb la vostra ajuda la posarà dins de la capsa. Després, un cop guardada, haureu d’explicar-li la manera com se li retornarà la joguina.

Un exemple:

L’Ernest està jugant amb la consola i ja porta més d’una hora davant de la pantalla de la televisió. Li dieu que ja ha passat el temps de jugar amb la consola, que vagi acabant, tanqui i la desi. Passen uns deu minuts des de que l’heu avisat i no ha fet el gest de recollir. Torneu a avisar-lo i tampoc us fa cas. Finalment, li dieu que si no es posa a recollir, la consola quedarà requisada. Finalment, doncs, sense que us faci cas, arriba el moment que li apagueu la televisió, l’ajudeu a recollir i ell agafa la consola i la posa dins de la capsa ben guardada.

Decidiu que quedarà requisada el temps que vosaltres creieu necessari, per exemple, dos dies, amb la condició que durant aquests dies, quan digueu de recollir, apagar el televisor, l’ordinador, etc…, ho faci al primer avís.

A la vegada, és evident, que si segueix sense recollir al primer avís, i al dia següent està jugant a la seva habitació amb algun joc, doncs, aquest joc també haurà d’anar a la capsa requisat, un parell de dies. Començarà a recuperar les joguines que aneu requisant, quan sigui capaç de durant dos dies, recollir i fer el que se li diu al primer avís.

Un altre exemple:

A la Raquel, de 10 anys, li costa molt complir amb les seves responsabilitats. Arreglar l’habitació, fer els deures, encarregar-se de parar la taula, etc…Quan li demaneu que faci alguna d’aquestes coses, no us fa cas i prefereix posar-se a jugar. Doncs bé, li requiseu una joguina, la poseu dins de la capsa, i quedarà requisada fins que ella es faci responsable de les seves coses, durant també un parell de dies.

Un cop passat aquest temps, amb els deures fets i l’habitació arreglada, podrà recuperar la seva joguina.

 

Si us hi fixeu totes aquestes tècniques que us he explicat, a part de ser útils com a eina per ensenyar les coses, tenen un principi bàsic, i és que ens permeten posar límits sense haver de cridar, ni discutir amb el nen. Senzillament expliquem com han de ser les coses, com volem que les facin, i si no ho fan quines conseqüències pot tenir això. El nen, una vegada té tota la informació, decideix fer una cosa o una altra, i accepta les conseqüències que això tindrà.

Vosaltres us eviteu discutir i cridar, però el missatge arriba de forma clara i contundent.

 

Remeis per la desobediència. El sistema de punts

file0001179129151 1

La tècnica del sistema de punts és una tècnica que s’utilitza per conductes que es repeteixen contínuament, dia rere dia.

Situacions en les que es pot utilitzar aquesta tècnica:

– Si el nen s’aixeca constantment a l’hora de menjar

– Li costa menjar, va molt lent

– Li costa posar-se a dormir tot sol

– Si diu moltes paraulotes

– Si li costa ser autònom en situacions com, per exemple,  la dutxa, fer els deures, vestir-se sol

Construirem una graella amb allò que volem que el nen aconsegueixi fer, és important no fer graelles amb moltes conductes, un màxim de 3 n’hi haurà prou.

Es tracta doncs, de construir una graella

graella

Cada vegada que faci allò que li hem demanat, en el nostre exemple, dutxar-se tot sol, sense cap tipus d’ajuda, es posa un…gomet verd, una cara somrient, una xinxeta de colors, el que vulgueu, i al final d’aquell dia, tindrà alguna recompensa que haureu pactat prèviament, en el nostre exemple, us he posat dues recompenses diferents, perquè us feu una idea de les possibilitats que teniu, escollir un postre a l’hora de sopar, triar un conte, les possibilitats són infinites. De fet, el que s’esculli com a recompensa ha de ser alguna cosa que realment li agradi a la vostra filla o al vostre fill, de manera que ho sentin com a tal.

En aquest cas, la setmana no està completa, hi ha hagut dos dies que no hem posat el punt verd. No fa falta que remarquem al nen que hi ha hagut dos dies que no ha complert amb la seva part del pacte, el fet de no obtenir la recompensa ja és suficient, el que volem és que vegin que el que té beneficis per ell, és fer-se càrrec de la seva neteja, no pas, el fet de que no en sigui capaç.

Per últim, quan el nen aconsegueixi tota la setmana de color verd, per exemple, pot aconseguir un bany llarg el diumenge, amb totes les  joguines que vulgui.

Quan porti més o menys, unes tres setmanes que s’està dutxant sol, ja podrem deixar de fer la graella, després d’explicar-ho als nens.

 

 

Remeis per la desobediència. Temps fora!

file4861312657187 e1359371460792 1

Doncs si! Tres bons remeis per actuar davant de la desobediència continuada.

1. Tècnica del «time out» o «temps fora»: Tal com indica el nom, es tracta de portar al nen en alguna habitació o zona durant un temps determinat i curt, per solucionar algun problema que tinguem. Imaginem, que el Raúl, no para de molestar la seva germana mentre fa els deures. L’hem avisat moltes vegades i no hi ha manera, s’ha convertit en un joc el fet que cada vegada que vosaltres sortiu de l’habitació de l’Ainoa, el Raúl torna a molestar-la esperant la vostra reacció.

Passos a seguir:

  • Avisar al nen. Avisem al Raúl i li diem, que si segueix molestant a la seva germana el portarem a la zona que ell ja coneix.
  • Portar-lo a un lloc que haurem assignat prèviament, sempre serà el mateix lloc. Li explicarem perquè l’hem portat. Raúl, estàs aquí perquè no deixes que l’Ainoa pugui concentrar-se i fer els deures. Ella necessita estar tranquil·la.
  • El deixarem un temps concret, que depèn de l’edat. Normalment, contem un minut per anys que tingui i mai el deixarem més de 20 minuts, perquè sinó deixarà de ser efectiu.
  • Quan acabi el temps, tornarem per tancar la situació, demanarem explicacions i sobretot, deixarem clares les normes. En aquest cas, serà bo insistir que a partir d’aquest moment, l’Ainoa ha d’estar sola a la seva habitació, si no és capaç de jugar sol a la seva habitació, fins que la seva germana acabi de fer els deures, haurà de deixar de jugar.
  • Petons i abraçades. És interessant, una vegada ha quedat clar tot el que es volia, no seguir enfadats, el nen ha acceptat les conseqüències per no fer allò que se li demanava i ara té una altra oportunitat.

Aquesta és una manera de trencar amb alguna situació que es desmarxa i que va pujant de to, tant pel nen, que a poc a poc es va posant més nerviós i inclús us pot anar provocant cada vegada més i també per vosaltres, perquè aquest mateix temps que té ell per tranquil·litzar-se el teniu vosaltres.

Les primeres vegades que utilitzeu aquesta tècnica, és possible que els nens no us creguin, que s’aixequin o que continuïn provocant-vos. Senzillament, sense donar ales a les seves provocacions, el torneu a acompanyar al seu lloc i li dieu que no esteu jugant, que ja saben on s’han d’estar. Les següents vegades ja no fa falta seguir amb les instruccions.

Com tot, les primeres vegades demana una mica més de paciència i molta persistència, però val la pena, els nens ho aprenen ràpid.

 

 

 

Tècniques per posar límits (V). Fer-se responsable

file000533175307 e1359370625760 1

La d’avui és la última tècnica, es tracta de que el nen es faci responsable de les seves pròpies accions i de canviar conductes o situacions que no són beneficioses per ningú. En definitiva, li plantegem diferents conseqüències i ell es responsabilitzarà decidint el que creu que ha de fer. El marge de decisió és molt petit, i evidentment, obtindrà beneficis si fa el que és correcte, o el que vosaltres li demaneu.

Normalment, el que hem de fer és plantejar conseqüències per les coses que vulgueu que canviï, per tant, quan no es porti bé. Hi ha diferents maneres de fer-ho, anem a veure-ho:

Com ha de ser la conseqüència?

  • Ha de tenir relació amb la conducta negativa. Si ens trobem a l’hora de menjar, allò que no rebrà a canvi, ha de tenir a veure amb el menjar.
  • Expressar-la sense que soni amenaçadora.
  • Hem d’estar disposats a dur-la a terme quan s’incompleixi la norma. No és gens útil dir, si no et menges la verdura, no et compraré cap gelat mai més, perquè això és evident que no ho complirem, llavors no serveix per a res.
  • Ha de ser limitada en el temps. 

Exemple:

El vostre fill està jugant amb un joc a terra de l’habitació, amb un munt de peces, i de sobte, us demana que li poseu la seva pel·lícula de dibuixos preferida. Evidentment, li dieu que primer ha de recollir. El nen no vol recollir. Doncs bé, ha de fer-se responsable de les seves joguines, per tant, li podreu dir, que no li podeu posar la pel·lícula fins que no reculli totes les joguines.

Veieu, que té una petita elecció a fer, o recull les joguines i aconsegueix veure els dibuixos, o perd la possibilitat de veure els dibuixos. En aquest cas, la conseqüència, el veure o no veure els dibuixos, ja veieu que té una relació directa amb el fet de recollir la joguina. No sona gens amenaçador, sinó que sona com una evidència que li demanem que primer reculli les coses. Per passar a una altra activitat, primer s’ha de deixar tot recollit. Per limitar-ho en el temps, si no obtenim resposta del nen, li haurem de dir, que no podem esperar fins demà, perquè més tard, haurem de sopar i anar a dormir, per tant, tard o d’hora haurà de quedar tot recollit. Si tarda massa, no tindrà temps de veure els dibuixos.

 

Molt bé, fins aquí la major part de les eines habituals que teniu per poder anar enfrontant el dia a dia, amb certa creativitat, tranquil·litat i amb el control a les vostres mans. Però em direu, a veure, això està molt bé, però jo de vegades m’hi he de barallar una mica més, no em respon a la primera o a la segona. Hi ha estires i arronses que duren molt més que tot això. També pot ser que us trobeu amb problemes específics, en situacions determinades que es va repetint dia rere dia el mateix problema i que sembla que no li acabeu de trobar la solució.

Bé, ens queden 3 opcions més, us en diré els noms i en següents entrades hi aprofundirem:

1. Tècnica del «time out» o «temps fora».

2. Tècnica del «sistema de punts».

3. Tècnica de «requisar joguines».

Aquestes tres tècniques s’han fet molt famoses arrel del programa de la «Supernnany».